Recentment el TERMCAT ha fet pública una llista de termes entre els quals hi ha la traducció al català del concepte flipped classroom, que ha quedat en català com a classe inversa. Segons Jonathan E. Martin, pedagog americà i un dels principals promotors d’aquest model, la classe inversa consisteix a “capgirar el sistema de manera que els estudiants llegeixin i vegin les classes magistrals a casa, i utilitzar les classes presencials per fer el que abans es feia a casa: resoldre problemes, treballar en grups, investigar, col·laborar, crear. Així, les aules esdevenen laboratoris o estudis, i s’hi continua generant contingut i coneixement”.
La quantitat creixent d’informació que trobem ara a Internet, i que cal aprendre a seleccionar i classificar, facilita que puguem sentir classes magistrals, o trobar lectures de qualsevol tema fetes per les personalitats més rellevants de cada àmbit. Fenòmens com el de la Khan Academy, els MOOC i evidentment de les xarxes socials com Youtube, Slideshare i d’altres, posen a l’abast de tothom materials, classes magistrals, conferències i presentacions. També els dispositius mòbils i les càmeres actuals faciliten l’elaboració de material i les aules virtuals i altres entorns que els centres educatius han anat treballant representen espais perfectes per al visionat i treball d’aquests materials.
Aquest model o sistema és perfectament extrapolable a la formació continuada amb persones adultes, i s’adiu molt bé a aquesta nova manera de veure l’aprenentatge, centrada en la persona, l’aprenent, i no en el sistema, en la formació. Encara que hi hagi un guió, cada persona decideix en quins temes vol aprofundir i fins on; i el docent es transforma en un facilitador, en un seleccionador, preparador i curador de continguts, per tal que cada persona pugui agafar allò que realment li interessa i ampliar-ho, modificar-ho i aportar-hi noves maneres de fer, ja que la interrelació entre les persones és una de les claus de l’aprenentatge.
En el cas dels cursos semipresencials, a més, s’utilitza cada modalitat per a allò que representa més útil; els entorns virtuals fomenten la reflexió, individual i conjunta, i els presencials el treball d’habilitats i comportaments en grup.
El model flipped classroom, doncs, és el reflex en realitat d’un canvi en l’enfocament de l’aprenentatge, no solament a les escoles sinó també en la formació al llarg de la vida. Per tant, és en realitat un capgirament del model que hem aplicat durant tant de temps. A l’Escola fa temps que estem introduint aquesta nova manera de fer, donant més protagonisme individual i col·lectiu als assistents a la formació, adaptant la figura del docent a la d’un guia i fomentant vies alternatives per a la comunicació i el debat. Què més ens proposeu en aquesta línia?
[…] Ja fa un temps que cercant noves maneres de com organitzar una classe em vaig topant amb el concepte de “Flipped classroom” o “Classe Capgirada“. […]
Si parlem en genèric, la clau de l’èxit d’aplicar les anomenades “noves tecnologies” a l’àmbit de l’ensenyament, en general, i per l’àmbit funcionarial, en particular, radica en el perfil dels alumnes que tenim a la classe, el qual és molt divers i s’enmarca en dues o tres generacions diferents.
El perfil de l’alumnat és clau per saber quina metodologia cal impartir.
Jo en cap cas estic en desacord en allò que planteja aquest article, al contrari, ho trobo molt interessant, però no cal oblidar que abans de fer un curs, a més de conèixer les expectatives de l’alumnat, és important conèixer el seu perfil, per tal de saber, potser, quina metodologia serà la més eficient i profitosa.
Penso en alguns dels alumnes que he anat trobant dins dels cursos que he impartit i, potser, el model flipped classroom, no hagués funcionat del tot, perquè és un tipus d’alumnat que espera rebre allò que sempre ha rebut, un ensenyament presencial dirigit (tipus classe magistral) i una aplicabilitat posterior a casa dels coneixements adquirits.
Tot i així, innovar sempre és bo, i replantejar-se qüestions com les que parla aquest article també; però el meu gran dubte és si ja està preparat més d’un professor per canviar la seva forma de transmetre coneixements cap a una vessant tant pràctica….
Però la classe inversa també té els seus perills… Imaginem que dissenyem un curs en què reservem les sessions presencials per a exercicis pràctics i les sessions online per a la lectura de documentació (articles, blogs, etc.). Si bona part de l’alumnat no fa els deures previs, les sessions presencials no seran gaire profitoses… Per tant, en aquest model, hem de pensar en bones estratègies per assegurar-nos que els participants de les accions formatives realitzin efectivament el treball o estudi previ que hàgim determinat. Només així tindrem un curs eficaç…
Aquests dies de Nadal he viscut de prop les febleses del model d’ensenyament tradicional. El mateix dia de Reis vaig repassar la gramàtica castellana i la classificació de les proposicions per poder ajudar a la meva filla de 4t d’ESO a fer exercicis. Al seu institut no es practica la classe inversa! El professor havia fet una exposició del contingut, però era a l’hora d’aplicar la classificació de les proposicions quan a l’alumna li sortien desenes de dubtes… i no hi havia ningú per aclarir-se-les.
