Es pot passar de la comunicació interna de la intranet (1.0) a la comunicació interna social (2.0) a les administracions públiques?

La comunicació de les persones i les organitzacions, públiques i privades, d’aquest segle s’ha caracteritzat per la conversa, per la democratització de les eines, per  la socialització, per la multilateralitat,… en definitiva per l’ús de les xarxes socials i altres eines de comunicació digital.  D’aquesta manera s’ha qüestionat el model clàssic de relació entre les administracions públiques i la ciutadania, passant el centre d’atenció i el punt important de les comunicacions a la ciutadania.  Les administracions i la ciutadania es relacionen amb les eines que la ciutadania tria, es tracten els temes que la mateixa ciutadania proposa i els missatges unilaterals de l’administració s’han convertit en converses amb la ciutadania, que a més és qui pot tenir la potestat de començar-les i acabar-les.  La comunicació ha canviat…

La comunicació (interna) a les organitzacions també ha canviat?

En primer lloc, cal tenir en compte és que la ciutadania, centrant-nos en les organitzacions públiques, té una relació “diferent” que els treballadors públics amb les administracions.  En segon lloc caldrà analitzar els motius pels quals s’estableixen les comunicacions internes a les administracions, i el “sentit” d’aquestes comunicacions, és a dir qui s’adreça a qui. 

No podem obviar que la comunicació interna 1.0 és aquella que utilitza l’administració per informar als empleats públics d’aquelles accions, decisions o informacions genèriques per a un coneixement global, amb això responem a la pregunta “qui s’adreça a qui”, és una comunicació unilateral de l’organització als seus treballadors.  Si volem respondre “els motius de la comunicació interna”, en gran part es tracta de fer saber de forma general informacions que han de servir perquè els treballadors tinguin instruccions iguals i clares en relació a accions o comportaments esperats.  Finalment sobre el tipus de relació que hi ha entre organització i empleats és evident que en cap cas seran els empleats qui prenguin el lideratge de la comunicació interna i amb prou feines se situarà en un àmbit d’igualtat entre ambdós actors.

En aquest sentit algunes administracions van optar per sistemes de conversa del tipus “bústies de suggeriments” i d’altres una mica més “innovadores han optat per concursos d’idees per escoltar les propostes dels seus empleats, però això no és altra cosa que gestionar el talent intern, que no és el mateix que gestionar la comunicació interna 2.0.

Què cal fer per facilitar una comunicació interna 2.0?

  1. Crear sinèrgies positives per part de la direcció pública: dit d’altra manera, que la direcció pública estigui disposada a comunicar-se amb els empleats.  Si preguntem a la direcció pública de les nostres administracions, afirmaran amb rotunditat que estan disposats a escoltar als empleats públics, però cal anar més enllà, cal que es tingui voluntat de conversar amb els empleats.  Acceptant que tant l’organització com els seus treballadors poden poden iniciar la conversa en qualsevol moment.
  2. Cal centrar de què és pot parlar: no es tracta de fer una llista de temes “tabú” sobre els que els empleats no puguin establir comunicacions, però sí que és positiu deixar molt clar que hi ha uns elements de decisió sobre els que a) els directius públics prenen exclusivament i sols les decisions i b) els directius públics poden estar disposats a conversar amb els empleats uns temes però la darrera paraula la tenen ells com a decisors públics. Però també, per exclusió, hi haurà temes en els que la conversa s’haurà d’acceptar i fomentar i que bona part de la decisió radicarà en el centre de la conversa de la qual participen els treballadors.
  3. Cal analitzar per què es volen establir una comunicació interna 2.0: es podrien trobar moltes respostes, però per posar-ne algun exemple podem determinar que els empleats públics sovint tenen molt coneixement, talent i experiència sobre els temes que gestionen i també perquè “no passa res” per reconèixer que els directius públics no ho saben tot i és més intel·ligent “comunicar-se” amb els experts interns que prendre decisiones unilaterals sense tot el coneixement.  Seria la gestió del talent i del coneixement intern…
  4. Els empleats públics també han canviat la seva forma de comunicar-se, perquè també són ciutadania: és a dir, els empleats públics també són ciutadans digitals que es relacionen amb la seva i altres administracions d’una nova manera, per tant és lògic pensar que veuen les potencialitats de fer-ho també des d’una vessant interna.  I també caldrà entendre que els empleats també poden tenir comportaments pro-actius en relació al seu lloc de treball i la seva organització.
  5. La comunicació interna no és, només, entre l’organització i els treballadors: no descobrirem a aquestes alçades que a les organitzacions existeixen relacions informals entre iguals, de manera que cal facilitar espais digitals i transversals de comunicació interna 2.0.

