Les unitats de formació tenim l’encàrrec de planificar la formació. S’espera que investiguem què es necessita i que oferim respostes –planificades- que serveixin per solucionar una necessitat formativa. Però la feina de planificar formació -com totes les feines- requereix un temps, uns recursos i uns processos que sovint fan que sigui gran la distància entre el moment en què una persona descobreix que necessita aprendre una cosa determinada i el moment en què li oferim la solució formativa. Sigui en la modalitat que sigui (virtual, presencial o semipresencial) o en el format que sigui (del curs al coaching) com algunes persones han comentat entorn aquest debat, és possible que arribi el menjar quan ja no hi hagi gana o que els aprenentatges assolits en les activitats formals i programades es trobin després amb resistències a l’hora d’aplicar-los a l’organització.
La maquinària de la gestió de la formació és complexa. Descobrir què necessita el personal d’una organització i oferir-los propostes adequades no és una tasca fàcil. Fer-ho a temps de forma que es minimitzi la distància entre detecció i satisfacció de la necessitat d’aprenentatge i que es pugui sortejar la mobilitat de persones, els canvis d’agenda i l’aparició de necessitats noves, pot resultar un repte de magnitud considerable.
No obstant això, és probable que l’aparició de la web 2.0, dels recursos autoformatius en línia, ofereixi una oportunitat de millorar l’eficàcia i l’eficiència dels plans de formació enlloc de ser al contrari. Com també s’ha comentat en relació amb el debat que hem encetat en aquest bloc, un dels elements clau és trobar un encaix entre la formació formal i la informal amb l’objectiu de provocar un efecte multiplicador en termes d’aprenentatge.
Quin és, doncs, el rol de les unitats de formació en aquest context? Quines accions creieu necessàries? Què podem oferir des dels nostres plans? Què es pot fer per no deixar diluir el flux de l’aprenentatge informal i aprofitar-lo?
Hola:
Bueno, también en este post, al llegar tan tarde, lo tengo difícil para decir nada nuevo, ante la riqueza y variedad de comentarios.
En cualquier caso, sí quiero resaltar que los profesionales que nos dedicamos a la gestión de la formación, no nos podemos dormir en los laureles; eso que se dice de la “zona de confort”, no vale para nosotros. Creo que tenemos que agudizar la escucha, y la mirada (y también el olfato, claro), para saber leer las nuevas necesidades y demandas que van surgiendo.
Desde luego, creo que tenemos que cambiar los formatos, y fijaos que el debate presencial/on line ha quedado caduco. No me gusta para nada “autocitarme”, pero antes de repetir (y hacerlo mal) prefiero remitiros a un post que escribía en nuestro blog, más desde el sentimiento que desde el conocimiento, apuntando que las redes sociales significan otra manera de aprender. Bueno, me atrevo a “redireccionaros” ahí, porque en realidad quien lo explica, y muy bien, es la Dolors Reig en la videoentrevista. Este es el enlace: http://blog.formacion.ladipu.com/2011_06_01_archive.html
Ah! y una última cosa. Los departamentos de formación también tendremos que ir adquiriendo un rol más cercano al de orientar, y lejano del de formar en el sentido más clásico. El adulto siempre ha sido el protagonista de su propio proceso de aprendizaje, pero mientras que antes, su PLE (Entorno Personal de Aprendizaje) pasaba necesariamente por “apuntarse” a alguno de los cursos de nuestro Plan, ahora es más autónomo, en la medida que tiene multiplicidad de lugares en los que aprender, al margen nuestro, y sin moverse de su casa (o su puesto de trabajo). Ahora bien, seguro que podemos ayudarle / orientarle, en la construcción de su EPA.
Saludos
Estic d’acord en molts punts que heu tractat: des de que l’aprenentatge informal és inclús més antic que el formal, ja que forma part de l’evolució de l’home, de la tradició i de la cultura, fins a que el web 2.0 ens obre oportunitats infinites de formació.
L’intercanvi d’experiències és segur, com dieu, una gran font d’aprenentatge informal que hem de tenir molt en compte les unitats de formació per facilitar espais on treballar en aquest sentit.
De la detecció de necessitas, que dir.. és bàsica, i tal i com es comenta, inclús en motes ocasions, per a les Unitats de formació és més imporntant la detecció informal que ens ajuda a modificar el Pla sempre que sigui necessari per a donar resposta a les necessitats actuals, que la formal, que ens fa una foto fixa d’un moment determinat que pot variar en el temps sense adonar-nos.
