Hi ha molta controvèrsia als fòrums d’opinió sobre si tot el que s’està estructurant al voltant del concepte de ciutat intel·ligent és veritablement útil per a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. Al marge de les opinions i les argumentacions dels que hi estan a favor i dels que hi estan en contra, hi ha un fet innegable i inevitable: l’ús intensiu de la tecnologia a l’hora de prestar els serveis públics per part de les administracions ha esdevingut una necessitat.
Els ajuntaments, com a administració més propera a la ciutadania i responsable de serveis tant importants com la il·luminació dels carrers, l’abastament d’aigua potable i el tractament de les aigües residuals, la neteja urbana i la recollida de residus, etc., es troben en primera línia davant d’aquesta nova realitat. Com els ajuntaments encaren aquest repte i com utilitzen la tecnologia per millorar els serveis, marca, en definitiva, el trànsit entre la ciutat tradicional i la ciutat intel·ligent.
Des del meu punt de vista, hi ha moltes possibles alternatives a l’hora d’abordar aquest problema, que depenen de diversos factors, molts d’ells estructurals. N’analitzarem alguna, que hem detectat des de l’Ajuntament de Terrassa. Podem partir de respondre a dues preguntes molt importants: sabem realment el que volem i podem aconseguir-ho?
Sabem realment el que volem?
Tots hem viscut l’etapa dels “pilots” en l’àmbit de les smart cities, a vegades penso que encara no l’hem deixat enrere del tot. Entenem aquests pilots com a petits projectes d’implantació d’una solució que serveix per avaluar les tecnologies que s’utilitzen, moltes vegades innovadores i vinculades a la Internet de les coses (IoT), amb l’objectiu últim de desplegar-ho totalment segons l’èxit que s’aconsegueixi. No és la meva intenció desprestigiar aquestes tècniques, però tinc el convenciment que a vegades aquests pilots poden arribar a ser més perjudicials que beneficiosos. Les empreses que es presten i moltes vegades assumeixen els costos d’aquests projectes, tenen uns objectius molt clars, que no necessàriament han de ser coincidents amb els dels ajuntaments on es posen en funcionament. Una organització no hauria de posar en funcionament aquests “pilots” si no responen a una estratègia més amplia.
Qualsevol administració ha de definir un pla estratègic o pla de mandat. Aquest pla estratègic ha de marcar les prioritats i els plans d’actuacions anuals durant el període del seu mandat. En paral·lel a aquest pla estratègic de ciutat, en el cas d’un ajuntament, aquest ha d’anar acompanyat d’un pla que garanteixi els recursos i plataformes tecnològiques necessaris per desenvolupar-se. Si acceptem aquest fet com una conseqüència lògica del desenvolupament de l’estratègia de ciutat, no podem acceptar desviacions des del punt de vista tecnològic i hem de disposar d’una pla de sistemes i com a part important d’una planificació de la implantació de les tecnologies smart city.
És, per tant, imprescindible disposar d’un full de ruta i aquest ha de ser tant funcional com tecnològic. Des del punt de vista general, les temàtiques s’han de prioritzar segons el pla estratègic de ciutat o el pla de mandat. És molt important alinear els projectes tecnològics de ciutat amb l’estratègia a mitjà i llarg termini, en cas contrari, estarem malbaratant recursos i si hi ha una cosa que un ajuntament, sobretot els petits i mitjans, no tenen en abundància, són recursos.
Des del punt de vista tecnològic, cal establir unes especificacions comunes a tota l’organització, cal potenciar la utilització d’estàndards i sobretot mantenir el control de la tecnologia que utilitzen els serveis municipals, evitant que siguin els proveïdors externs els únics que en tinguin el control i els que en marquin l’estratègia.
Podem aconseguir el que volem?
