RIS3CAT: Challenges and Opportunities – Albert Castellanos Maduell

In the world, in Europe, in Catalonia, we are immersed in a paradigm shift at all levels. Everything around us is changing at a dizzying pace. Rapid technological advances, Internet and the digital networks have generated a technological and cultural rupture that is affecting the most diverse sectors of society: institutional systems, power relations between groups, access to information and services, social structures, business models, research and innovation models, relations between governments and citizens and more. The great challenges that face us as a society (unemployment, population aging, climate change, etc.) urgently demand new responses.

For the 2014-2020 period, the European Union called on all regions to draw up and implement regional innovation strategies for smart specialisation (RIS3 strategies), co-financed by the European Regional Development Fund (ERDF). The objective of RIS3 strategies is to focus the economic and knowledge specialisation of regions (based on their resources, strengths and capabilities) and to promote action plans providing public support for innovation to strengthen the competitiveness of the territory and foster more sustainable and inclusive growth.

RIS3 strategies are based on open innovation models in which, besides companies, research and innovation actors and governments, citizens must also be present, as they are the main beneficiaries and users of innovations. This is particularly important in a context in which new responses to the great economic, social and environmental challenges necessarily entail changes in behaviour at both individual and societal scale.Read More »

La llengua de signes catalana (LSC) i la construcció del seu propi espai – Xavier Moral

Aquest article es publica en motiu del Dia Internacional del llengua de signes, que se celebra el 23 de setembre, a instàncies de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides

Una mica d’història

En la Grècia clàssica trobem un dels primers testimonis de la possibilitat de comunicar de manera visual i gestual de les persones. Una visió positiva fins i tot, en una obra de Plató, Cràtil, diàleg tot ell una dissertació sobre la llengua i la manera de nomenar les coses:

“Respon-me això: si no tinguéssim veu ni llengua i ens volguéssim expressar les coses els uns als altres, ¿no intentaríem, com fan ara els muts, indicar-les amb les mans, el cap i altres parts del cos ?” [1]

Però cal dir que històricament les persones sordes i la seva manera de comunicar amb gestos de les mans ha estat gairebé sempre menystinguda. Se sol atribuir a Aristòtil la creença que les persones sordes eren ineptes per a la cultura. Consideració que va comptar durant segles amb altres visions negatives com la de Sant Agustí per qui la manca d’oïda era un impediment per a la fe i el coneixement, interpretant així un comentari de Sant Pau a l’Epístola als Romans [2].

Hauran de passar molts anys, de fet segles, per entendre que la comunicació visogestual és una llengua. Caldrà també que el coneixement científic i lingüístic evolucioni per arribar a entendre que aquesta manera d’expressar-se és un sistema natural de comunicació, amb tots els atributs d’una llengua. Això no succeirà fins als anys seixanta del segle XX quan el lingüista americà William C. Stokoe publica les seves primeres obres que demostraven que el que fins aleshores s’havia anomenat mímica, pantomima o llenguatge, era realment una llengua [3]. De fet, posava negre sobre blanc i confirmava la visió lingüística que cent cinquanta anys abans havia tingut Auguste Bebian [4] i confirmava la intuïció de de l’Epée, el fundador de la primera escola pública per a sords el 1760, a París. L’Epée va apuntar ja en el seu temps que la manera de comunicar dels sords era pròpiament una llengua:

“la langue naturelle des sourds-muets, est la langue des signes, ils n’en ont point d’autre; tant qu’ils ne sont point instruits, c’est la nature même, et leurs différens besoins qui les guident dans ce langage. […].” [5]

Aquest apunt històric ens porta a parlar de la llengua de signes catalana (LSC), que comença a fer les primeres passes el 1799 de la mà del prevere francès Joan Albert, instal·lat aleshores a Barcelona. Joan Albert era coneixedor de l’obra de l’Epée i inicia l’ensenyament de sords a Catalunya, de primer a casa seva a la tardor de 1799, i poc després, un 4 de febrer de 1800, ja oficialment, en un espai cedit per l’ajuntament de Barcelona, al Saló de Cent.