Ja fa un temps que vaig assistir, segur que molts de vosaltres també a una Sessió al CEFJE on parlàvem dels entorns virtuals d’aprenentatge, i em va captivar la idea de que les Unitats de formació hauríen de ser capaces de donar a la seva organització les eines necessàries per a que cada treballador/a o cada unitat poguès disposar del seu propi Portafoli virtual, on tal i com heu comentat, hi disposaria dels repositoris que millor li annèssin, dels recursos que més pot aprofitar, on la informació estiguès ben definida, classificada i validada…
D’aquesta manera, no ens perdíem en la gran massa d’informació del núvol. Segueixo pensant que l’aprenentatge formal s’ha de recolzar en aquestes eines informals, tant com el els companys i en l’intercanvi d’experiències, i segueixo creient que hem de ser capaços de que cada activitat formativa s’acompanyi, en la seva finalització, d’un llistat de recursos online, d’espais on els assistents puguin seguir aprofundint.
Però, ho he fet? No, no he pogut arribar a aquest punt. diverses són les causes: la primera i principal és que l’organització ha de creure en aquest projecte i que els assistents, els alumnes també ho han de fer. Això comporta un canvi de cultura, un trencament de creences que fisn al moment no he pogut aconseguir.
Els altres impediments són de caràcter més mundà: la manca de temps, de personal… que tots coneixem, però que no ens excusen totalment.
Gràcies per aquest espai!!
Coincideixo amb totes les línies de treball suggerides.
Les unitats de formació podem fer un paper facilitador de l’accés a fonts d’autoaprenentatge informal, filtrant-les, per fer-les més assequibles als alumnes.
Fa uns dies, en una reunió entre experts de l’Escola, parlàvem de com és d’antic l’aprenentatge informal. Parlàvem de Grècia, de Roma, de les àgores. Les tertúlies han fet molt també per l’intercanvi de coneixement entre iguals.
Des de petits hem après dels consells de la gent gran, dels nostres companys, dels nostres amics, de la televisió, de la ràdio, de la premsa. Intuïtivament hem preguntat a qui pensàvem que en sabia d’un tema. Abans de l’existència d’internet, ens compràvem llibres i revistes especialitzades per reciclar-nos.
Internet ha obert un món inabastable d’informació i d’eines i productes d’autoformació.
Justament, degut a aquest immens cabal d’informació van aparèixer els web’s especialitzats, els portals, els cercadors temàtics, i una àmplia galeria d’eines que ens permeten seleccionar i trobar la informació que volem o que necessitem.
Satisfer una necessitat urgent de saber o saber fer alguna cosa immediatament serà un objectiu impossible per a una unitat de formació. Ho ha estat sempre. Les unitats de formació pertanyen principalment al món de la formació planificada.
Poden ser, però, elements facilitadors de l’accés a fonts d’informació seleccionades amb criteris de qualitat, estalviant temps de cerca. La complicitat dels docents experts en les diferents matèries objecte de l’organització és recomanable i desitjable.
També poden fomentar els espais d’intercanvi de coneixement entre iguals, associant comunitats de coneixement, de pràctica o d’intercanvi d’experiències a la finalització de moltes activitats formatives.
Finalment, penso que fora bo que facilitessin la creació de píndoles autoformatives accessibles a tothom. Podem aprendre “informalment” a construir i facilitar continguts oberts del models que funcionen de fa molts anys, com la Open University (http://openlearn.open.ac.uk/) o dels cursos gratuïts de Mailxmail (http://www.mailxmail.com/), per exemple.
La cultura potser ara no fomenta els esforços per apostar per les possibilitats que obre l’aprenentatge informal, però la nostra insistència i una bona difusió poden canviar-la amb el temps.
Fins ara en aquest debat, pocs comentaris però ben profunds… Em sembla que s’han tocat gairebé totes les tecles!
Es veuen com dues grans línies de treball:
1) Què han de fer les unitats de formació en relació als recursos en Web.
Aquí els comentaris apunten a la generació de recursos d’autoaprenentage (creació de repositoris de continguts àgils i en tots els formats) a la tasca de filtre i sistematització de la informació (a través dels docents, d’eines de recopil•lació d’adreces i recursos -marcadors socials-) i al suport i foment de les comunitats d’aprenentatge ( aprofitar els fluxos entre iguals, formar-se en xarxa/comunitat, crear espais de comunicació en Web, explotar Blocs i fòrums).
