Abans de seguir llegint, una pregunta ràpida: quina paraula t’ha vingut al cap?
Potser insolació (massa hores al sol ahir?), inhalació o intubació (problemes respiratoris?), indagació (continua tirant del fil), incitació (jo no volia) o fins i tot inmolació (ui, pren-te un descans… i consulta el DIEC més sovint!). Potser una paraula amb una lletra de més o de menys –normal, la comprovació ve més tard-, com ara indignació (ai, quants motius tenim!), inanició (i si baixes a esmorzar?), inclinació (tens la pantalla recta?) o la tan preuada intuïció (no sé per què però ho sé). O potser no has pensat en res perquè t’ha vençut la impaciència (on és la solució?) o perquè ja no tens edat per jugar al penjat (ens prenen per nens o què?).
Però estic convençuda que cap de les opcions anteriors és la guanyadora. Intueixo que la majoria de lectors d’aquest blog heu llegit: “I si parléssim menys d’innovació?”. Per què? Doncs perquè és la paraula més versemblant, la que el vostre cervell espera trobar en un context i en una època en què la paraula innovació és omnipresent perquè està de moda, igual que la seva germana treball col·laboratiu o les seves cosines transparència i governança.
Sí, parlem molt d’innovació, però prediquem poc amb l’exemple. I és comprensible que sigui així, perquè innovar no és bonic ni fàcil ni còmode. Innovar requereix tancar la boca i obrir les orelles, embrutar-se, comprometre’s, renunciar a moltes coses, vèncer obstacles contínuament (alguns posats per un mateixl!)… resumint, i en paraules de Dani Giménez referint-se al treball col·laboratiu, complicar-se la vida. I llavors, per què innovar? Doncs perquè té recompensa. Quina? La resposta és personal i intransferible, però gairebé sempre compartida, perquè innovar ens connecta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tot això ho podran comprovar ben aviat els participants de la Barcelona GovJam, l’esdeveniment global de disseny de serveis públics en què no es parla d’innovació: es viu la innovació.
Si parléssim menys d’innovació, què creus que passaria?
Felicitats pel teu post, Ana.
Tens força raó. Potser parlem molt i escoltem poc. Llegia el passat dimarts una entrevista a la Nobel de literatura 2015, en la que comentava que ella era una dona-orella. Una dosi del seu talent i la teva proposta ens poden indicar una mica per on transitar en això d’innovar.
Fer, fer coneixent què tenim i sobretot que tenen altres entre mans, ens ensenya com volem i com podem fer les coses de una (in) NOVA (ció) manera, per a que aquestes siguin millor.