Durant els darrers anys, el món ha viscut canvis rellevants. A més ho ha fet a una velocitat ingent. És per això que la tercera sessió del cicle “Obrint finestres: reptes de l’Administració pública al segle XXI” ha volgut abordar algunes preguntes que fan referència a aquesta evolució: quins són els principals reptes de la societat actual i quines tendències s’hi albiren?; quines són les principals demandes i necessitats de la ciutadania que se’n deriven?, i com han d’afrontar les administracions públiques i els servidors públics aquests contextos?. La sessió s’ha titulat “L’Administració pública davant dels grans reptes de la societat del segle XXI”, ha estat a càrrec de Ferran Sáez, professor titular a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, el qual ha ofert un marc general de reflexió als servidors públics assistents a la sessió.

Així doncs, el professor Sáez ha dedicat la sessió a esbossar quines són les quatre grans tendències que marquen l’evolució de la societat catalana i del món en general, per bé que ha advertit que aquests canvis no s’han acabat de consumar. Parlem-ne.

• Primera tendència: la transició des de la informació en format vertical cap a una informació reticular o horitzontal

Com totes les que esmentarem, aquesta és una tendència que s’ha iniciat però que no està finalitzada. Per exemple, avui es pot constatar que l’ús del mòbil és constant per part d’una part important de la població i, tanmateix, no podem assegurar que d’aquí a deu anys aquest fet es produeixi igual.

En el passat era habitual que la informació fluís de manera vertical. És a dir, dins de qualsevol organització qui ocupava la posició més alta sempre tenia més responsabilitat que la persona que tenia el segon lloc dins de l’estructura. Per dir-ho en altres paraules, la informació número 1 sempre és epistemològicament superior a la informació número 2 i la tendència es repeteix de dalt a baix. I per posar un exemple concret: una informació investigada pel Departament de Pediatria de Harvard, es fa circular en primer lloc a la prestigiosa revista The Lancet, després es difon a través de revistes divulgatives i, finalment, arriba al metge de capçalera, qui recomanarà al pacient el que ha de prendre. En definitiva, es tracta d’un esquema jeràrquic i unidireccional.

En canvi, en l’actualitat es tendeix a un model molt més reticular i horitzontal en què cadascú decideix. No hi ha una jerarquia i és un model on la tria de la informació està condicionada per un criteri de satisfacció, molt narcisista, on el que preval és sentir-se bé. En aquest sentit, la tendència que es dibuixa permet una gran flexibilitat temporal, una més gran immediatesa i alhora una major interacció amb els ciutadans. Tanmateix, també és ben cert que aquesta nova manera de comunicar-nos està basada, tal com explica Cass R. Sunstein al seu llibre Republic.com 2.0, en un model relacional que reposa en un gregarisme individualista.

Segons Sáez, entre un model i l’altre, estem en trànsit. És a dir, no hem deixat enrere el model jeràrquic però tampoc no estem consumant el model reticular. Estem al mig i caldrà veure com evoluciona la comunicació durant els propers anys.

• Segona tendència: transició des dels valors materials cap als valors postmaterials

 Aquesta segona transició està basada en la teoria del sociòleg Ronald Inglehart, que afirma que en situacions de penúria el que se subratlla són els valors materials (com l’alimentació, la seguretat i l’educació) i, en canvi, la tendència va cap a l’assumpció de valors postmaterials, els quals superen els primers i se centren en qüestions com l’autorealització personal i l’espiritualitat, entre d’altres.

En general, a Occident, tendim a una societat on els valors són els postmaterials perquè suposem que els materials ja estan satisfets. Tanmateix, la crisi econòmica ha implicat un moviment tectònic que fa que qüestions que es donaven per suposades ja no s’hi puguin donar. Al mateix temps, és evident que hi ha territoris del món on aquesta tendència no està gens consolidada, ans al contrari. En relació amb els valors postmaterials, hi ha una mostra clara de la seva implantació dins del món de la publicitat: ara és habitual subratllar l’esfera més espiritual i les emocions que se susciten davant d’un producte.

• Tercera tendència: descentralitat cultural, economia de la pantalla

Sáez ha iniciat l’explicació d’aquesta tercera transició explicant el terme “parafragmàtic”, bo i entenent que el diafragma és una membrana i fa un símil amb la pantalla del mòbil, la qual s’ha situat al centre de les nostres vides i ha esdevingut un objecte central amb caràcter polivalent a la nostra cultura. En aquest sentit, la pantalla és una membrana que ens uneix i ens separa al mateix temps. Per posar un exemple concret, només cal pensar en els adolescents i el seu ús del mòbil, el qual els uneix i els separa de tal manera que a vegades no hi ha ni el contacte visual entre ells, mentre parlen pel mòbil.