2) L’altra línia de treball se centra en què han de fer les unitats de formació per flexibilitzar la forma en què treballen; els seus propis plans:
S’ha parlat d’escoltar de forma permanent, d’apropar els formats i els períodes de planificació a les necessitats reals de les persones.
En aquesta línia m’agradaria insistir en la necessitat de mantenir oberta de forma permanent la Detecció de Necessitats i de flexibilitzar els plans. Una bona forma seria, en la formació d’aprofundiment, programar activitats molt obertes (Seminaris d’actualització) on només estiguin fixades les dates i el col•lectiu d’experts a convocar (perquè les agendes són difícils d’improvisar) però on els objectius de treball es fixin més a prop de la data de realització i es centrin en l’intercanvi d’experiències sobre els temes més oberts i punyents. Aquí s’estaria retallant la distància entre detecció i solució formativa. De fet, es confirma com a imprescindible la necessitat de detectar necessitats i expectatives de forma prèvia a les accions formatives. Les eines web 2.0 venen a facilitar la tasca de detecció prèvia ja que, un cop les persones participants s’han incorporat a un Aula o espai virtual, se’ls pot preguntar i repreguntar per ajustar objectius i continguts.
3) En conclusió jo diria que les unitats de formació han de navegar entre les dues idees anteriors. Si tinguéssim una línia que unís les accions més planificades i conduïdes, en un extrem, i en l’altre l’autoaprenentatge més espontani i independent, la feina estaria a moure’s d’un extrem a l’altre, del curs estàndard i monitoritzat als materials en xarxa i els fòrums.
Un tema ben diferent, i del qual també se n’ha parlat, és la maduresa cultural de l’organització per moure’s entre allò planificat i allò espontani, allò certificat i allò invisible… però això ja seria matèria d’un altre comentari.
Potser sóc d’una altra generació, però per a mi l’aprenentatge informal és aquell que, sobretot, rebo dels companys i de l’equip de treball. Què té de bo aquest aprenentatge? Que és molt pràctic, que neix alhora de la necessitat immediata i de la voluntarietat i que complementa els aprenentatges formals. Sense aquests fluxos entre iguals, entre companys, dia a dia, naufragaríem.
Aprofitar l’aprenentatge informal des de les unitats de formació? Si analitzem els processos informals, potser en podrem treure tot allò que tenen de bo per aplicar-ho a les accions d’aprenentatge formals. En són un bon exemple els equips de formadors interns de l’EAPC? El formador company en què es conjuguen el bagatge teòric, l’experiència en el lloc de treball i la vocació docent. El material de l’espai de formació oberta de l’Aula Virtual de l’EAPC? Les comunitats de pràctiques d’e-Catalunya?
Sobre les TIC i la formació, només crec que és molt important, com ha dit l’Àngels G., no confondre la informació amb la formació. Necessitem bons mestres com a acompanyament necessari per aprendre a aprendre.
Salutacions des del sud (és clar que depèn d’on tingueu el nord @_@).
Sabem que l’aprenentatge informal es aquell que es produeix al marge de qualsevol context acadèmic. Tot i això, parlar d’aprenentatge informal i lligar-lo a unitats de formació no és caure en un contrasentit. Penso que l’aportació que ha fet el Miquel Àngel és fonamental quan parlava de la xarxa: davant de qualsevol necessitat, podem accedir sense cap problema a una quantitat ingent d’informació; ara bé, sabrem seleccionar adequadament la informació per trobar el que es cerca/necessita? Sovint, l’excés d’informació ens aclapara i ens movem a les palpentes entre tot el que trobem (ai, el senyor Google!), sense cap criteri de cerca o localització, sense cap planificació de les accions. És aquí, doncs, on cal centrar els objectius de les unitats de formació i orientar les nostres accions a oferir aquestes eines, a formar la gent en aquestes competències. I cal fer-ho amb coherència i no només des de cursos específics sobre l’adquisició d’aquestes habilitats, ja que des de qualsevol acció formativa programada podem també fomentar-les i contribuir a desenvolupar el pensament crític i l’autonomia de les persones, dotar-les de les eines que els portaran a treure el màxim partit d’aquest aprenentatge informal (com ho han de fer els docents, és un tema que caldrà tocar en una altra línia de debat…).
D’altra banda, com a administració, nosaltres també tenim unes obligacions que comencen per obrir els materials i recursos educatius que produïm (o encarreguem i paguem), seleccionar-los, ordenar-los i posar-los a l’abast de tothom –la Teresa S. ja apuntava aquest tema, crec que amb molt d’encert–, potenciar la formació en xarxa/comunitat (tenim a la nostra disposició eines col·laboratives per fer-ho), treure el màxim partit a blocs i fòrums, etc. Ens hi posem?