L’acció de Joan Albert, amb l’ajut del jesuïta Lorenzo Hervàs, que era a Barcelona el 1799 quan tornava del seu exili romà, i els docents que en prendrien el relleu els primers anys del segle XIX [6], constitueixen el moment fundacional de la llengua de signes catalana. Com afirma el professor Josep Quer “la història de les llengües de signes sempre ha anat molt lligada a la història de l’educació de les persones sordes” [7]. Efectivament, és quan diverses persones es troben i comparteixen un mateix espai com ara l’escola que poden interactuar i desenvolupar la llengua de signes. Així va succeir en el París del 1760, per a la llengua de signes francesa (LSF), i també per a altres llengües com la llengua italiana de signes (LIS) a Roma, o per a la llengua de signes americana (ASL), amb la fundació a Stadford (USA) el 1817 de la priemra escola que amb el temps esdevindria l’actual Univesitat de Gallaudet [8]. De manera similar va ocórrer amb la llengua de signes catalana i l’escola municipal de sords de Barcelona.

Un camí llarg per al reconeixement

Durant més de dos-cents anys la llengua de signes catalana es va anar forjant a redós del sistema escolar pe a sords que es desevonluparia al segle XIX. Al segle XX, la lllenguad e signes catalana trobaria el seu espai en el moviment associatiu, que pren el relleu dels espais de socialització escolar quan, malauradament la llengues de signes van pasar a ser proscrites de les escoles durant gairebé 100 anys en generalitzar-s’hi els sistemes oralistes a Europa [9].

Va ser a la dècada dels seixanta del segle XX, que les obres del lingüista i professor de la Universitat de Gallaudet, William C. Stokoe van marcar un abans i un després en la història de les llengües de signes arreu del món, fins aleshores considerades com una mena de llenguatge o un mètode de suport per a l’aprenentatge. Aquells gestos manuals i expressions facials passaven a adquirir un nova consideració i reconeixement amb múltiples conseqüències, de primer a Amèrica, i d’una manera especial a Europa, on s’iniciava un procés de reparació històrica amb les seves llengües de signes.

La llengua de signes catalana no en fa pas excepció i a partir de la dècada de 1980 el moviment associatiu de persones sordes a Catalunya s’impregna dels nous corrents. A Catalunya, a més, aquest període s’insereix en els anys de recuperació de la llengua catalana i en un context especialment propici arreu d’Europa en què la pluralitat lingüística i la posada en valor de les llengües regionals o minoritàries és vist positivament, que dona lloc a l’aparició de polítiques lingüístiques a diversos països pe a la defensa i foment d’aquestes llengües.

En aquest context, doncs, va ser que el Parlament de Catalunya va crear el 1993 per primera vegada a la història una comissió oficial sobre la llengua de signes, aleshores encara mal anomenada llenguatge, la Comissió d’estudi sobre la utilització del llenguatge de signes. Aquesta comissió i la Resolució del Parlament 163/IV a què donaria lloc l’any següent [10] , van ser el punt de partida de l’arquitectura normativa de reconeixement i protecció de la llengua de signes catalana que tenim avui. El 2006, el nou Estatut d’Atonomia reconeix i inscriu en l’article 50.6 la llengua de signes catalana com a llengua que ha de ser objecte d’especial d’ensenyament, respecte i protecció. Un reconeixment que es veuria refermat encara amb l’aprovació de la Llei estatal 27/2007, de 23 d’octubre. La llei estatal estableix explícitament la llengua de signes catalana com la llengua de signes de Catalunya, i com una de les llengües de signes de l’Estat. És l’únic cas en què la legislació espanyola determina territorialment un àmbit propi per a l’ús d’una llengua, cosa que contrasta i que no s’esdevé amb les llengües orals, en què s’estableix un règim de gestió lingüística mixta de llengües en un mateix espai.