Aquests cinc punts es poden treballar des d’un món analògic, però cal reconèixer que les eines digitals poden facilitar i accelerar aquests processos, de la mateixa manera que ha passat amb la comunicació externa.

Caldrà estar preparats, com a organitzacions, per usar eines digitals 2.0 per a la comunicació interna tant formal com informal.  Les primeres les “facilitarà” o “potenciarà” la pròpia organització i les segones les haurà de “tolerar” (no hi ha cap altra opció!),…però amb algunes precaucions.

Què cal tenir en compte sobre les comunicacions internes i informals digitals?

És factible pensar que informalment es fan servir eines de comunicació interna, com ara grups de WhatsApp o algunes altres eines al núvol, i què cal fer en aquests casos? Bàsicament dues coses: per una banda acceptar-les, potenciar-les i facilitar-les (es pot treballar molt eficientment consultant el mòbil) però caldrà observar si existeixen riscos, com per exemple de seguretat de les informacions que es comuniquen per aquests canals….així doncs, potser cal formar als empleats sobre eines que són més segures per tenir grups de comunicació o eines al núvol que són més segures, enlloc de prohibir aquelles que no ho són tant…

A les comunicacions internes informals amb eines digitals la pròpia organització pot crear eines i posar-les a disposició dels treballadors, amb usos voluntaris i no controlats, de manera que existeixin espais d’interacció entre companys de feina que l’organització facilita però que no vigila, de manera que, per exemple, es poden posar a disposició dels empleats eines com Padlet per socialitzar i compartir coneixements i talents, professionals i/o personals (com ara aficions) que els empleats, entre ells, poden compartir i que l’organització simplement crearà

I en relació a les comunicacions internes formals digitals?

En l’àmbit de la comunicació interna formal l’organització pot optar per usar eines que disposin d’espais de creació directa per part dels empleats per compartir informacions, professionals o no, de forma lliure o bé que en aquest mateix butlletí intern els continguts que l’organització “comunica” puguin ser comentats lliurement pels empleats.

Per una banda els empleats poden crear directament continguts al butlletí intern i poden comentar els continguts que l’organització, i altres empleats, han inserit al butlletí intern, de manera que aquest butlletí intern deixa de ser una eina tancada de comunicació unilateral per passar a ser una eina oberta, variable i multilateral de conversa.

Estem preparats per una comunicació interna 2.0?

Per respondre a aquesta pregunta caldrà tenir en compte dos elements:

  1. Capacitació digital del personal: és evident que no digitalitzarem al personal d’una organització immediatament per treure tot el profit que potencialment tenen aquestes eines, per tant serà necessari dinamitzar aquestes noves eines digitals, dinamitzar al personal i, si cal, formar al personal que tingui menys habilitats digitals.
  2. Canviar el “xip”: cal que tothom canviï la seva actitud en relació a la comunicació interna, de manera que ara tothom passa a ser un comunicador i deixa de ser uns els emissors i els altres els receptors de la informació.

Si volem uns empleats públics que tinguin habilitats digitals per a comunicar-se amb la ciutadania un bon “banc de proves” serà que les posin en pràctica en el marc de la comunicació interna.

I això com es fa? Com ho estem fent a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya?

A l’Escola hem apostat per aquests projectes de comunicació interna 2.0 i ho hem fet amb un butlletí intern digital col·laboratiu: “El Tauler de l’EAPC” i amb un espai que es diu “En què et puc ajudar?”, on els treballadors de l’Escola posen a disposició de la resta de companys els seus talents formals i informals, de manera que es poden compartir coneixements i talents com ara utilitzar eines digitals per gestionar projectes però també compartir receptes de brownie o els llocs més interessants per visitar a llocs diversos per anar de vacances….i des de l’organització simplement hi hem posat “l’eina”.

En cap cas hem deixat de banda les comunicacions digitals 1.0, encara tenim la nostra intranet i fem servir el correu electrònic per fer comunicacions internes conjuntes, però s’ha deixat espai a aquesta comunicació interna digital i així s’ha recollit al recent Pla de comunicació de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Per acabar,… algunes preguntes a fer-nos!

