Obrint Finestres 2017: L’administració pública davant els grans reptes de la societat del segle XXI (Dr. Ferran Sáez).

L’administració pública ha de fer un esforç per adaptar-se als grans reptes de la societat del segle XXI

Relatoria elaborada per Mònica Sabata, Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

“L’administració pública davant els grans reptes de la societat del segle XXI” ha estat el títol de la primera de les sis sessions de la segona edició del cicle “Obrint finestres: reptes de l’administració pública al segle XXI” que, aquest any, està adreçat a càrrecs intermedis de l’administració pública catalana i que, com en la seva primera experiència, està coorganitzat per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Aquesta primera jornada ha estat a càrrec del Dr. Ferran Sáez, Professor titular a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

“La primera gran predicció de com serien les coses és de l’any 1979 i el que farem és comparar-ho amb la realitat que dibuixa la Revista Idees de l’any 2014”, afirmava Ferran Sáez només començar la sessió. I és que aquest és l’exercici que el professor va proposar als assistents. I així, comparant el text de Jean-François Lyotard de 1979 amb l’estudi dut a terme per Adrià Aldomà i Albert Barqué per a la revista Idees -a qui cal agrair la cessió dels materials per a la sessió-, serà possible avaluar el perquè algunes de les prediccions s’han fet realitat i d’altres no. En definitiva, es tracta de pensar sobre les grans tendències i reptes del segle XXI. I per fer-ho, “cal distingir entre la futurologia i la prospectiva, que és el que és seriós”, afirmava Sáez.

Qui millor va fer aquest exercici fou Jean-François Lyotard, l’any 1979, un filòsof francès que va tenir molt mala premsa. No en va, durant aquells anys no ser marxista a França era una heretgia i es considerava que explicar la història en paràmetres econòmics era considerat molt boig. I malgrat tot, al seu assaig “L’estat del saber” -que es va acabar publicant com a “La condició postmoderna”- sorprèn la capacitat amb que l’autor va poder preveure esdeveniments que passarien en el futur. Però, què va dir Lyotard? Què va preveure? Parlem-ne amb cinc enunciats:

 

Primer: “Els grans relats s’han acabat. El gran relat sobre la ciència s’ha acabat”. Però, què entenem per un gran relat? Doncs un gran relat és la religió, la ciència i la universitat com a temple del saber, entre d’altres, com també ho és el de l’Estat com un espai on cal un respecte reverencial a tot el que provingui de les seves estructures. Aquest canvi es tradueix, per exemple, en el fet que moltes persones confiessin més en les ONG, per exemple, que quedaven fora del gran relat “oficial”. És evident que aquesta transformació té unes conseqüències clares per a l’administració pública.

Segon: les TIC -per bé que ell encara s’anomenava cibernètica- transformaran la naturalesa de l’estat i crearan conflictes amb l’hegemonia de l’estat. La prova és que a l’actualitat els polítics professionals es comuniquen a través de les xarxes socials mentre que abans no era possible. El paradigma més clar d’aquest fet és el president Trump que ha fet del twitter la via per a explicar qualsevol ocurrència que té.

Tercer: les tecnologies del saber que fan que moltes persones creguin que el fet de saber com s’accedeix a un saber ja implica integrar aquest coneixement. I és que s’ha imposat la idea que accedir al saber és el mateix que el saber. Això fa que no calgui saber res i que el més important sigui saber com s’ha d’accedir a la informació. I a la fi, aquesta modificació del saber té unes repercussions molt importants a la vida universitària com també les té a l’administració pública i a la vida quotidiana.

Quart: el saber serà mercantilitzable o no serà. La transformació del saber tindrà a veure amb els poders públics i modificarà la seva relació amb la societat civil.

Cinquè: els nous canals de comunicació. Lyotard ja es plantejava qui definiria els nous canals de comunicació i qui tindria els drets.

I finalment, l’any 1979 -i convé subratllar l’any!- Lyotard també va fer unes prediccions ben concretes que apostaven per: l’obertura del mercat mundial, la desaparició del capitalisme americà, el declivi de l’alternativa socialista (quan faltaven 10 anys per la caiguda del mur) i l’entrada del comerç xinès al mercat.

Amb tot, de Lyotard el que més sorprèn és la capacitat de referir-se a una tecnologia que no imperava (com les TIC) i la visualització que aquesta acabaria provocant una interferència greu en les atribucions habituals que s’havien fet a les estructures de l’estat. I és que molt abans que tots els fenòmens vinculats a la digitalització apareguessin, el filòsof francès ja ho va preveure.

