L’evolució de la societat del coneixement, Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació estan produint canvis profunds en la manera com les persones ens organitzem i ens relacionem, tant en entorns personals com laborals. I l’impacte d’aquests canvis és especialment important en organitzacions intensives en coneixement com les administracions públiques.
En aquest escenari, hi ha consens entre els experts a considerar que l’enfocament de la formació que és vigent actualment a les organitzacions centrat en la formació planificada (cursos, tallers, seminaris…) era útil per a una societat industrial, però ja no és prou adequat ni suficient per a la societat del coneixement, que ofereix a les persones unes possibilitats i un potencial d’aprenentatge (aprenentatge col·laboratiu, autoaprenentatge, gestió del coneixement…) que supera amb diferència el que ofereix la formació planificada.
Cal, doncs, que les organitzacions s’adaptin a aquest nou escenari. Aquest canvi s’ha d’orientar a aprofitar al màxim les possibilitats i el potencial dels empleats públics, en benefici de la seva qualificació professional i amb l’objectiu final d’aportar més valor públic en termes de millora i creació de serveis.
Breument, es pot afirmar que cal passar de ‘gestionar la formació’ a ‘gestionar l’aprenentatge’ dins de les organitzacions. Això, que pot semblar un simple joc de paraules, requereix la implicació de les unitats de formació, dels directius i comandaments, dels docents, de la part social. I, sobretot, de tots i cadascun dels empleats públics en la mesura que l’aprenentatge és cada vegada més una responsabilitat individual. A més, també requerirà establir sinèrgies entre les unitats específicament dedicades a la gestió de la formació i altres unitats relacionades amb la gestió del coneixement, la gestió de continguts, la gestió de la tecnologia…
L’Escola ha previst a curt i mitjà termini diverses actuacions amb tots aquests agents implicats amb l’objectiu de crear un context adequat perquè aquest escenari de l’aprenentatge es desenvolupi amb el màxim potencial. Una d’aquestes actuacions és el darrer número del butlletí Escola Innovació on podreu trobar tres reflexions interessants sobre aquesta qüestió.
Aquest és un procés que requereix temps per consolidar-lo, però el fet és que ja hi ha prou evidències que aprenem la major part del que necessitem per fer la nostra feina habitual per mitjà del dia a dia, consultant els companys de feina més immediats, recorrent a la nostra xarxa de contactes professionals, buscant-ho a Internet… Hi ha experts que afirmen que, del que aprenem a la feina, un 70% és través de les tasques quotidianes, resolent incidències i problemes, un 20% és través de les persones del nostre entorn laboral i un 10% prové de la formació formal en sentit estricte (cursos, tallers…). Hi ha altres experts que afirmen, sobre la base de diferents estudis, que el 80% del que aprenem és de manera informal i el 20% és a través de la formació formal.
Si algú us preguntés quin percentatge de les tasques que feu a la vostra feina heu après de manera informal i quin de manera formal, què respondríeu?
[…] i situacions que ens brinda el dia a dia, tal com queda reflectit en els comentaris d’un post recent en aquest mateix blog. Sens dubte, la formació planificada és una bona solució per transmetre […]
Disculpeu però fins fa molt poc no havia llegit aquest post i els seus comentaris.
En la meva feina crec que el 80% del que he après ha estat informalment gràcies a excel.lents professionals que no es dediquen a la docència.
Malgrat que, malauradament, la realitat demostra que encara gastem massa temps i recursos en controlar horaris i molt poc en fomentar la creativitat i aprenentatge, crec sincerament que si l’EAPC dedica temps i recursos a ajudar a fer sortir el molt talent amagat que hi ha en la nostra Administració significarà que per fi s’ha iniciat el canvi de paradigma del qual tant hem sentit parlar.
Enhorabona per la iniciativa, EAPC!!!
Efectivament, a l’igual que l’Àngels Bardají, crec que hem d’impulsar la innovació tant en mètodes i procediments, com en la definició de les competències necessàries per arribar al bon govern. En aquest sentit, crec que es tracta de cercar el punt òptim en què es puguin trobar l’aprenentatge formal amb l’aprenentatge informal, de manera que arribem a l’equilibri que permeti aprofitar tot allò que ens suposa absorbir tècniques, mecanismes i informació (via formal) que ens acompanyarà la resta dels nostres dies (via informal)… D’aquesta manera, evitem malversar recursos i esforços, i tot allò “aprenible” que ens ha de ser aprofitable en el nostre dia a dia sempre resulta útil.
En fi, puc dir, amb la boca plena, que jo he crescut professionalment alimentant-me formativament de l’EAPC. Per això, no puc dir res contrari a que sóc qui sóc, en el meu món laboral, gràcies a tot el que he anat aprenent de vosaltres.
En definitiva, crec que tant l’aprenentatge formal com l’informal van agafats de la mà, i no n’hi ha un sense l’altre.
La feina ben feta no té fronteres, però el bon aprenentatge tampoc!