Penseu que les nostres organitzacions públiques estan preparades per establir comunicacions internes amb eines digitals?

Creieu que els vostres companys de feina estan disposats a fer servir eines digitals per compartir coneixements formals i informals?

A la vostra administració feu servir eines digitals per a la comunicació interna o bé ho feu “com s’ha fet tota la vida”?

11 thoughts on “Es pot passar de la comunicació interna de la intranet (1.0) a la comunicació interna social (2.0) a les administracions públiques?

  1. Comunicació interna digital

    Sempre he pensat que a la meva organització li faltava això, una newsletter extraoficial per facilitar que tots i totes ens comuniquéssim digitalment, alguna cosa semblant al ‘Tauler de l’EAPC’ de que parleu en aquest article. Jo mai ho he proposat a ningú, però tampoc ningú n’ha parlat mai. Avui tenim un newsletter de comunicació interna unilateral.

    És possible que no funcionés, no perquè existeixi bretxa digital o manca de recursos, sinó per aspectes més psicològics sobre la concepció del que són les relacions jeràrquiques.

    També a la meva organització s’ha provat el lloc web on plantejar idees de millora. Va haver participació, però poca; no va durar més de dos anys. La bústia del màxim òrgan de govern sempre ha estat activa, així com la bústia d’un òrgan anàleg al sindic de greuges. Són formes de comunicació, de relimentació (o feed back) de les accions de govern.

    Fa uns anys va venir un gerent que feia accions de comunicació interna molt eficaces, tot i no ser accions de comunicació digital. Consistia en que cada setmana contactava amb 5 o 6 membres de diferents col·lectius de l’organització per saber de primera mà quin era el moviment a ‘trinxeres’. Els citava a esmorzar al seu despatx i aconseguia un clima relaxat i de complicitat. Jo estic segur que aquell gerent coneixia més que cap altra a les persones de tots els nivells de l’organització. Sabia com dirigir-se a nosaltres, sabia quin missatge ens havia de donar i quan.

    Però, no m’imagino com els nous òrgans de govern de l’organització podrien anar cap a una comunicació digital 2.0 amb les mateixes accions, només que en format digital i que aconseguissin la mateixa efectivitat i proximitat amb els treballadors, amb l’entorn intern.

    La cultura participativa en la governança de la meva organització és molt estructurada, on els òrgans de govern s’envolten de comissions preestablertes y dissenyades per les regles del joc. Seria necessari un gran canvi, una gran conscienciació per fer funcionar una comunicació interna participativa, on els treballadors foren considerats destinataris del servei públic. Avui la comunicació és unilateral, tant en el newsletter com a l’espai informatiu de la plana web oficial.

    J. Vicenç Cervelló Atanes
    MGPA

    M'agrada

  2. Considero que si es posible pasar de la comunicación interna 1.0 de aquella que solo da indicaciones a la 2.0 que se vuelve interactiva con los trabajadores que forman parte de la estructura organizacional.
    Desde todos los niveles de la administración pública, estar intercomunicados de diferentes maneras desde la intranet institucional, correos electrónicos, mensajes (tipo emergentes) e incluso grupos de wastsapp, boletines virtuales, con ellos se pretende una comunicación transversal.
    Que la dirección publica este dispuesta a comunicarse con los empleados dependerá de generar espacios y canales adecuados para ello determinando los temas a tratar, como las herramientas digitales, tanto para comunicaciones internas digitales formales e informales.

    En relación a la interrogante que lanza el autor de si estamos preparados para r una comunicación interna 2.0?, considero que si estamos preparados, desde mi experiencia, he tenido oportunidad de ver que esas herramientas de las que hablamos, ya las usamos desde hace mucho tiempo, no se trata de enseñarles o “digitalizar” a los empleados, es que a éstas alturas del milenio, en su mayoría tienen habilidades digitales y los que por su labor especifica no lo hagan, se deberá de ver la manera de que esta comunicación digital también llegue a ellos.