La culminació del procés de reconeixement de la llengua de signes catalana es produeix amb l’aprovació d’una llei específica [11], que desenvolupa les previsions de l’Estatut. Encara que només compta amb onze articles, dues disposicions addicionals i una de final, aquesta llei té la virtut de ser una llei netament de caràcter lingüístic, de tractar i considerar la llengua de signes com a llengua per a la qual preveu aspectes similars a altres llengües normalitzades. En aquest sentit, ser objecte de planificació lingüística, comptar amb una autoritat lingüística (IEC), o comptar amb un consell social. Per primer cop es deixava de tractar la llengua de signes com un mer instrument de suport per a persones discapacitades auditives i es valora la llengua de signes com part del patrimoni cultural català.

Moment de grans reptes

Tot i els mes de dos-cents anys d’història podem dir que som encara en un moment iniciàtic per a la llengua, atesa la necessitat de codificació i normalització. Parlem d’una llengua viva i dinàmica amb un nombre d’usuaris sords, i també d’oïdors, que algunes estimacions situen en més de 20.000 persones. Per això podem establir cert paral·lelisme amb la situació del català de fa cent anys, quan Fabra emprenia la gran tasca de fer-ne una llengua moderna i apte per a tots els usos. Una reflexió que en s porta a considerar que som posant els fonaments d’una estructura lingüística i administrativa per a la llengua de signes catalana.

Per això calen polítiques i instruments de referència bàsica com una gramàtica, diccionaris, definició de nivells lingüístics, recerca, etc. Com cal també estudiar les vies de transmissió, els àmbits d’ús, el nombre i tipologies d’usuaris, les seves variacions diatòpiques i diastràtiques. Aquests instruments permetran de disposar de cursos, materials, proves d’avaluació, certificacions, recursos lingüístics, etc. per tal que la llengua de signes pugui ser usada en àmbits tan importants per a la realització de les persones sordes signants com l’educació, amb referències signades clares i garanties d’ús d’una llengua de comunicació visogestual moderna i apta per respondre a tot tipus de necessitats.

Des de la Direcció General de Política Lingüística s’impulsen les accions conduents a assolir aquests instruments de normalització, donant suport a l’IEC en la seva tasca normativa i impulsant projectes per definir els nivells de LSC o estudiar-ne la situació sociolingüística, a més de dur a ter accions de divulgació.

Aquests són bona part dels grans reptes que cal afrontar avui per a la llengua de signes catalana. Part, en la mesura que cal acompanyar aquests reptes amb l’atenció signada en LSC que, en el dia a dia, es necessita en l’accés a la informació als mitjans de comunicació, en l’accés a serveis públics i molt especialment en l’àmbit educatiu. Amb tot això, podrem contribuir a l’efectivitat dels drets fonamentals de les persones signants a desenvolupar-se en plenitud en la seva llengua natural, la llengua de signes, com ja afirmava l’Epée fa més de 200 anys.

Xavier Moral
Responsable de foment de la llengua de signes catalana de la Direcció General de Política Lingüística

[1] Plató, Cràtil, pàg. 98, traducció de Jaume Olives, Ed. Fundació Bernat Metge, diàlegs de Plató vol. IV, Barcelona, 1952.

[2] Epístola als Romans X, verset 17, La fe ve, doncs, de sentir la predicació, i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist.

[3] Les obres cabdals en aquest canvi de paradigma de William C. Stokoe són Sign Language Structure, de 1960, i A Dictionary of American Sign Language on Linguistic Principles, publicat el 1965.

[4] Roch-Ambroise Auguste Bébian va ser professor de l’escola de sords de París i va publicar el 1822 Mimographie, obra en què proposa un sistema de notació per a la llengua de signes francesa (LSF) i va posar les primeres bases lingüístiques per a la descripció dels components dels signes de la LSF

[5] Charles Michel de l’Epée, citat per Sicard, dins Théorie des Signes, pàg. 63. París, 1808.

[6] Després d’Albert, Salavador Vieta el 1805 i Manuel Estrada el 1816, reprendrien després d’interrupcions l’ensenyament de sords Barcelona.

[7] J. Quer, dins Les llengües de signes. Les més inaudibles de totes, dins Les llengües a Catalunya, pàg. 79, Eds. UB i Octaedro, Barcelona, 2005.