Gràcies a tots pels vostres comentaris! Hi apunteu temes de molta profunditat: sobre tot, el canvi cultural a les organitzacions a què ens obliga l’enorme quantitat d’informació disponible de totes les matèries i la facilitat de posar-se en contacte de les persones amb les eines 2.0. Potser a partir d’ara les unitats de formació han d’incidir més en la creació de repositoris, d’espais? Potser cal que es converteixin en orientadores més que no pas en organitzadores? Poden conviure els dos perfils? El debat és obert!
En la línia del que comenta la Montse M. afegiria que el paper de les unitats de formació podria estar en aquesta línia, com a gestors d’aquest coneixement que circula per la xarxa, i oferir al personal de l’organització aquells que resultin mes orientats a la tasca, per assolir uns objectius, per assegurar que aquest aprenentatge esta basat en uns materials validats, seriosos, fiables… Sigui mitjançant uns repositoris de continguts, de recursos, de materials, que podrien ser revisats (en certa forma filtar ¿?) per els docents i formadors per assegurar la seva validesa i garantia.
Continuarà… Trobo molt interessants aquestes aportacions. Fa pensar, i és el que necessitem, oi?
Bon dia a tots i totes.
Alguns pensaments.
Jo crec que hi ha molts recursos d’autoaprenetage a la xarxa i caldria que algú els centralitzés i organitzés per tal de crear un banc de recursos.
Segurament seria interessant facilitar la possibilitat de la certificació a determinats àmbits de coneixement tal i com ho estan fent algunes entitats.
Per últim, comentar que les unitats de formació podrien crear dipòsits de coneixement. Però això requereix temps, persones i sobretot un canvi de xip en persones i organitzacions.
Bon dia a tots i a totes,
Crec que els responsables de formació de cada departament serien els figures o unitats més adientes per fer la detecció de necessitats i per apropar més al formació, en quan a format i a periodes, a les necessitats dels equips i de persones concretes. Això es podria aconseguir mitjançant reunions de treball amb les diferents unitats (amb un any d’antel.lació per tenir temps per preparar les accions formatives).
Una altra idea perquè la formació sigui realment útil, seria lligar les accions formatives als objectius grupals o individuals a complir per a l’any vinent, en quan a aspectes a millorar o noves àrees a implementar.Això es podria fer després de fer l’avaluació del rendiment de cada persona i una vegada definits els objectius de millora i la nova planificació de treball de l’any vinent.
De cara a millorar els nexes i potenciar la relació entre formació formal e informal, podriem recollir les bones pràctiques que segurament ja s’estan aplicant en els diferents departaments i que siguin els responsables de formació de cada departament, amb l’ajuda de l’EAPC, els qui potenciin aquestes eines adaptades a les necessitats de les diferents persones o unitats. Segurament en les diferents unitats ja s’estan fent moltes accions que nosaltres no coneixem i que ningú els hi ha donat el nom de formació informal.
Una abraçada i que contiui el debat ….
Elena
Treure profit de la formació informal i transformar-la en valor per l’acompliment i desenvolupament dels nostres companys esdevindrà tot un repte. Per començar, ens hem de preguntar si estem capacitats per fer-ho, si coneixem les eines 2.0, si li sabem treure el suc necessari, si som capaços de filtrar i estructurar la informació que “navega” per la xarxa perquè no es “naufragui” en ella (per l’excés d’informació de dubtosa utilitat que trobem de vegades), si podem dinamitzar i normalitzar aquesta manera d’entendre la formació d’una manera més flexible i de enorme potencial. També cal un canvi de xip en les nostres mentalitats i, de retruc, en les nostres organitzacions.
És engrescador i bonic, entre tots de ben segur que aportem idees que ens ajudin. Els ingredients hi son, només cal saber com cuinar-los.
Salutacions!!
L’única cosa que se m’acut és flexibilitat i capacitat d’escolta. Hem de revisar el pla de formació contínuament: des de la detecció, a l’execució… i anar-nos adaptant.
I per aprofitar el coneixement informal mitjançant les noves eines crear fòrums o debats on persones amb més expertesa sobre un tema puguin resoldre els dubtes d’altres; les unitats de formació podrien ser les dinamitzadores d’espais d’aquest tipus.
Salutacions,
[…] motiu d’aquest interessant (i necessari) debat sobre aprenentatge informal que s’ha posat en marxa al bloc company de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, […]