A l’hora de dissenyar una estratègia smart city podem enfocar-ne l’abast en la mesura de les nostra necessitats o, moltes vegades, possibilitats. Estem parlant de projectes tecnològics de ciutat; davant aquest repte, les estratègies haurien d’anar més enllà del mateix ajuntament. De la mateixa forma que per confeccionar un pla de mandat, es dóna veu a la ciutadania perquè en doni l’opinió sobre fites i prioritats, hi ha molts interlocutors ciutadans que poden col·laborar en la definició i desenvolupament d’un pla estratègic smart city. Les universitats, els centres de recerca, les empreses i, per descomptat, la ciutadania, poden i haurien de dir-hi la seva. El problema, moltes vegades, per fer transcendir la planificació fora de l’àmbit municipal radica en els protagonistes d’aquest procés. Des del meu punt de vista, no han de ser els tecnòlegs, ni tan sols els tècnics dels serveis municipals, ja que aquestes figures no tenen habitualment el perfil necessari per liderar aquest procés. Han de ser els polítics, com a representants directes de la ciutadania, els que n’han de ser els principals protagonistes, per dues raons, principalment: primer perquè són els màxims responsables de dissenyar la ciutat del demà i, segon, perquè disposen de la representativitat i les eines comunicatives necessàries per interactuar amb autoritat amb els interlocutors ciutadans.
Una tasca molt important dels tècnics, des del meu punt de vista, ha de ser dirigir els projectes en execució fora de la disputa política. Hem comentat que mitjançant les tecnologies smart podem ajudar a realitzar el trànsit de la ciutat tradicional a la ciutat intel·ligent, però per fer-ho hem d’aconseguir salvaguardar tot el que ens caracteritza i configura la nostra essència com a ciutat catalana i europea. Per aconseguir completar aquest camí, hem de disposar del màxim nivell de consens polític, hem d’aconseguir que els projectes tinguin la participació i la col·laboració de tots. El pla estratègic ha de ser un marc per a la discussió i la creació, on tots els que estan implicats en el procés puguin aportar-hi idees. Que la transformació estructural cap a una ciutat intel·ligent hagi de ser políticament transversal, no vol dir que els continguts concrets, i posteriors desenvolupaments, no estiguin al servei de les diferents sensibilitats i prioritats polítiques diverses.
Per últim, no voldria concloure la meva anàlisi sense aportar una visió tecnològica del problema. Com he comentat abans, des del punt de vista estratègic, no es un problema tecnològic, no obstant això, cal disposar dels recursos, les infraestructures i les eines necessàries, i cal que hi hagi un lideratge clar dels serveis de tecnologia municipals en el desenvolupament dels projectes. Crec que un dels paradigmes més importants de la implantació de les tecnologies smart, és el canvi que han d’experimentar els serveis de tecnologia. Tradicionalment enfocats vers els processos interns: gestió d’expedients, fiscalitat, recursos humans, etc., ara es troben amb la necessitat de gestionar projectes amb una projecció externa vinculada a la prestació directa de serveis públics. Això vol dir que un entorn ja de per si complex i heterogeni, es complica amb la gestió de la gran varietat de productes i tecnologies que els serveis municipals necessiten per portar a terme el seu encàrrec. En aquest context, no caldrà generar internament els productes que els serveis necessiten, primer perquè no toca en un sector com el nostre, però també perquè seria un repte inabastable. No obstant això, cal disposar de les eines, definir estàndards i posar en pràctica metodologies que ens permetin gestionar i controlar un procés on estaran implicats, des d’un punt de vista tecnològic, gran varietat d’empreses proveïdores. Unes de les principals eines han de ser les plataformes horitzontals, tant des del punt de vista de la gestió de les dades, per exemple la plataforma de gestió de sensors i actuadors Sentilo Terrassa (sentilo.terrassa.cat), com de la gestió de la informació, la participació i la transparència, per exemple la plataforma de govern obert (governobert.terrassa.cat), com les potents plataformes de gestió de ciutat, d’alt nivell i que de moment només estan a l’abast de les grans ciutats.
En el fons la dificultat tècnica se situa en aspectes que els serveis de tecnologia coneixen i amb els quals conviuen des de fa temps: la disparitat de tecnologies i productes, les dificultats d’integració, la seguretat, la manca moltes vegades d’un requeriments de qualitat, el repte de formació dels equips, on a vegades corbes d’aprenentatge poden superar en temps el cicle de vida de les tecnologies, els recursos escassos, etc. Per tant, els serveis de tecnologia han de saber encaixar el cop i assumir el repte de liderar el procés des del punt de vista tècnic, per assegurar que el control estratègic de l’evolució vers la ciutat intel·ligent resti en mans dels ajuntaments, per tant de les ciutats i els seus ciutadans i ciutadanes.
Albert Marin Acevedo
Responsable Estratègia ICT i Smart City Terrassa de l’Ajuntament de Terrassa