    Es importante concientizar a todos que “todos comunicamos” desde el más alto directivo hasta el que desempeña labores operativas, por lo que todos deben tener un conocimiento

    M'agrada

  3. La comunicación de la administración ha cambiado el los últimos tiempos sin dudas, hoy como afirma el autor, el nuevo centro de atención y punto importante de las comunicaciones es la ciudadanía. En la actualidad, la administración busca una nueva relación con el ciudadano gracias a la implementación de herramientas, discusión de temas y mensajes que la ciudadanía misma elige y es así que se comienza a cuestionar también su comunicación interna.

    Asimismo, me parece bastante interesante que frente a este nuevo escenario, demandas y exigencias justamente sobre esta comunicación interna de las organizaciones se ha visto transformada también. Llevar en consideración y atender los pedidos de la ciudadanía implica también una reestructuración de la comunicación, donde las comunicaciones tradicionales y genéricas ya no son suficientes. En ese contexto nacen los buzones de sugerencias y su versión 2.0 que es la mejora en la comunicación con sus funcionarios.

    En este momento de la comunicación es importante que la administración pública se comunique con sus empleados y no solo para dar instrucciones, es decir, poder no solo incentivar sino también tener la capacidad de escuchar a sus funcionarios lo cual podría ser benéfico para la institución. Sin embargo, me parece interesante y destacable que evidentemente que esta comunicación aunque “innovadora” de igual manera precisa seguir elementos fundamentales como que solo los directivos toman las decisiones y que aunque exista el diálogo la última palabra es suya.

    Me parece algo “aún por verse” la comunicación interna 2.0 ya que como lo llama el autor es una forma de gestión del talento y del conocimiento interno pues no podemos ignorar que los empleados públicos han cambiado. Creo que, y concordando con el autor, que es un proceso que puede llevar a una forma más proactiva de relacionarse entre funcionarios y administración. Asimismo, es interesante el cómo las herramientas digitales podrían jugar un rol en el proceso por su capacidad de acelerar y facilitar estos espacios pero los cuales aún estamos a puertas de ver sus resultados ya que aún cabe aceptarlas, potenciarlas, dinamizarlas e incluso facilitarlas.

    Finalmente, creo que el ejemplo del uso de whatsapp en el trabajo es muy explicativo y deja en evidencia puntos como los riesgos hasta de seguridad que aún deben ser tomados en cuenta pues esta comunicación interna 2.0 es un fenómeno bastante reciente y sobre el cual aún me parece que falta repensar sobre y al mismo tiempo capacitación pero que no creo que deje de ser interesantísimo por su capacidad de creación de una forma multilateral y abierta de diálogo que considero un proceso enriquecedor para la administración.