En aquest sentit, la pantalla està configurant noves identitats i està variant radicalment les regles del joc. Succeeix en tots els àmbits, però en tenim un bon exemple en l’àmbit comercial. La pantalla és un territori inexplorat perquè és una pantalla porosa que es comporta de manera diferent a com ho fan les pantalles de televisió. El primer a parlar de pantalles poroses fou Jean Baudrillard al llibre Écran total. Baudrillard afirma, el 1996, que el paradigma de la viralitat acabarà arribant a tot el planeta i a tots els àmbits. Tot tindrà caràcter viral. Amb anterioritat, el 1979, Jean François Lyotard publica un llibre anomenat La condició postmoderna on també hi feia una aproximació.

• Quarta tendència: les identitats performatives (Judith Butler)

Les noves identitats tenen un caràcter performatiu, el qual fa referència a aquells verbs que es consumen quan estan essent anunciats. Ex.: jurar, prometre i declarar, entre d’altres, per mitjà dels quals l’acció es produeix en el moment que s’anuncia el verb.

Butler anuncia que les noves identitats són performatives perquè són fruit d’una decisió individual. Jo em sento d’una manera concreta, sigui el que sigui. El gran canvi és que en el passat les identitats eren un fet objectiu i, en l’actualitat, la tendència és que cada cop ho siguin menys.

Sintetitzant, i segons el professor Sáez, les quatre tendències ajuden a comprendre els fets importants que succeeixen, així com qui va contra corrent i qui no. Fixem-nos en tres exemples concrets:

– Si parlem de radicalisme islàmic a Europa entendrem que el fet que ara les identitats siguin performatives facilita comprendre que un jove francès se’n vagi a Síria a combatre amb Estat Islàmic.

– Si abordem la diversitat cultural en les societats europees, la tendència és que s’ha d’establir una dialèctica a les coses que tendim i a aquelles coses a les quals continuem lligats de manera forta. Nosaltres no hem renunciat a la nostra identitat objectiva.

– I finalment, si parlem de la construcció europea: els bitllets d’euro tenen un recordatori de què és Europa i a l’altre costat del bitllet hi figuren ponts cap a Turquia i l’Àsia. Els bitllets són una mostra de semiòtica política. Un bitllet de banc és un manifest sobre què vol ser o vol deixar de ser Europa. Hi ha missatges sobre què ha de ser la identitat europea: som europeus i la nostra arrel és cristiana però al mateix temps som un pont entre Europa i Àsia.

Com es concretaran aquestes grans tendències? O quins seran els elements que caldrà tenir en compte?

– La fiabilitat i la confiança: acabaran essent la clau de l’economia virtual. Per què funciona ebay, pregunta Sáez. Segons el professor, funciona perquè la fiabilitat està garantida per la base de les denúncies. En la mesura que les coses es fan virtuals, la fiabilitat i la confiança són vitals. Richard Steiner a La confiança afirma que aquesta és una qüestió fonamental.

– La creativitat, la qual generarà una barrera molt important. La creativitat serà un valor important perquè no la podrà assolir una màquina i, encara que sigui difícil de mesurar, generarà una diferència.

– Els canvis de valors: la fi de la privacitat. Abans sabies que una persona és poderosa quan el veies a les revistes del cor i t’ensenyava el menjador de casa seva. Ara saps que algú és poderós quan no surt enlloc i no saps quina cara tenen els seus fills i, en canvi, t’adones d’algú que no té poder perquè surt a tots els reality shows.

– La ciutadania està més informada ara que abans? Si des de l’Administració pública s’ha de partir de la idea que la ciutadania està més informada que abans cal anar amb compte perquè massa sovint accedir a les fonts d’informació és senzill però genera desinformació.

– Bretxa digital: al contrari del que pugui semblar el problema comença a ser una bretxa analògica. La tendència és pensar que el que separarà una economia de l’altra és que les persones amb menys recursos estaran en l’àmbit digital i els que tenen més recursos continuaran en l’àmbit analògic.

En conclusió, hi ha moltes tendències que han mort a base de triomfar. En la mesura en què la digitalització s’ha convertit en una mesura d’adotzenament, una via elitista és retornar als clàssics i retornar a allò analògic. Al final, no es pot reduir tot a una polarització entre tecnofílics i tecnofòbics. Amb la tecnologia s’hi pot tenir una relació intel·ligent i pràctica i, per tant, el problema no és mirar un mòbil en un restaurant sinó el fet que tothom ho trobi normal.

La sessió s’ha tancat amb algunes pregunta concretes:

– Si aquestes grans tendències es concreten, com afectaran la tasca dels servidors públics?

– Cal que l’Administració pública sigui més activa i s’avanci a la ciutadania?

– Hi haurà recursos suficients a l’Administració per afrontar el que impliquen les noves tendències?

 

Mònica Sabata Fernàndez
Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona