El passat mes de juliol, el darrer Govern Mas va aprovar el projecte de llei d’ordenació del sistema de direcció pública professional de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic, i el va presentar al Registre del Parlament, pocs dies abans que el president procedís a la seva dissolució amb la signatura del decret de convocatòria d’eleccions. Així mateix, sembla que el compromís sobre aquesta qüestió ha estat renovat, segons que es desprèn dels decrets de reestructuració del nou Govern, encara que la consellera competent en la matèria no hi ha fet èmfasi en la seva recent compareixença en comissió parlamentària per exposar les línies d’actuació del departament.

Tant el projecte de llei com els decrets de reestructuració donen motius per a la celebració perquè es tracta d’expressions del capteniment dels diferents executius respecte d’una iniciativa sobre la qual ja fa temps que múltiples actors de la societat civil, i singularment de l’Associació Catalana de Gestió Pública, reclamen l’adopció de mesures per tal de consolidar-ne la institucionalització.

És bo que –per primer cop– un govern hagi fet una proposta concreta sobre els directius públics dirigida a captar el millor talent, es trobi allà on es trobi i que, per tant, fugi de restringir-ne la tria a la discrecionalitat política a la vegada que eviti de limitar-la a l’ocupació pública. La realitat demostra que els millors directius provenen de la política i del servei públic, ja que ambdós entorns són planters d’expertesa. Tot i així, perpetuar la discrecionalitat afavoreix l’empobriment de la direcció pública en permetre l’accés de la mediocritat avalada per un carnet, de la mateixa manera que es posen portes al camp i es conrea l’endogàmia impedint la incorporació de professionals que excel·leixen en la direcció d’organitzacions privades i se senten atrets pel servei públic. És pertinent regular la direcció pública com a institució organitzativa, en comptes de tractar-la com a matèria pròpia dels recursos humans, perquè es tracta d’una part de l’estructura existent que ara disposa d’un tractament inadequat. És evident que la direcció pública millorarà si els candidats a exercir-la se sotmeten a una selecció basada en el mèrit i la competència. I ensems és obvi que el comportament directiu hi guanya si el seu exercici queda fixat amb un mandat de durada determinada, que eradiqui el servilisme alimentat pel lliure cessament, i definit en un acord de gestió que concreti objectius i recursos, que permeti fer-ne el seguiment i la rendició de comptes mitjançant l’avaluació dels resultats assolits. Al seu torn, ajuda a centrar el rol dels diferents actors presents en la cosa pública, excloure de la condició de directius públics el president i els membres del Govern, en tant que representants de la política en l’executiu, deixant que la gestió recaigui en els gestors, de la mateixa manera que convé exceptuar-ne el personal eventual, en tractar-se d’un col·lectiu que té com a objectiu únic satisfer tasques de confiança i assessorament especials.

Nogensmenys, aquell primer projecte introduïa algunes previsions que desvirtuen l’ambició que calia esperar-ne i que tal vegada som a temps de corregir. En aquest sentit, convindria revisar aspectes que escapcen la professionalització de la direcció pública, com ara que sigui la mateixa llei qui sostregui de la seva aplicació a col·lectius d’alts càrrecs i directius d’àmbits concrets d’activitat del sector públic, adduint-ne singularitats sense donar cap explicació. La reserva d’aquestes previsions a la llei limita gratuïtament les potestats reglamentàries que assisteixen el Govern, en el cas que hi vulgui donar tractament i provoca que en la designació i el règim dels alts càrrecs i directius exceptuats es perpetuï la discrecionalitat i l’opacitat. Igualment és bàsic que en el moment de definir la configuració del nou Estat, el promotor de la iniciativa no abdiqui de la seva condició de Govern nacional limitant l’abast del projecte a l’Administració i el sector públic de la Generalitat, sinó que el faci extensiu a l’Administració local i les universitats públiques de Catalunya i a les respectives entitats instrumentals.

La professionalització de la direcció pública és un vector de la reforma absent d’ideologia, perquè la implementació d’instruments per assegurar que el lideratge de les organitzacions públiques recaigui en les persones més aptes no hauria de generar controvèrsia. La Direcció Pública ocupa un espai intermedi, entre la política i l’administració, que en mans expertes contribueix a millorar el rendiment institucional i actua com a palanca per consolidar una ètica que pot ajudar a restituir el malmès prestigi del servei públic i els seus agents; en conseqüència, la millora de la direcció de les nostres organitzacions públiques no només és un repte sinó que esdevé una necessitat, i és des de la convicció que la institucionalització de la direcció pública professional contribueix a la consolidació de les estructures d’Estat, que cal reclamar-ne el desenvolupament sense demora.

Aquests dies podem seguir les decisions que va prenent el Govern sobre la provisió d’aquell segment del vèrtex de l’organització que s’hauria de nodrir de directius professionals, i és palès que molts dels nomenaments i designacions d’alts càrrecs i responsables del sector públic recauen en professionals que acrediten mèrits i competència, no obstant això són menys palmaris els casos on aquests atributs no segueixen supeditats a la filiació o la confiança polítiques.

Josep Ramon Morera i Balada

Cap del Gabinet Tècnic del Departament de Salut