El model del flipped clasroom preveu justament aquesta falta. En els nostres tallers semipresencials, en la formació continuada i per a persones adultes -que, sigui dit de pas, estan molt més motivades que els adolescents- els continguts es presenten de forma prèvia, consultables des de l’Aula Virtual, per avançar aquesta feina i permetre que les sessions presencials serveixin per aprofundir, per resoldre dubtes d’aplicació o per concretar canvis possibles. Estic totalment a favor del canvi de model… sisplau, que algú continuï ajudant als mestres i educadors per a que anar a escola no sigui un càstig.
Un article molt interessant. En l’àmbit de l’ensenyament no reglat i l’informal comença a ser imprescindible aplicar aquest concepte si es vol tenir “clientela”. On sembla més difícil la seva aplicació és en l’àmbit de l’ensenyament reglat i especialment en l’etapa de l’ensenyament obligatori, segurament perquè aquest canvi radical (encara que necessari) en el model pedagògic no agrada a molts dels agents implicats. En la meva opinió com a pare, penso que una part del fracàs escolar té molt a veure amb la utilització d’un model pedagògic obsolet en una gran part de les aules.
Al Servei de Formació del Departament d’ensenyament estem preparant una activitat semipresencial adreçada a les persones formadores en habilitats comunicatives amb l’objectiu de crear guions de simulacions que després es gravaran en l’aula per part dels propis formadors i posteriorment s’incorporaran als cursos virtuals del pla de formació. Esperem que aquesta aplicació de la classe inversa funcioni 🙂
Sense voler ser reiterativa, crec que a més del foment de l’aprenentatge col·laboratiu que suggereix la M. Dolors, la metodologia és interessant pel que aporta també a la millora de l’atenció individualitzada de cadascun dels professionals públics.
Alhora, penso que perquè sigui exitosa, és importat tant comptar amb la complicitat d’un professorat implicat i capaç d’oferir recursos que ajudin a l’alumne a interioritzar continguts, com amb la participació d’alumnes predisposats a compartir experiències, dubtes i coneixements.
Us deixo un post del David Álvarez, per si hi voleu donar un cop d’ull:
http://e-aprendizaje.es/2012/10/15/le-damos-la-vuelta-al-aula-the-flipped-classroom/
Aquest enfoc de la formació és el reflex del canvi de paradigma de la nostra societat. Hi ha molta informació a les xarxes i el que cal és ordenar-la, seleccionar-la…i aquesta és la funció del docent.
Després, implementar la metodologia que explica la Sylvia, la teoria consultar-la a l’aula virtual i la pràctica en les sessions presencials.
De totes maneres sempre he pensat que les persones a l’Administració són l’actiu principal i que hi ha molta “saviesa”. Per tant, la meva proposta és que s’introdueixi a les activitats docents l’intercanvi d’experiències dels alumnes, un benchmarking de bones pràctiques. És una activitat que es pot fer virtual o presencial i que té un efecte de “taca d’oli” en les organitzacions.
Un exemple interessant pot ser l’aplicació d’aquesta metodologia al Curs Inicial de Directors de Centres Docents, edició 2014, on es busca precisament que les activitats pràctiques que abans es feien de manera virtual, es facin ara en aula presencial, havent consultat primer els materials i recursos que poden trobar a l’aula virtual.
Fa anys que penso que aquesta és una metodologia que hauria de ser reina a l’ensenyament universitari, on la informació via internet és el pa de cada dia de l’alumnat, que el que realment requereix és la pràctica en l’aula presencial on té als docents per plantejar dubtes i pràcticar l’assaig i error. El pla Bolònia ho ha fomentat però encara tenim aquest ensenyament massa ancorat en metodologies obsoletes.
Efectivament, Raquel, el model no és nou, però no s’aplica tant com seria esperable. I de tota manera, la qüestió no són les etiquetes, que els humans tenim tendència a canviar periòdicament, sinó el que s’hi amaga. En aquest cas, una manera diferent d’enfocar la formació a l’Administració, més centrada en els coneixements i l’experiència del treballador públic, a obrir vies perquè aquesta expertesa creixi i es comparteixi. Gràcies per teu comentari!
Em sembla que no és tan nou el model, no trobeu? és la semi-presencialitat de tota la vida, crec jo. Ja fa temps s’ha vist que s’havien d’aprofitar els espais d’inter-relació per treballar en equip, resoldre dubtes, etc. Potser li estem donant noves etiquetes a temes molt coneguts.