La formació permanent, l’aprendre a aprendre per tota la vida , esdevé la competència essencial del segle XXI.
També per a les organitzacions: no hi ha res millor en moments de crisi i de canvi que una gestió del talent sostenible, capaç de cobrir de forma ràpida i flexible les necessitats de l’organització. Són les conegudes organitzacions que aprenen de Peter Senge les que resultaran avui competitives.
Hi ha una sèrie de recomanacions per fer-ho de la forma més eficient possible en el context d’internet i les noves tecnologies:
1 Aprenentatge informal però planificat, com diria Jay Cross en el seu moment, menys esdeveniments de formació concrets i més actitud, ocasions i entorns planificats per a l’aprenentatge permanent. Aprofitar la ubiqüitat que les tecnologies mòbils , entre d´altres, possibiliten per a l´aprenentatge .
2 Amb predomini de més àudio i vídeo i, fins i tot, de formats més enriquits com les simulacions, els entorns d’immersió, els jocs, recursos 3D, etc. Bon exemple d´aquest tipus són les càpsules de formació específica en vídeo o formats interactius, disponibles en qualsevol moment i, de nou, des de qualsevol dispositiu.
3 Ludificació de processos d’aprenentatge, incorporació d’elements típics del joc a situacions d’entrada no lúdiques. Badges, punts o fins i tot simulacions elaborades poden ser recursos complementaris de motivació de l´aprenentatge per als treballadors del futur, acostumats a ls “m’agrada” i reconeixements socials immediats de les xarxes socials als .
4 Aprenentatge social, en comunitats,el que eleva les oportunitats d’aprenentatge mitjançant la col·laboració. Plataformes col·laboratives, comunitats virtuals, que augmenten les possibilitats d´un aprenentatge social, que sempre ha estat efectiu.
5 Mòbils , en dispositius múltiples com, per exemple, lectors d’ebooks, tablets, smartphones, etc.
6 Ambiental, contextual, mitjançant la posada en marxa d’entorns personals d’aprenentatge, amb múltiples recursos web 2.0, corporatius, etc. organitzats en un lloc comú.
7 Formació generalista: tot i que són importants les càpsules, també ho és la cultura, la formació generalista. En un temps de canvi com el que vivim, els perfils professionals amplis, no limitats a una sola especialitat, tenen més valor. Abunden els recursos intel·lectuals, les possibilitats d’aprendre per a l’ésser humà a la nova biblioteca (i gairebé Universitat) universal de la xarxa. Alhora, davant tantes dades, tanta informació i en època, com dèiem, de canvi, necessitem persones capaces de “donar sentit”, d’establir patrons, d’intuir tendències, de buscar respostes que tinguin en compte els molts matisos possibles.
Es tracta d´una competència útil per a tots i també de nous perfils professionals especialment equipats per desenredar la complexitat (fins i tot caos) de la informació a la xarxa, amb més probabilitats d’encert a l’hora de plantejar-se reptes que no hi havia hagut mai abans.
Resulta interessant, en aquest sentit, recuperar la figura del savi renaixentista, renovar el clàssic “polímata” per a l’era digital.
Extrec la definició de la Viquipèdia d´Homo Universalis (que per cert crec que hauria de ser ampliada amb aquest nou concepte de “renaixentisme digital”):
“Un Homo Universalis (expressió llatina que es podria traduir com a «home d’esperit universal») o també Polímata (del grec: πολυμαθής, transcripció: polymathēs), que vol dir «que coneix, comprèn o sap molt», és un individu que destaca en diverses branques del saber. El terme es refereix a persones amb uns coneixements que no estan restringits a una àrea concreta sinó que dominen diferents disciplines, generalment les arts i les ciències. La majoria dels filòsofs de l’antiguitat eren savis polimàtics .
També s’utilitzen els termes home renaixentista o home del renaixement. Aquest concepte va ser desenvolupat durant el Renaixement italià per un dels seus màxims representants, l’arquitecte Leon Battista Alberti (1404 – 1472), que va afirmar que “… l’artista en aquest context social no ha de ser un simple artesà, sinó un intel·lectual preparat en totes les disciplines i en tots els terrenys “. Aquesta idea recull els principis bàsics de l’humanisme del Renaixement. Es caracteritzava per considerar l’home com un ésser totpoderós, amb capacitats il·limitades per al seu desenvolupament, i exhortava la gent a abraçar tots els camps del coneixement i desenvolupar les seves capacitats al màxim. Per aquest motiu, molts homes en el Renaixement van fer florir notablement la cultura, l’esport i l’art.”
En altres paraules, com comento sempre en xerrades, vivim en un moment crucial en el qual de la potència de les tecnologies i xarxes socials (TIC, TAC, TEP) en poden resultar uns joves superherois, capaços de canviar moltes de les coses disfuncionals del món o supermavalts protagonistes d’accions terribles. Dependrà d’una sòlida formació ètica i cultural la realització d’un o altre escenari.
No us sembla que des de les entitats dedicades a la formació seria interessant revitalitzar la figura del renaixentista digital i ajudar a decantar la balança?
Dolors Reig
Psicòloga social i experta en comunitats, xarxes socials, Social Media, tendències web, innovació social i coneixement educatiu. Editora d’El caparazón
Gràcies per les vostres reflexions que ja són , en si mateixes, una mostra de la inquietud i la sensibilitat de les persones que ens dediquem a la formació vers l’aprofitament de tots els espais, xarxes, eines, recursos i estratègies per afavorir el creixement professional de les persones a les nostres organitzacions.