    M'agrada

  4. Aquest article planteja un repte molt pertinent que cal treballar en l’administració pública en aquest moment que és com, a l’administració pública es pot passar de la comunicació interna a través de la intranet, que és la 1.0, a la comunicació interna social 2.0. La comunicació entre les administracions públiques i la ciutadania ha canviat. Ara el centre d’atenció i el punt important de la comunicació és la ciutadania, doncs és aquesta última qui, entre d’altres tria les eines per a relacionar-se amb l’administració, proposa els temes a tractar, etc.
    Partint d’aquesta relació entre la ciutadania i l’administració aquest article analitza la relació que tenen els treballadors públics amb la mateixa administració i planteja els elements que ha de tenir per tal que aquesta sigui una comunicació 2.0, tal i com s’estableix amb la ciutadania, repte com ja he dit imprescindible a treballar per tal que l’administració sigui cada vegada més oberta i propera.
    En primer lloc cal situar la comunicació 1.0 com la comunicació unilateral de l’organització als seus treballadors per tal de fer saber de forma general informacions que han de servir perquè els treballadors tinguin instruccions iguals i clares en relació a accions a realitzar o comportaments esperats. Al meu entendre, en aquest sentit, un dels problemes d’aquesta relació pot ser la unilateralitat en el sentit de la informació. És a dir, si la informació només va de la direcció als empleats, de manera que els empleats no puguin analitzar ni participar en la presa de decisions, serà molt difícil que prenguin el lideratge de la comunicació interna i no només això com es diu a l’article sinó que, al meu entendre, que puguin participar en la mateixa més enllà d’assumir la decisió presa.
    Les meves consideracions en relació amb els objectius que planteja l’article per tal de passar d’una comunicació 1.0 a una comunicació 2.0 són:
    1. Crear sinèrgies positives per part de la direcció pública amb els empleats. En aquest sentit considero vital necessari implicar a l’empleat des del primer moment, des del disseny del servei, la definició dels objectius, per tal que se senti que formi part de l’engranatge de tota l’organització. És necessari en aquest sentit que la direcció entengui que tant l’organització com els seus treballadors poden iniciar la conversa en qualsevol moment més enllà del que passa a la comunicació 2.0 que els empleats han d’assumir la informació i la decisió presa per a la direcció, realitzant allò que s’hagi acordat.
    2. Centrar la temàtica de què és pot parlar: Cal tenir molt present que, en el sí de l’organització cadascú ocupa un lloc. En aquest sentit és important que tothom conegui el lloc i el roll que ocupa cadascú i les accions a desenvolupar per a un objectiu comú. Poder parlar dels temes en un clima amable i fluid facilita la claredat dels rolls i les accions de cadascú tot treballant les discrepàncies que puguin sorgir entre els treballadors.
    3. Analitzar per què es vol establir una comunicació interna 2.0: Considero que és important, analitzar entre totes les persones que formen part d’una organització quins canals i quines eines comunicatives s’estan fent servir internament per tal de prendre decisions sobre les mateixes. Comptar amb tots els equips és conèixer-los i reconèixer totes les feines que es realitzen dins d’aquesta i contemplar-les per ajustar aquesta presa de decisions a les necessitats detectades des dels diferents punts de vista i les diferents professions.
    4. A més, treballant de forma transversal entre diferents serveis de la mateixa organització permet, a més d’un major coneixement i reconeixement de l’altri, una major interacció i coordinació entre sí per arribar inclòs a un treball en xarxa. En aquest sentit serà important també contemplar espais digitals i transversals de comunicació interna 2.0.
    5. Els empleats públics també són ciutadans digitals que es relacionen amb la seva i altres administracions d’una nova manera. En aquest sentit és fàcil pensar en un canvi d’actitud del propi treballador que pugui portar a un comportament pro-actiu en relació amb el seu lloc de treball i l’organització que pertany. Si aquesta proacció es dóna en un equip en el que es faciliten espais en el que poder analitzar les feines que es realitzen i com es realitzen, podrà ser més fàcil el canvi de l’individu a l’organització.

    M'agrada

  5. Es verdad que en la actualidad las administraciones públicas se centran en el ciudadano y están en la búsqueda constante de la multilateralidad, sin embargo las administraciones públicas en su mayoría continúan siendo unilaterales, más aun dentro de la misma organización, la transversalidad de la comunicación solo es un modelo ideal, con ello no quiero desmerecer a las pocas administraciones públicas que de hecho han adoptado buenas prácticas y están reestructurando su manera de trabajar, van cambiando su paradigma y van dejando de lado poco a poco el cuestionado modelo clásico.

    La comunicación interna formal sí que ha evolucionado en muchas administraciones públicas de manera estructurada, y obviamente la relación de Gobierno – Trabajador es piramidal, aunque no necesariamente crea implicancia en los trabajadores; de manera personal desconozco que se hayan implementado redes sociales internas y formales para trabajadores de una organización, lo que si se, es que se han promocionado proyectos de innovación mediante comunicados informales a través de las redes sociales o través de las páginas web exclusivas que tratan de captar al buen talento, práctica común sobre todo en el sector privado.

    La innovación por lo general parte de los trabajadores proactivos, de aquellos que se sienten identificados o implicados con la organización y que de alguna manera tiene el nuevo chip incorporado en su cerebro, y por lo general cuenta con un perfil de formación y experiencia distinto al resto, y la realización o el fomento de estas innovaciones utilizando las comunicación interna ya se en su versión 1 o 2 (sea intranet o boletines digitales) dependerá de los órganos decisorios de la administración lamentablemente, esta alta dirección también necesita cambiar de chip, ya que muchas veces no tienen la voluntad de conversar ni de invertir en la formación laboral de sus trabajadores.

    Finalmente, creo que la comunicación unilateral vía intranet sea informativa o no en la mayoría de las organizaciones es algo que ha funcionado bien hasta ahora, la mayoría de las administraciones están en un proceso de reestructuración, la incorporación de las redes sociales dentro de la organización puede apoyar a esta reestructuración pero es algo más informal.