“Però deixem Lyotard i saltem al 2014”, va proposar Sáez, i abordem l’informe que va publicar la revista Idees per preguntar-se quins eren els valors que mouen a les persones. En aquest text, Adrià Aldomà i Albert Barqué afirmen que la ciutadania es belluga entre els valors materials i els postmaterials (concepte provinent del politòleg nord-americà Ronald F. Inglehart) esdevenint aquest pas entre els uns i els altres l’eix central de les persones. Així, s’entén que els valors materials són aquells compartits per totes les societats que han arribat a un cert estadi civilitzatori (com per exemple amb temes de seguretat, aigua o corrent elèctric) i s’entén que la mateixa evolució fa que aquests valors materials es donin per suposats. I és que a partir d’un nivell crític de prosperitat econòmica entenem que aquests valors materials ja estan superats i aleshores és quan tendim a uns valors postmaterials, que són aspiracions que superen els valors materials i els deixen de banda. Aldomà i Barqué parlen, per posar un exemple, de l’autorealització personal com una mostra d’aquests valors postmaterials.

Aquesta distinció -explica Sáez- té una clara traducció a l’administració pública en referència al tipus de qüestions que ara es demanen per part de a ciutadania i que abans no haurien estat mai peticionades. Per exemple: al metge ara ja no se li demana només que curi sinó que també se li demana que doni afecte perquè es valora molt més l’atenció que es dona.

I també té una afectació a la vida laboral. No en va, entesa com l’entenem fins ara té data de caducitat. L’otium vs negotium (oci vs negoci) serà un concepte del passat. I és d’una banda la robotizació i de l’altra les tecnologies faran que la majoria de professions siguin supèrflues. Es per això que en breu caldrà modificar els conceptes d’oci i treball.

I finalment, en relació a les prediccions d’Ulrich Schippke convé assenyalar que a vegades les prediccions no es compleixen. No en va, s’havia afirmat que la població mundial arribaria als 15000 milions. I si bé és cert que la procreació és molt gran en certs països, a vegades els canvis de valors fan canviar les prediccions. Per exemple, no es va preveure la SIDA i això ha fet que enlloc de 10000 milions siguem 7000 milions. I encara més: ara diem que hi haurà moltes persones amb treball ocasional i el cert és que aquesta és una tendència generada per la robotització que prové des de la revolució industrial.

Al final de la sessió el professor Sáez, a mode de conclusió, va oferir tres grans reflexions que esdevenen, al mateix temps, tres grans reptes a resoldre:

 

– De Jean-François Lyotard: el futur és la performativitat, la qual parteix d’una visió filosòfica dels verbs performatius. Hi ha coses que es compleixen pel sol fet de ser anunciades (per exemple, jo juro que.. o us declaro marit i muller). Així doncs, el futur serà perquè serà enunciat.

– De Peter Peter Sloterdijk: les societats postmodernes s’articulen i es cohesionen per mitjà de l’estrès. S’entén que una nació és una comunitat d’estrés i que el que diferencia una nació d’una altra és que pateixen per coses diferents. Al llibre Estrès i llibertat, es defensa que la idea central és que les societats postmodernes s’articulen i es cohesionen per mitjà de l’estrès. La funció social dels mitjans de comunicació consisteix a presentar cada dia propostes d’excitació: “propostes d’indignació, d’enveja, de presumpció, una multitud d’ofertes que s’adrecen a la sentimentalitat, a la disposició a angoixar-se i a la indiscreció dels membres de la societat (…)”. Per això, “La nació és un plebiscit diari, però no sobre la constitució, sinó sobre la prioritat de les preocupacions”.

– I de Cass Sunstein: a República.com explica que tendim a un món que cada vegada és més individualista, més atomitzat i més homogeneïtzat, al mateix temps. Existeix una contradicció molt gran entre dues tendències que estan contraposades i que alhora estan convergint. Per exemple, els gustos cada cop són més atomitzats i al mateix temps, cada cop més homogenis.

 

I les conseqüències per a l’administració pública? Quines seran? Doncs la principal i la que caldrà resoldre és la que haurà de delimitar els límits de l’estat en relació a l’expansió tecnològica. Sens dubte, un tema per reflexionar i per pensar.

One thought on “Obrint Finestres 2017: L’administració pública davant els grans reptes de la societat del segle XXI (Dr. Ferran Sáez).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s