Ana gràcies per la teva reflexió.
Pel què al comentari de si cal fer tàbula rassa amb models de formació del passat, em plantejo calen matisos.
Justament avui llegia una notícia sobre com el Ministre d’Educació d’Anglaterra reivindicava “el renaixement” o la reintroducció dels llibres de text a les aules en lloc, com diu ell, de “fulls d’Excel”….
Potser cal canviar des de la moderació, tot reflexionant sobre els models i eines que han funcionat. Això implica avaluar i redissenyar.
Fa només 2 mesos que he entrat en el món de la formació corporativa i he de confessar que els debats que hi estic trobant em produeixen sensacions molt intenses i de vegades contradictòries: per una banda em fascina veure com nous models de creació i absorció de coneixements estan fent trontollar els ciments del sistema educatiu i de la formació en entorns professionals; m’apassiona la possibilitat de participar en projectes que poden aprofitar el talent i donar més autonomia, responsabilitat i “felicitat laboral” als treballadors públics, i de retruc als ciutadans; m’engresca la idea d’aportar el meu granet de sorra a una causa ambiciosa, optimista, oberta, participativa, de tots. Però per altra banda, com apuntava l’Angels, de vegades sento por i escepticisme i em faig preguntes com ara: no estarem reinventant la roda?, de debò és necessari trencar amb el passat?, estem preparats per fer canvis tan profunds en la manera de treballar i relacionar-nos?… Per sort, veig que les persones que porteu temps en aquest àmbit teniu opinions molt més matisades i serenes, i això em dóna molta tranquil•litat! 🙂
Després d’aquesta opinió personal, ara parlo en nom del Servei de Formació Contínua de l’Escola: moltíssimes gràcies a tots els que heu compartit les vostres impressions i reflexions! A partir d’ara, cada mes publicarem en aquest blog una reflexió sobre algun aspecte clau d’aquesta nova realitat que estem començant a construir entre tots: Escola, responsables i unitats de formació de departaments i universitats, formadors interns, dinamitzadors d’aprenentatge virtual, directius compromesos amb el desenvolupament de les persones, alumnes actuals, treballadors públics en general, col·laboradors externs… Serà un camí ple d’obstacles però si el fem plegats segur que arribem a bon port!
La major part dels aprenentatges es fan a la mateixa praxi diària. No obstant això, calen “obertures” cap a paradigmes i sistemes de treball diferents si es vol que, realment, hi hagi innovació. Aquestes “obertures” poden tenir forma de cursos, però en el món actual segurament són més eficaços els sistemes que permeten compartir coneixement i intercanviar experiències, sigui per vies digitals, sigui amb esdeveniments acuradament dissenyats amb aquesta finalitat. En qualsevol cas, sempre han de ser propostes formals i planificades, amb un disseny previ, un seguiment de l’execució i una mesura del grau d’acompliment dels objectius proposats.
En la meva experiència, APRENENTATGE és una paraula que s’escriu en majúscules. Qualsevol dels canals pels que aprenc m’aporta un valor afegit que sento m’enriqueix. M’encanta aprendre i si que denoto que l’aprenentatge significatiu, l’aprenentatge que vaig a buscar, m’aporta un gran valor.
Hi ha hagut diverses fases en el meu aprenentatge. Actualment el que més valoro és tenir espais, contextos i també temps per construir el meu espai personal d’aprenentatge i això, m’ho permet millor un context informal. Reconec però, que l’aprenentatge formal per incrementar les meves competències tècniques i habilitats interpersonals entre d’altres, va ser un pilar important en els meus inicis en el món laboral.
Gràficament diria que, el meu aprenentatge formal és el meu cotxe. El cotxe el necessito per que tècnicament és el que em porta i m’ajuda a arribar més fàcilment a aquells meravellosos indrets que vull conèixer, que representarien el meu aprenentatge informal. Aquest últim aporta un valor extra, que vull reivindicar i consolidar.
Una de les paraules amb més encant que conec és ‘serendipia’. Trobar per casualitat quelcom que afegeixi aprenentatge a la meva motxilla, m’aporta una enorme satisfacció personal.Aquest aprenentatge, no planificat, però pel que també és important tenir un espai personal, també genera en mi un reforç positiu i una motivació.
Facilitar espais, entorns, ambients, contextos i relacions en els que les persones puguin cercar, trobar, descobrir elements que aportin valor, experiència i aprenentatge al seu desenvolupament professional i a la seva funció i missió, es veu actualment com l’oportunitat que tenim les organitzacions per generar en els professionals: responsabilitat, sentit de pertinença, conducta col·laborativa, i compromís, elements que aportaran al nostre capital humà més potencialitats laborals i capacitats i representarà un benefici clar en les pròpies organitzacions.
Aprenc fent i desfent com els bons aprenents ;-). El que aprenc en un curs formal que no necessito, ho aprenc per passar una prova i tot seguit ho oblido. Per aquest motiu, és important vincular els aprenentatges al lloc de treball. Si la formació, formal o informal, resol les necessitats del dia a dia, esdevé transcendent, si em serveix només per a fer currículum esdevé una farsa.