    M'agrada

  6. La comunicació interna social, no només té la finalitat de millorar la interacció entre els seus membres i gestionar el seu funcionament, transmetre la identitat i objectius a seguir (que seria el nivell 1.0) sinó que hauria de vetllar per potenciar la participació i motivació dels seus treballadors tot vetllant pels elements més socials i competencials.
    La comunicació interna social (2.0) a les administracions públiques per tant, al meu entendre, hauria de perseguir els cinc objectius següents:
    En primer lloc ha de fomentar la implicació del personal per a assolir els objectius en comú dins la organització. Per poder fer-ho, no només és necessària la transmissió dels objectius a tothom, difondre les polítiques d’aquesta i construir una identitat corporativa dins un entorn de confiança, sinó que haurà de dissenyar els mecanismes per tal que aquesta implicació del personal també es produeixi en la fase prèvia, per a la definició d’aquests objectius.
    En segon lloc ha d’ equilibrar, sintonitzar i harmonitzar les accions de l’organització. La fluïdesa comunicativa evita discrepàncies entre els treballadors davant les diferents feines a realitzar en el dia a dia. Per això, és fonamental que tothom conegui els canals i les eines comunicatives disponibles de l’organització, i fer perquè siguin el més àgils i fàcils d’utilitzar.
    En tercer lloc, i pel fet de que tots els empleats coneguin l’objectiu de l’organització i quines són les seves tasques es produeix una millora dels nivells productius en general. La comunicació interna permetrà la coordinació entre els diferents departaments de la organització i afavoreix la interacció.
    En quart lloc, la comunicació interna ha de propiciar un canvi d’actituds que possibiliti certa llibertat per a prendre decisions i actuar positivament si se segueix el rumb de l’organització. Mantenir a l’equip informat possibilita un increment de la participació.
    I per últim, lligat a l’anterior punt, haurà de motivar als treballadors a seguir amb les seves tasques i millorar les mancances d’acord amb la informació que li arribi de la resta d’organització.
    Per tant, si les administracions públiques no tenen en ment aquests cinc objectius, se’m fa difícil pensar que podrà desenvolupar les accions i instaurar les eines necessàries per a passar de la comunicació interna de la intranet (1.0) a la comunicació interna social (2.0).

    M'agrada

  7. En primer lugar clave reconocer que en la comunicación entre organizaciones y personas predominan las nuevas herramientas digitales, redes sociales. No se puede mantener la misma línea de comunicación unilateral en las organizaciones en que la comunicación fluye de arriba abajo, así como es claro que tampoco se pueden mantener las mismas herramientas para la comunicación interna. Es posible aprovechar las diferentes redes sociales y plataformas no solo para interactuar externamente sino implementarlas en el esquema interno.
    Es mucho más importante para la comunicación, en ocasiones, conocer el entorno interno de la organización que el entorno externo. Básicamente porque uno se acostumbra a saber quiénes son nuestros usuarios de afuera, por ejemplo cuando trata de una política pública es sabido cual es el colectivo al que va dirigido. Sin embargo a efectos internos no acostumbramos a tener muy claro a quienes involucra y quien dentro de la organización comunica, sin embargo nunca debemos olvidar que en una institución pública todos comunican desde el primero al último.
    Al decir que en una organización todos comunican hago referencia a lo que menciona el artículo al decir que los empleados públicos también son ciudadanos y tienen libertad de acceder a herramientas digitales, interactuando con otros ciudadanos o con otras instituciones y por ende comunican.
    Plantear las preguntas, como arribo a la comunicación institucional con la ciudadanía, cuales son las herramientas más importantes? Es necesario determinar cuál será la estrategia comunicativa pero además, y para alcanzar un buen relacionamiento, es crucial determinar cuáles serán los parámetros de la comunicación interna.
    Estoy de acuerdo con lo que de alguna manera hace referencia el artículo el empleado público tiene muchas virtudes y talentos, tiene conocimientos y experiencia sobre ciertas gestiones, muchas veces no valoradas o peor aún ignoradas, desde un panorama diferente a un cargo directivo es necesario desarrollar una buena comunicación interna dando participación dando la posibilidad de influir de forma crítica en las decisiones. Tener una buena comunicación interna favorece sin duda la gestión de la comunicación externa.
    Por último con relación a las preguntas que se plantean al final: Piense que nuestras organizaciones públicas están preparadas para establecer comunicaciones internas con herramientas digitales? Cree que sus compañeros de trabajo están dispuestos a utilizar herramientas digitales para compartir conocimientos formales e informales? A su administración utiliza herramientas digitales para la comunicación interna o bien lo haga “como se ha hecho toda la vida”?
    Las preguntas obedecen más bien a cuestiones culturales, considero que es un reto revisar la organización y cambiar la cultura administrativa. Y sin duda es indispensable la capacitación digital de personal y desarrollar habilidades digitales, no podemos olvidar que la herramienta más importante es el conocimiento. Pueden existir muchos avances tecnológicos pero es la persona quien le debe introducir el contenido.

