Nous models d’aprenentatge: el paper de les persones [3] – Manel Muntada

La gran majoria de nosaltres hem aprés a fer la nostra feina en el mateix lloc de treball, fent-la, i els dubtes que han anat sorgint els hem resolt sobre la marxa, moltes vegades amb l’ajuda d’altres persones, companyes de treball, a les quals hem acudit per proximitat o per confiança.

Amb això no vull dir que altres tipus de formació, com l’acadèmica o els cursos que hem anat fent, hagin estat inútils, no. Segur que ens han obert noves perspectives i maneres de fer les coses i, en molts casos, han estat oportuns per aproximar-nos a l’ús de la tecnologia que fem servir. Però, al contrari del que se sol pressuposar, aquest tipus de formació no ha impactat tant en la nostra manera de treballar com allò que hem anat resolent, sobre la marxa, descobrint en l’etern procés d’assaig i error al qual hem estat sotmeses i sotmesos al llarg de la nostra vida professional o preguntant i compartint de manera espontània i generosa amb altres companyes i companys de treball.

La importància que han tingut aquelles persones que ens han envoltat al llarg de la nostra vida laboral en el nostre aprenentatge professional és quelcom que sempre hem sabut encara que, poques vegades, sigui formalment reconegut per romandre, com tantes altres coses, invisibilitzat en la normalitat del que passa i s’espera que passi en el dia a dia.

Perquè així com, de vegades, cal embolicar els obsequis perquè adquireixin la categoria de regals, és poc freqüent que aquest aprenentatge que es rep de manera diària per part d’altres persones, comptabilitzi mentalment –tant per nosaltres com per a l’organització– com a formació, per no estar “embolicada” com a tal. Passa el mateix amb la descripció de qualsevol lloc de treball on també és poc probable trobar aquesta funció de donar suport a companys transferint el coneixement expert que es du a terme de manera continuada per part de qualsevol persona i que suma no poc temps al llarg d’una vida professional.

Compartir el coneixement de manera espontània, constant i, per què no, desinteressada és, en definitiva, el que ens ha portat a ser el que som i al lloc que ocupem com a espècie i com a persones.

Com deia en el primer article que encapçala aquest recull, la presa de consciència sobre la importància que té aquest factor en l’aprenentatge i el creixement professional és la causa que, actualment, a les nostres organitzacions es vulgui ampliar la formació tradicional a la qual estem acostumats [i de la qual ja coneixem les seves limitacions], amb espais i canals que facilitin i potenciïn l’intercanvi de coneixement expert entre les persones que hi treballen.

Les organitzacions són cada vegada més conscients de l’exigència de treure el màxim partit al coneixement adquirit per la totalitat de la seva estructura, de la necessitat de relacionar les persones entre si i, d’aquesta manera, crear xarxes de coneixement que enriqueixin la presa de decisions, connectin talents i dotin a l’organització de l’agilitat que requereixen els reptes canviants que planteja l’entorn actual.

Està clar que, una de les claus per assolir l’èxit en aquest propòsit és el paper, la responsabilitat i el compromís que cadascú adopti respecte del seu creixement professional per seguir aportant valor afegit a l’entorn on es relaciona.

També és molt important tenir en compte que aquests nous models d’aprenentatge necessiten que les persones siguin conscients de la importància i de la potència del treball en xarxa i actuïn en conseqüència, és a dir: explorant, contrastant, compartint i treballant més enllà de l’actitud generosa de qui dóna i també de qui espera rebre i créixer en el si d’aquesta relació.

Això requereix de capacitats i actituds que sempre han estat significatives però que, en el moment actual, adquireixen una especial rellevància en ser fonamentals perquè el treball en xarxa i l’aprenentatge col·laboratiu es donin amb alguna garantia. Aquestes capacitats són:

  • L’autonomia: la capacitat per cercar i proveir-se dels recursos necessaris per atendre les pròpies necessitats.
  • La reciprocitat: és a dir, la sensibilitat en donar feedback, en agrair les aportacions dels altres; la voluntat de compartir informació, opinions i idees, en la consciència que les relacions humanes estan basades sobre les transaccions que es donen entre les persones que hi participen, ja sigui amb objectes, diners, afecte, coneixement, atenció, ajuda, etc.
  • La dinamització: la capacitat i la iniciativa per animar i contribuir, com a membre d’un grup, d’un equip o d’una xarxa, per activar i posar en relació els altres membres; per assumir aquesta funció com a pròpia i per no restar de manera passiva creient que aquesta tasca sempre és responsabilitat d’algú altre.
  • Instal·lar-se en el beta: el concepte “beta” l’incorporem del món de la informàtica i fa referència a aquelles aplicacions que encara estan en fase de prototip i són provades per millorar possibles aspectes que queden per polir. Doncs bé, en el nostre context, es refereix a la capacitat de relativitzar les pròpies aportacions, de mantenir-se en contínua construcció, a la capacitat d’obertura a la crítica, a la cerca activa de contrast respecte a les pròpies creences.
  • L’assertivitat: en aquest cas vol dir aportar idees i expressar les pròpies opinions de manera segura, fluïda i amable, conscient de la importància i del valor que té en el conjunt de les aportacions.
  • El compromís amb la comunitat: entès com la contribució amb el talent personal a fer realitat uns objectius amb l’esperança que comportin una millora evident per a totes les persones que hi participen.