[8] [8] Gallaudet és encara avui l’única universitat al món per a sords que sempre utilitza la llengua de signes com a llengua vehicular en totes les formacions que ofereix i també per al seu funcionament administratiu.

[9] A partir del 1880, després d’un congrés internacionals d’ensenyament per a sords a Milà, es generalitzen els mètodes oralistes (pur i mixt), que bandegen l’ús de la comunicació visual a l’escola.

[10] El 30 de juny de 1994, fruit de les recomanacions d’aquesta comissió d’estudi i a partir d’una iniciativa conjunta de tots els grups parlamentaris, el Ple del Parlament va aprovar per unanimitat la Resolució 163/IV, sobre la promoció i la difusió del coneixement del llenguatge de signes català.

[11] Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, aprovada en ple el 28 de maig de 2010, promulgada el 3 de juny i publicada al DOGC de 10 de juny de 2010.

Reptes i oportunitats de la RIS3CAT – Albert Castellanos Maduell

Al món, a Europa, a Catalunya, estem immersos en un canvi de paradigma a tots els nivells. Tot al nostre voltant canvia a un ritme vertiginós. Els ràpids avenços tecnològics i Internet i les xarxes digitals han comportat una ruptura tecnològica i cultural que afecta els àmbits més diversos de la societat: sistemes institucionals, relacions de poder entre col·lectius, accés a la informació i als serveis, estructures socials, models de negoci, models de recerca i innovació, relació de l’Administració pública amb la ciutadania… Els grans reptes que tenim com a societat (atur, envelliment, canvi climàtic, etc.) demanden urgentment noves respostes.

Per al període 2014-2020, la Unió Europea va demanar a totes les regions que dissenyessin i implementessin estratègies regionals d’innovació per a l’especialització intel·ligent (RIS3) que es cofinancen amb el Fons Europeu per al Desenvolupament Regional (FEDER). Les RIS3 defineixen l’especialització econòmica i de coneixement de les regions (en funció dels seus recursos, les seves capacitats i les seves habilitats) i impulsen plans d’acció de suport públic a la innovació per reforçar la competitivitat del territori i impulsar un creixement més sostenible i inclusiu.

Les RIS3 es basen en models d’innovació oberta, en els quals, a més a més de les empreses, els agents de recerca i innovació i les administracions públiques, han de ser-hi presents els ciutadans, com a principals destinataris i usuaris de les innovacions. Això és especialment rellevant en un context en què les noves respostes als grans reptes econòmics, socials i ambientals comporten necessàriament canvis de comportament a escala d’individus i de societat.

La RIS3 de Catalunya (RIS3CAT) es va aprovar el 2014. El Pla d’acció de la RIS3CAT té un pressupost de més de 400 milions d’euros del FEDER per impulsar la innovació en els àmbits que s’han definit com a prioritaris a Catalunya. Amb aquests 400 milions d’euros es cofinancen projectes i inversions per un valor superior als 1.000 milions d’euros.

Un dels principals objectius de la RIS3CAT és transformar el coneixement i la tecnologia que hi ha al país en valor compartit; és a dir, valor econòmic que també creï valor per a la societat en tant que abordi necessitats i reptes com ara els següents:

  • Transformar el teixit productiu i fer un sistema d’R+D+I més competitiu
  • Facilitar que sorgeixin noves activitats emergents i que posteriorment es consolidin
  • Impulsar un model de desenvolupament més sostenible
  • Facilitar la creació de més llocs de treball qualificats
  • Millorar els serveis públics
  • Millorar la qualitat de vida

La RIS3CAT combina instruments tradicionals de suport a la recerca i la innovació amb instruments més innovadors que promouen noves maneres de col·laborar entre persones i organitzacions per cocrear polítiques públiques i solucions innovadores que permetin articular respostes eficaces per als grans reptes de la nostra societat.

En aquest marc, una pregunta clau a la qual la RIS3CAT vol donar resposta és la següent: com es pot impulsar que les administracions publiques, les universitats, els centres de recerca i tecnològics, les empreses, el sistema educatiu i la societat civil (associacions, entitats sense ànim de lucre, ciutadania, etc.) s’impliquin més activament en la innovació necessària per donar resposta als reptes compartits de la societat?

L’evolució de la RIS3CAT ha anat reforçant el paper de l’Administració pública com a motor d’innovació i de transformació social mitjançant polítiques adreçades a mobilitzar el coneixement i les capacitats disponibles al territori per desenvolupar noves respostes als reptes de la societat i generar valor compartit. Els instruments principals que impulsen aquesta visió renovada són els següents:

  1. Agrupacions sectorials d’empreses i agents d’R+D+I que desenvolupen agendes comunes de recerca i innovació sectorials i implementen projectes col·laboratius (comunitats RIS3CAT).
  2. Projectes innovadors impulsats pels ens locals en col·laboració amb agents de recerca i innovació i altres actors del territori per donar resposta a reptes de l’àmbit territorial (PECT).
  3. Compra pública d’innovació (CPI) per desenvolupar i implementar noves solucions a reptes socials mitjançant l’adquisició de nous processos o serveis.
  4. Articulació d’una xarxa d’innovació social, digital i col·laborativa a Catalunya (Xarxa Catlabs) per avançar cap a un sistema d’innovació universal.
  5. Disseny i contrast de nous processos i metodologies per abordar reptes socials complexos, que requereixen un enfocament d’impacte col·lectiu i la implicació dels actors de la quàdruple hèlix.
  6. Desenvolupament i implementació de sistemes de monitoratge i avaluació centrats en l’aprenentatge col·lectiu (a més a més del rendiment de comptes) i en l’impacte en entorns dinàmics i complexos.

Aquests nous instruments, fruit d’un nou paradigma i una nova manera d’entendre la recerca i la innovació (més oberta, més col·laborativa, més transversal…), sovint topen amb les contradiccions d’un vell paradigma encara massa present entre els diferents agents de la quàdruple hèlix; un vell paradigma en el qual costa massa compartir coneixement i generar innovacions metodològiques o procedimentals que no despertin sospites. I Aquestes contradiccions entre nous instruments i vell paradigma es manifesten en diferents àmbits: en la normativa que limita l’execució dels projectes; en la manera de treballar, la manera d’entendre la col·laboració, o en l’encara massa limitada visió de les oportunitats de creació de valor compartit.

Els fons europeus canalitzats mitjançant la RIS3CAT haurien de ser un instrument central — o, com a mínim, un estímul— per avançar en aquest camí. Ara bé, malgrat les contradiccions i les barreres que aixequen aquells a qui ja va bé el “sempre s’ha fet així”, cada vegada són més els actors i els projectes que segeuixen els paràmetres d’aquest nou paradigma. Perquè encara en siguin molts més, cal treballar en les línies següents:

  • Elaborar nous relats, basats en evidències, que promoguin una nova manera de fer les coses (canvi de mentalitat o mindset), especialment en el cas de projectes rendibles per al sector privat, que generen un gran impacte social i que tenen un valor públic altíssim, en els quals cal trobar noves maneres de potenciar complementarietats.
  • Identificar i visibilitzar les entitats i les persones que treballen amb aquesta visió, així com els casos d’èxit (en els àmbits de les administracions, les universitats, les empreses i la societat civil) que demostren que treballar amb els paràmetres del nou paradigma és beneficiós per a tothom. Innovar i fer les coses d’una altra manera és possible, i els resultats compensen els esforços. Compartir el coneixement requereix establir relacions i llaços de confiança que no es creen d’un dia a l’altre però que acaben aportant molt bons resultats.
  • Donar suport a l’articulació de xarxes col·laboratives i a noves aliances d’actors que contribueixin al canvi sistèmic mitjançant un enfocament d’impacte col·lectiu i de generació de valor compartit. La participació generalitzada en programes europeus ha fet que la majoria d’investigadors i professionals hagin incorporat la col·laboració com una condició de la seva activitat de recerca, però aquesta cultura encara no ha calat prou en l’àmbit empresarial ni en les administracions públiques.
  • Qüestionar, a partir de casos concrets però amb perspectiva sistèmica, maneres de fer del vell paradigma que ens impedeixen avançar. Preguntar-se el perquè de les coses és un bon començament. Tot té una explicació, però el context actual no és el de fa 20 anys.
  • Desenvolupar noves metodologies que permetin innovar de manera col·laborativa i focalitzar les polítiques públiques en l’impacte col·lectiu. Cal tenir present que qualsevol procés de creació sempre neix de la interacció entre persones.
  • Impulsar el desenvolupament de nous perfils professionals que siguin capaços d’adquirir competències transversals. Es necessiten especialistes molt diversos en projectes de recerca i la innovació però, sobretot, perfils capaços de connectar competències diverses i casar capacitats amb necessitats no satisfetes

