Que en la represa de l’autogovern es va renunciar a l’oportunitat de bastir un model específic per a l’Administració de la Generalitat i es va optar per una mala còpia de l’Administració de l’Estat, incorporant-ne les patologies i àdhuc incrementant-les, ha estat una crítica recurrent de l’oposició parlamentària, els agents socials, els mitjans d’informació i determinats sectors de l’acadèmia. I si bé és cert que es desconeixen grans esforços en sentit contrari al denunciat, també ho és que hi ha raons que amoroseixen l’acusació que aquella renúncia va ser voluntària. Per començar, cal recordar que en iniciar-se l’autogovern, la societat catalana duia anys aliena a uns poders públics imposats, fet que l’havia portat a desatendre el conreu del capital de coneixement necessari per administrar el bé públic, en considerar-ho un territori vetat. En segon lloc, aquella societat s’estrenava en el terreny de la democràcia, dedicant tots els esforços a vertebrar un sistema de partits que la consolidés. Uns partits polítics en el discurs dels quals hi mancava el dibuix detallat del model públic que estimaven pertinent per al país. Paral·lelament, en sintonia amb els interessos de la societat, els estudis superiors sobre administració i gestió públiques a casa nostra es limitaven al dret administratiu impartit en dos facultats, la ciència política només és podia aprendre a Madrid i les escoles politècniques i de negocis encara no havien descobert la gestió pública. Va ser doncs en aquest entorn que en els primers vuitanta la Generalitat assumeix de sobte, un allau de competències, amb uns recursos escarransits, sociològicament tendres i professionalment inexperts, que es veuen superats per l’abast dels serveis traspassats i fagocitats per l’ofici que incorporaven uns agents també transferits. Davant d’això, més que denunciar la pèrdua d’una oportunitat potser caldria felicitar-nos per no haver pres mal, debutant en una gestió farcida de paranys, apresa de cop i mancats de la infraestructura necessària per entomar-la.

Ara bé, tots aquests factors que podrien fer plausible la inactivitat denunciada en el camp de la reforma administrativa han desaparegut. Ara no hi ha excusa i seria imperdonable ajornar l’adopció de mesures radicals per dur a terme un canvi en profunditat de les nostre administracions. Trenta sis anys llargs d’exercici de l’autogovern ens han portat a conèixer a bastament cada branca del servei públic, ens han permès dotar-nos d’uns servidors públics que són practitioners i gestors experts en les seves disciplines; s’han creat estudis de ciències polítiques i de l’administració, les disciplines politècniques han incorporat un corpus doctrinal d’ampli espectre i les escoles de negoci del país tenen coneixement pràctic i posició en els rànquings internacionals en matèria de gestió pública, de manera que Catalunya ha esdevingut un país de referència en aquests camps tant com a destí per a la formació com per la concentració de massa crítica i producció acadèmica.

D’altra banda, dels intents reformadors assajats en aquests anys, també caldria extreure’n lliçons per millorar els tebis resultats obtinguts. A aquest efecte, convé assenyalar que l’agenda reformista sempre s’ha assignat al Departament de Governació, al capdavant del qual tothora hi ha hagut representants del germà petit de les coalicions, la qual cosa n’ha afeblit la prevalença sobre la resta de polítiques públiques amb les quals ha hagut de competir en igualtat de condicions, amb un èxit escàs per les renúncies assumides en ordre a superar resistències tant externes com internes. Les experiències de reforma administrativa amb resultats exitosos arreu del món tenen per denominador comú el lideratge inequívoc dels màxims responsables de l’executiu, que l’han incorporat a les seves agendes personals com a tret identificador de la seva convicció i fermesa en la voluntat de canvi. Amb el mateix objectiu, convé que fem nostra l’afirmació de Crozier que la societat no es canvia per decret, per evitar pràctiques d’altres latituds que ho fien tot a la llei, creient que les reformes previstes sobre el paper s’esdevindran pels simples efectes taumatúrgics del butlletí oficial. No obstant això, cal confegir una agenda legislativa clara, que relacioni i endreci les matèries que, per a la seva prosperitat, reclamen una bona pràctica jurídica que les tracti com pertoca.

Cal, doncs, observar amb cura com s’ha fet el repartiment de responsabilitats dins del Govern per comprovar que la convicció sobre la reforma és ferma i ha estat assumida per la presidència o la vicepresidència, o veure com, una vegada més, s’assigna a actors secundaris que hauran de seguir maldant i consumint el gruix dels seus esforços perquè s’incorpori en l’agenda del Govern.

Josep Ramon Morera i Balada

Cap del Gabinet Tècnic del Departament de Salut