Aquí ja tenim una clau per revisar en quina mesura som a prop o lluny d’aquestes capacitats tan rellevants, tenint sempre en compte, és clar, que la cultura organitzativa té molt a veure amb el que exigeix, espera i permet dels seus professionals. Però també hem de considerar que la inèrcia dels models de treball dels quals venim o la poca consciència de la necessitat de canvi personal pot portar a certa passivitat o resistència a l’hora d’aprofitar altres recursos d’aprenentatge, tal com ho manifesten algunes organitzacions que estan apostant per aquest tipus de metodologies alternatives a l’aprenentatge formal i estan obtenint respostes pobres per part dels equips i persones a les quals van dirigides. Pel que sembla, qualsevol moviment encaminat a “formalitzar” la “informalitat” continua sent la millor forma de desactivar-la.

I això porta a una altra reflexió i és que l’energia de la qual s’alimenta aquest nou paradigma de l’aprenentatge és la voluntat de les persones. Aquestes tendeixen a fer allò que volen fer i aquesta voluntat és la responsable que s’apropin a un blog, que hi entrin i comentin, que naveguin per la xarxa en el seu temps lliure, que contribueixin amb el seu coneixement a una wiki, que facin aportacions a fòrums, que dediquin temps a veure un vídeo-tutorial, que organitzin converses per practicar idiomes a l’hora del cafè, que es postulin per compartir una experiència o que robin temps de les seves atapeïdes agendes per col·laborar en els objectius d’una comunitat de pràctica. El que mou a les persones a fer-ho és la connexió que estableixen aquestes accions amb les seves il·lusions, amb allò que realment els interessa o els preocupa.

Per això, és molt important que des de les direccions, comandaments i responsables de formació s’obrin canals per connectar amb aquestes il·lusions, necessitats i interessos, però també és fonamental que les persones prenguin un paper actiu en aquesta connexió i, fins i tot, que es facin amb la iniciativa quan la trobin a faltar. És molt i molt important que participem activament en la transformació del nostre entorn professional per tal de fer-lo apte i capaç de donar resposta a les nostres necessitats i interessos reals.

És per això que treballadores i treballadors han de fer-se propietaris de tot el procés de gestió de l’aprenentatge: manifestant activament què els interessa, revelant on es troba el coneixement expert a l’organització i quin coneixement poden aportar, proposant nous entorns o canals d’aprenentatge que s’adaptin a les seves possibilitats i procurant que tot plegat respongui als seus interessos, vingui de gust i desvetlli les ganes d’involucrar-s’hi.

Manel Muntada, conductor del seminari de treball de responsables de formació

8 thoughts on “Nous models d’aprenentatge: el paper de les persones [3] – Manel Muntada

  1. La saviesa popular diu que la voluntat mou muntanyes, per tant som les persones les que tenim, d’entrada, la responsabilitat individual – des de la nostra actitud – vers el nostre aprenentatge i creixement professional. Tot i així, les organitzacions ens ho han de fer atractiu, perquè dependrà també d’elles que ens impliquem amb més o menys intensitat, de tal manera que, entre tots, sumem.

    Les capacitats que enumeres em serveixen per fer-me una autodiagnosi i la veritat és que
    ets molt engrescador, cosa que crec que ens fa molta falta…s’haurien d’ajuntar tots els astres …

    Manel, les teves publicacions al blog són com una injecció d’il•lusió per continuar treballant i aprenent, amb moltes ganes per fer la feina ben feta i per a ser uns bons professionals.

    Fins la propera!

    M'agrada

  2. Vaig assistir a la sessió del passat 28 d’octubre sobre gestió del coneixement i nous models d’aprenentatge i desenvolupament professional. La sessió va ser molt interessant i la vaig trobar molt positiva.
    Durant els meus inicis com a funcionària, a la Diputació de Barcelona, eren altres temps però vaig tenir molta sort perquè n’aprenia contínuament i els meus caps i els companys, molt experts a l’administració, no dubtaven en compartir els seus coneixements i guiar-te en el dia a dia.
    És una llàstima que no pugui dir el mateix dels temps actuals, encara que hagi realitzat nombrosos cursos, sempre de les tasques de gestió que tenen a veure amb la meva feina.
    Tan de bo els comandaments s’involucrin més en aquest tipus d’aprenentatge i el puguem compartir!