    M'agrada

  8. A la proposta: “Crear sinèrgies positives per part de la direcció pública: dit d’ altra manera, que la direcció pública estigui disposada a comunicar-se amb els empleats.” Es tracta d’un enfocament habitual de les metes de la comunicació vertical. La pressa de decisions de la direcció directiva molt sovint afecta a la plantilla i conformar un canal de comunicació que faciliti l’ explicació de moltes d’aquestes decisions pot ser positiu. Una altra cosa, es passar ” a la conversa digital”, e iniciar la conversa en “qualsevol moment”. Aquesta afirmació dins d’ una gran organització de l’Administració pública seria difícil de canalitzar, i tinc dubtes, de la seva eficàcia. La facilitació d’eines de comunicació de doble direcció no justifica que posem en crisi el model de relació interllocs de treball. Les relacions s’ estableixen a través de moltíssims canals, no només el digital 2.0, i molt sovint ens deixem enlluernar per les potencials maravelles del futur interactiu total.

    A la proposta: “Cal centrar de què és pot parlar”:
    la cosa es comença a complicar. Qui decideix els temes que no es poden tocar?

    A la proposta: “Cal analitzar per què es volen establir una comunicació interna 2.0”. Totalment d’acord.

    A la proposta: “Els empleats públics també han canviat la seva forma de comunicar-se, perquè també són ciutadania” , “I també caldrà entendre que els empleats també poden tenir comportaments pro-actius en relació al seu lloc de treball i la seva organització.”.
    Els rols socials no són tan fàcilment definibles. Parlem de la forma de comunicar -se o de relacionar -se?
    El trasllat de comportaments socials a l’ àmbit laboral d’una organització pública és complexa i no es pot reduir a una frase màgica sobre la proactivitat.

    Preguntes i respostes o no…

    Hem de generar eines digitals per a la comunicació interna o hem de generar comunicació interna facilitant canals adequats? És lo mateix?
    NO!
    Hem de ser un banc de proves intern per després sortir a comunicar- nos externament amb els ciutadans? és extrapol·lable?
    NO!

    Canviar les cultures enfocades a la burocràcia dins de les organitzacions públiques s’està convertint en una entelèquia. El marc normatiu i la necessitat de seguretat jurídica continua invaïnt els processos de l’ Administració, i per tant nodrint cultura burocràtica. La proposta comunicativa ha de ser una actuació més dins dels molts objectius estratègics de l’organització per generar canvi.

    Respecte al canvi de paradigma: Són ciutadans o són consumidors? el paradigma liberal ha guanyat la batalla?
    Jo crec que sí. Però això no comporta aportar propostes que poden semblar adequades per la ciutadania quan no ho són. Sí , podrà funcionar amb els clients de la privada, en accions de marqueting on el que importa és el com i no tant el qué….