Cal, en definitiva, que fem un esforç per canviar de xip, per comprendre els reptes en tota la seva complexitat, per desenvolupar un marc estratègic compartit per tots els agents implicats i rellevants (tant els afectats pel repte com els que poden aportar-hi solucions des dels àmbits de les polítiques públiques, el coneixement o el desenvolupament de productes i serveis nous) i per articular respostes als reptes del país que generin valor compartit. Si les millors respostes a l’envelliment de la població, a la digitalització creixent o a la sostenibilitat del planeta ens impliquen a totes i a tots… per què no ens acostumem a treballar-les plegats des d’un bon inici?

Albert Castellanos Maduell
Secretari general de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda

Read More »

Reprenem l’activitat a l’eapc blog!

Encetem el darrer tram de 2018 amb nous articles al blog de l’Escola, tenim preparats nous continguts molt interessants que segur que us interessen, ben aviat parlarem del blockchain, de la llengua de signes catalana, transparència, gestió de les dades a les administracions públiques, de la comunicació institucional amb perspectiva de gènere i molts altres temes…així que no us ho perdeu!!!!  Si voleu rebre totes les novetats de l’eapc blog, us podeu subscriure aquí.

Mentrestant fem una mica de balanç del que hem fet fins ara, de gener a agost.  A hores d’ara hem tingut 70125 lectures dels articles del blog (un 91% més que tot l’any 2017), s’han publicat 41 articles (durant tot l’any 2017 es van publicar 48) i el blog té 21.019 visitants (un 43% més que tot l’any anterior), per tant el blog de l’Escola s’ha anat consolidant com un espai interessant i molt consultat.

Pel que fa als articles més llegits d’aquests primers vuit mesos de l’any, els 10 articles publicats el 2018 més llegits són els següents:

Per cert, si alguna vegada us heu preguntat qui escriu els articles que no van signats, és molt senzill, el personal de l’Escola també tenim molt a explicar, així que expliquem temes relacionats amb la nostra feina amb articles al blog.

Cal formalitzar l’aprenentage informal i no formal del personal públic?

Article escrit per Arantxa Castedo, representant de l’equip motor de l’Escola sobre formació informal de 2017

No us enganyem si us diem que ja fa anys que a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) estem treballant i parlant sobre nous models d’aprenentatge i aprenentatge informal.

En tenim una mostra en diversos posts publicats al nostre blog. En són un exemple, les quatre intervencions sobre nous models d’aprenentatge amb què ens va il·luminar el Manel Muntada entre novembre del 2015 i febrer del 2016… És més, si retrocedim en el temps, al 2014, ja en parlàvem al Butlletí núm. 33 de l’Escola Innovació, on la Dolors Reig comentava de Jay Cross que calia planificar menys esdeveniments de formació concrets i fomentar més actituds, ocasions i entorns planificats per a l’aprenentatge permanent. I encara una mica més enrere, quan al 2010 el I Congres EDO va inaugurar-se amb el títol de Noves estratègies formatives per a les organitzacions.

No patiu, no anirem a buscar en el bagul dels records i ens centrarem avui en l’activitat que des de l’Escola s’ha volgut reconèixer aquest 2018 i que ha estat fruit de la tasca de l’equip motor sobre “Reconeixement de la formació informal” en què uns quants de nosaltres vam participar.

Read More »