    M'agrada

  3. Un nadó es planteja aprendre a caminar, a parlar, a dominar la psicomotricitat? No. Els infants aprenen perquè estan vius i perquè se’ls motiva. Aquests fets desperta en ells la curiositat d’anar més enllà, o sigui, la motivació. Els adults aprenem també sense proposar-nos-ho. Una altra cosa és per a què utilitzem aquest aprenentatge i si som conscients de la seva utilitat i valor.
    Els temps estan canviant amics meus i la resposta no està dins del vent que deia Dylan sinó dins nostre, en la nostra actitud: aprendre, adonar-se, descobrir, posar en pràctica i compartir tot aquest coneixement amb les companyes no tan sols és útil i pràctic per la feina sinó que ens fa sentir bé: perquè augmenta l’autoestima en sentir-nos reconeguts, perquè establim complicitats pel treball en equip i, molt important, perquè no tenim por que ens robin les idees i les usin en detriment nostre.
    Jo no sóc cap professional especialitzada ni en l’ensenyament ni en la psicologia. Sóc una treballadora que parla des d’una experiència de molts anys amb vivències molt diverses i puc afirmar que tenir el propòsit de fer la feina el millor possible, estar oberta als canvis, atrevir-me a innovar, adaptar-me i compartir l’experiència amb els companys fa que quan tanco el pc a l’hora de plegar em senti molt satisfeta de tot allò que he estat capaç de fer no tan sols com a treballadora sinó com a ésser humà de ple dret i, cosa que també oblidem sovint: el compromís que hom adquireix amb la societat en fer-se funcionària.

    M'agrada

  4. Un post molt nutritiu!!
    Sobre aquestes 5 capacitats rellevants per al moment actual, em pregunto: les tinc? les puc entrenar? què puc fer per millorar?
    En la mesura que puguem fer-nos aquestes preguntes i respondre-les crec que s’anirà il·luminant el camí que, sovint, per determinades inèrcies i mals hàbits a l’administració, se’ns fa fosc i feixuc. El poder més mobilitzador el tenim les persones, cal anar abandonant actituds infantils de pati d’escola, individualismes desfasats i agafar protagonisme no només exercint drets sinó també essent exemplars en els deures i comportaments.

    M'agrada

  5. Manel,
    Crec que aquesta reflexió teva hauria de ser lectura obligatòria per a tots aquells que volem jugar un paper actiu en això d’ajudar els altres (i a nosaltres mateixos) a aprendre.
    Tot i que no sigui una pràctica gens 2.0, penso imprimir-me l’article ara mateix per rellegir-lo amb calma i guixar-lo, subratllar-lo, fer-hi anotacions… i parlar amb la gent que m’envolta d’algunes frases i idees que són perles. Potser tornaré a comentar quan ho hagi fet i hagi pogut madurar el que em / ens suggereixen.
    Gràcies per tot el que ens aportes! 🙂
    Ana

    M'agrada

  6. “Compartir el conocimiento de manera espontánea, constante y, por qué no, desinteresada es, en definitiva, lo que nos ha llevado a ser lo que somos y el lugar que ocupamos como especie y como personas”.

    Ando muy intrigada con las rutas olvidadas del conocimiento así que tus artículos y reflexiones, como siempre, me abre nuevas dudas (bienvenidas, por cierto).

    A poco que escarbemos en cualquier organización (pública, privada o ciudadana) aparecen multitud de ejemplos que apuntan siempre a la falta de valoración de lo que no es nuevo y/o lo no ha pasado por las jerarquizadas y oficializadas regulaciones. Y bien sabemos que lo que no se “aprecia” no tiene precio, pero en el peor de los sentidos: se des-precia.

    Por otro lado, sea cual sea el conocimiento que necesitamos siempre implica un proceso y esta es una sociedad que se ha vuelto demasiado impaciente y no entiendo ni valora la necesidad, y la belleza, del proceso. Claro, ¿para qué en este mundo de titulares, obsolescencias y ubicuidades múltiples? Compartías recientemente una maravillosa foto de los andamiajes de la Sagrada Familia que, sin necesidad de palabras, lo dice todo.

    Muy acertadas las capacidades que señalas, y que la energía depende de la voluntad de las personas. No queda otra que sentirnos parte del proceso de transformación.

    Crec que em anat una mica per les branques però és que la teva exposició tan ordenada inspira per continuar la reflexió. Moltes gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s