    M'agrada

  9. El tipus de comunicació entre la ciutadania i l’administració es basa per ser multidireccional gràcies a les noves tecnologies. La comunicació acaba fent ús de les eines que prioritzen els individus, perquè de no ser així, les administracions no es podrien comunicar amb ells de forma eficient. De la mateixa manera que actualment la ciutadania té la oportunitat de fer saber a l’administració què és allò que li preocupa, en canvi anteriorment els temes a tractar els plantejava principalment l’organisme públic perquè no hi havia precisament aquesta comunicació directa amb la ciutadania.
    És cert que per una banda, ens trobem amb la relació que manté l’administració amb els seus empleats, generalment aquesta comunicació es podria considerar unilateral perquè és l’ens que comunica la informació que posteriorment haurà d’aplicar l’empleat. Per altra banda, la comunicació 2.0 té un revers diferent. L’administració ha d’estar disposada a facilitar l’intercanvi d’informació amb els seus empleats, facilitant la comunicació amb aquests per tal de que cada vegada que els empleats vulguin fer esment d’algun problema o suggeriment, i tinguin la possibilitat de comunicar-se amb els seus superiors fàcilment. Tot i estar parlant de la nova comunicació 2.0, si que és cert que hi haurà característiques que no variaran de la comunicació d’abans com, per exemple, el fet que els directius tindran sempre un paper més destacat sobre les decisions que s’hauran de prendre, és per aquest motiu que resulta important que els empleats públics tinguin clar els temes que volen tractar.
    Entenent que els empleats públics alhora també formen part de la ciutadania, aquests es comuniquen a través de les noves eines però a la vegada ho fan de la seva manera particular com a subjectes interns de l’administració. I tot i que la comunicació interna es basi principalment entre l’administració i els empleats públics, és important que les eines digitals estiguin a l’abast de tothom per poder-la fomentar.
    Des de la meva perspectiva, resulta molt important que les administracions disposin de les eines necessàries per tal de que els seus empleats puguin intercanviar informació tan formal com informal. Moltes vegades l’error recau precisament en el fet de que aquests estan disposats a fer aquest intercanvi d’informació, però no saben com, per tant, en resulta un element indispensable. I no només és això, si no que estic d’acord amb el fet que no es tracta de deixar de banda els primers elements de comunicació que hi van haver, sinó que simplement es tracta d’ampliar-ne els recursos, perquè uns serviran per comunicar informació més formal i d’altres eines ajudaran a que s’estableixi una interacció entre empleats molt més informal però igualment positiva.

    M'agrada

  10. És clar que la relació ad intra de les administracions amb els seus empleats (essencialment informativa) ha de ser diferent de la que ha de mantenir amb els ciutadans. Que la relació amb els ciutadans hi hagi o estigui evolucionant per diversos factors (transparència, mitjans tecnològics, ect…) en pro de determinades millores (agilitat en els tràmits, eficiència, ect…) no impedeix que la relació de l’Administració amb els seus treballadors no pugi “actualitzar-se” també, o que ho hagi de fer utilitzant les mateixes formules que les emprades amb la relació d’aquesta amb els ciutadans.
    Cursos de capacitació o actualització dels treballadors públics (en aquest cas a la digitalització) no són desconegudes per a les administracions, és més, s’ha de potenciar per tal de, no tan sols adequar-se a canvis puntuals, sinó que per una banda millorar de la qualitat del servei i per l’altra educar en la cultura del canvi. Canviar no ha de fer mandra ni veureu com un perill davant la “seguretat del protocol anterior”.
    Comparteixo la idea que la implementació dels mitjans digitals en el marc de la comunicació interna serà un bon “marc de proves” com a experiència prèvia, però salvant la distància entre els dos tipus de relació.
    Al meu entendre sembla clar que el coneixement horitzontal col·laboratiu permet més interaccions i millors contrastos dels assumptes compartits. Això, que es tradueix en més judicis, observacions, visions d’un determinat assumpte, ect…, dóna perspectives diferents i elements de judici i d’anàlisi externs que poden permetre millorar a l’hora de prendre decisions.
    En relació a les preguntes que ens planteges, crec que:
    1. Si et refereixes a una implantació exprés, no. L’herència weberiana de l’àmbit de seguretat que aporta el protocol d’actuació del treballador públic ho farà contràriament proporcional al temps d’implantació, és a dir, quan més temps es disposi per anar assimilant els nous procediments i processos més senzill serà. Tanmateix el ciutadà, també requerirà temps per adaptar-se. Per tant hi ha un marge per a les administracions per adaptar-se, sempre un pas per davant del ciutadà i realitzar aquesta adaptació a les noves tecnologies de la mà.
    2. És un dels debats grisos de l’administració: el valor de l’exclusivitat del coneixement. Quan més sé que els altres més valor tinc. Pot ser aquesta percepció del món laboral no s’aplica als canvis tan generals i funcionals que suposa la implantació digital. El mètode informal ha estat el mètode d’aprenentatge per excel·lència durant
    tota la història de la humanitat. Les activitats informals, al contrari, acostumen a ser obertes.
    3. La meva experiència a l’administració ha estat la següent: eines digitals amb els processos i procediments de sempre o “com s’ha fet total la vida”. L’adaptació digital requereix, per raons d’eficiència i eficàcia, la reformulació de processos i procediments.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s