En tots aquests entorns, jo diria que la clau recau sobretot en poder desenvolupar un bon sentit crític per discernir entre tanta “infoxicació” (terme d’Alfons Cornella) i una gran capacitat de focalització cap a la necessitat concreta que es té, per tal de poder discriminar la informació i els contiguts pertinents que han de contribuir millor als propis objectius d’aprenentatge, i això requereix tan la combinació de coneixement generalista com de coneixements especialitzats.
Les TICs, TACs, TEPs aporten flexibilitat, ubiqüitat, facilitat d’accés i d’assimilació, però afegeixen un considerable volum d’elements entre els que destriar…
La paradoxa del “sólo sé que no sé nada” reconvertida en un “cómo no morir en el intento”…
Des dels centres promotors de formació tenim precisament el gran repte de fer pertinents els recursos d’aprenentatge que posem a disposició dels nostres usuaris.
En aquset sentit ens cal també discernir millor quins continguts formatius i en quins formats formatius respondran millor a les necessitats d’aprenentatge, a més de poder promoure dinàmiques organitzatives que facilitin l’aprenentatge ja sigui individual, social, col·laboratiu, o altre.
Estic completament d’acord amb que les tecnologies, moltes d’elles ja no tan noves, ajuden en l’àmbit de la formació personal d’una manera ràpida i eficient i com la nostra formació es trasllada a les organitzacions, i estic d’acord en que ara els perfils professionals més amplis tenen una visió més real de la situació i poden ser més valorats a les organitzacions i/o administracions, però em pregunto si no es necessari, o en quina mesura ho és, “especialitzar-te” d’alguna manera per poder tenir un criteri més format, per poder “aprofundir” en el teu coneixement i aportar valor… No podem saber de tot i molt, oi ? A on li posem les barreres a aquest camp?
Doncs a mi sí que em sembla motivadora la idea de recuperar l’home/dona renaixentista, ja que a vegades, per avançar, hem de mirar a llocs on generalment no mirem… Hem de llegir, consultar, escoltar, analitzar… experiències, idees, propostes d’altres àmbits (no només de l’àmbit de la formació o de les tecnologies) per poder agafar o generar noves idees.
I també em sembla suggeridor aquest retorn als principis de l’humanisme, perquè el coneixement/habilitats de les que es vol dotar l’individu ha de ser un coneixement profund, i no superficial… En aquest univers 2.0 és fàcil trobar persones que tinguin una mica de vernís de tot (Internet permet un accés quasi il•limitat a molts temes), però és primordial saber qui és el que té el pinzell de veritat i qui ha rebut només una esquitxada, per poder prendre amb precaució les afirmacions o idees d’aquests últims…
Com potenciar actituds col•laboradores, innovadores… en les unitats de formació o des d’aquestes? Ara per ara, se m’acut que, primer de tot, el que cal és “descriminalitzar” accions desvinculades, en certa manera, amb les tasques quotidianes del lloc de treball, com poden ser consultar blocs, twitter…. Per altra banda, informar/suggerir blocs, recursos web, perfils de twitter que poden ser d’interès directe a la nostra unitat/organització… En definitiva, empènyer l’ús del 2.0, perquè comences per consultar i seguir a algú, i al final, acabes opinant, informant i compartint. I aquí és on volem arribar, oi?
El món 2.0 ens aporta la possibilitat de col·laborar si es sustenta, com bé dieu en els vostres comentaris, en les actituds, en la motivació de les persones, però, tal com proposa la Dolors en el seu article, què podem des de les unitats de formació per alimentar aquestes actituds…?
Al meu entendre la proposta de la Dolors de l’home (i la dona!) renaixentista és una reivindicació d’una mirada àmplia vers el món, d’una actitud integradora del Tot com a forma de viure i crec que és una filosofia interessant per als nostres professionals i per als nostres joves. El món 2.0 afavoreix saber “una mica de tot” i també conèixer la gent que ens pot ajudar a saber el que necessitem, però, sobretot, ens pot ensenyar el valor de la col·laboració i el que tots sumem, no…?
Personalment crec que a l’època actual no és tan important recuperar la figura de l’home renaixentista (que sap molt de molts temes) sinó formar els nostres professionals en les habilitats necessàries perquè puguin adquirir el tipus de coneixement que necessiten de forma ràpida i eficaç. D’aquesta manera els fem realment polivalents i adaptables a una realitat en constant canvi. Per sort les eines 2.0 ho permeten. També el coneixement compartit és clau en el procés perquè potser no és tan important “saber” o “saber fer” sinó tenir al teu abast un entorn que ho sàpiga i si cal t’ho expliqui.
La formació permanent és una competència clau. Ho és ara i ho era abans. En aquests moments el que és important és aprofitar les potencialitats de les tecnologies emergents i de la Internet 2.0 per a l’aprenentatge social.
Avui dia parem de: dispositius i aplicacions mòbils, badges, MOOCs, flipped classroom, curació de continguts, realitat augmentada, etc. Més endavant ningú ho sap del cert. I és per això que una altra competència clau és l’adaptació constant.
A més, cal tenir en compte uns conceptes claus tradicionals: els interessos i les motivacions dels agents participants en qualsevol procés. Sense aquests, una comunitat per exemple, difícilment funcionarà.
Totalment d’acord Dolors, les eines ques ofereixen les xarxes i les noves tecnologies només són això eines, la realitat és que utilitzant-les en benefici nostre podem avançar i arribar a interactuar amb molta gent a la vegada, ara bé, en l’últim terme són les nostres actitus les que diferenciaran els resultats dels objectius que proposem.
També coincideixo amb tu amb la teva proposta del “renacentista digital” per poder guiar aquest imputs que apareixem degut a les facilitats que ens ofereixem les xarxes.
Un saludo