Però com avancem a través de l’aprenentatge? La formació planificada és bàsica per a l’organització si vol promoure una manera de fer. L’aprenentatge no és només una qüestió o responsabilitat individual o no ho hauria de ser per a l’organització. Si no hi ha direcció, objectius, recerca, valors, reflexió, podem tenir dinosaures instal•lats, amb mòbils intel•ligents a les butxaques, que es pensen que ho saben tot. O podem tenir una immensa majoria que s’ha quedat enrere o exclosa o que no se sent compromesa amb l’organització.
Em fa por que confonguem l’abast a allaus d’informació amb la formació, em fa dubtar que es confongui l’hiperconnectat intensiu en tecnologies amb la innovació i el valor. Puc entendre les possibilitats que ofereixen les TIC quant a la forma (com es diu, com ens relacionem) però sóc escèptica quant al valor en relació amb els continguts (què es diu).
Quines organitzacions públiques tenim i com volem que es relacionin amb els ciutadans? S’ha d’impulsar la innovació no només en mètodes i procediments sinó també i sobretot en la definició de les competències necessàries per a arribar al bon govern. Totes les vies de formació són bones, no són excloents, el més important és saber integrar-les per arribar per totes les vies possibles a fer d’unes estructures institucionals decimonòniques unes organitzacions flexibles, amb vocació de servei públic i en sintonia.
Les persones aprenem, aprenen les organitzacions?
L’objectiu principal és no configurar dues realitats formatives paral·leles i que aquestes es vagin allunyant amb el pas del temps. Crec que a dia d’avui s’està construint aquest escenari i cada vegada la distància és major entre la formació corporativa i reglada i la formació auònoma, hiperconnectada i informal. Cada dia es van perdent adeptes de la primera a les organitzacions però encara estem a temps de reaccionar.
Però com? Diria que hi ah tres claus:
1. Posar en valor aquest en aprenentatge, considerar-lo, mimar-lo.
2. Inverstigar-lo, analitzar-lo, veure com té lloc, preguntar a la gent com aprèn (molts pensen que ja no ho fan)
3. Millorar-lo a través de les fórmules testades (Comunitats de pràctica, curació de continguts…) i, sobretot, inventar-nos d’altres que donin respostes reals a l’organització.
Fins aviat!
Doncs tot i que sense ser-ne conscient, segurament hi ha parts dels procediments que aplico que vaig aprendre en entorns formals, haig de dir que la gran part del que faig l’he après gràcies als companys i caps que he tingut al llarg dels anys, afegit a l’entorn d’aprenentatge informal que poc a poc he anat incorporant, seleccionant les fonts que he cregut interessants per al meu desenvolupament personal i professional.
En la línia del que comenta en Jesús Martínez a l’entrevista, estic d’acord amb ell que les claus de l’èxit en l’aprenentatge informal passen per empoderar les persones disposades a compartir, col·laborar i connectar amb altres professionals per construir conjuntament aprenentatges però aquesta situació que es planteja com a òptima, forma part d’una determinada manera d’entendre el coneixement que no tothom entén igual. Potser fora bo que les unitats directives prenguessin consciència de les avantatges que pot comportar unir formació i capacitació dels recursos humans per buscar solucions a problemes reals en termes d’impacte.
Alhora, des del punt de vista de la qualitat de l’aprenentatge, sembla que sempre tenim una assignatura pendent: ens hem de plantejar el repte de poder avaluar què queda de totes les iniciatives que portem a terme per valorar l’impacte real de les actuacions. Serem capaços de fer-ho?
Fins ben aviat!
Un butlletí molt interessant, amb un gran títol: Escola Innovació, que caldrà revisar amb cura i detall. L’aprenentatge avui en dia és mòbil, continuo, líquid, col·laboratiu, ubiquo, aplicat, emergent, difuminat, informal, aplicat, gamificat… Aquestes entrevistes ens proporcionen molt bones reflexions.
Mireia, estic molt d’acord amb tu, la que descrius és una de les formes més significatives de l’aprenentatge.
Gràcies!
En el meu cas, puc dir que una part importantíssima dels aprenentatges que he fet a la meva feina han estat, i són, de manera informal, és a dir, llegint documentació, preguntant als companys… Tanmateix la formació estructurada ens ofereix una base de coneixements i ens “obliga” a desenvolupar unes habilitats que després ens seran imprescindibles per treure suc de les experiències informals. Per exemple: com s’aprèn més és fent; és a dir, quan et trobes un problema, l’has de resoldre. I és aleshores quan has de desplegar tot el que saps i el que saps fer i ho has de posar en funcionament. Un cop passada l’experiència, és important destinar un temps a col·locar al calaix corresponent els aprenentatges obtinguts, i així es va combinant la formació formal amb la informal. Ho veieu igual?