La memòria històrica, una assignatura pendent – Carme Garcia i Suàrez

420_80aguerracivil_gris-jpg_901267117En Pere té 98 anys. Les cames li fallen una mica, però té el cap ben clar. Va lluitar a la guerra civil, formant part del que es va anomenar la Lleva del Biberó. Només tenia 17 anys, i no havia sortit mai de la masia dels pares. De cop, es va trobar a l’altre punta del país amb un fusell a la mà i esquivant la mort a cada pas. Acabada la guerra, mai més en va parlar. Tampoc ningú no li va preguntar…

Quan va néixer la Lluïsa, la guerra ja s’havia acabat, i el seu pare no hi era. Mai no l’ha conegut. Tota la vida li van fer creure que el seu pare havia mort a la presó perquè havia fet una malifeta, però no li deien quina. Ara sap que el delicte del seu pare va ser pertànyer a un sindicat.

Al nostre país, moltes persones tenen històries com aquestes o semblants. Moltes persones tenen un pare, un oncle, un avi, que va fer la guerra, que va patir privació de llibertat, que va morir. En el pitjor dels casos, no saben on són les seves restes. I a més, una espessa manta de silenci ho ha cobert tot durant molts anys. Massa anys. En paraules del conseller Romeva, s’ha institucionalitzat la desmemòria.

Per aquesta raó, el govern de la Generalitat ha decidit impulsar de manera decidida les polítiques de recuperació d’aquesta memòria històrica recent que tant dolor porta encara a moltes famílies catalanes. Al nostre país, les polítiques de memòria es van iniciar amb força a partir de l’any 2004, amb un desenvolupament desigual al llarg dels anys. En aquesta legislatura s’ha fet una aposta clara per superar l’assignatura pendent del dret que tenen els vius a trobar els seus familiars desapareguts. Així, hem impulsat el Programa d’identificació genètica, basat en un conveni signat entre els departaments d’Exteriors, Justícia i Salut per tal d’extraure mostres d’ADN dels familiars inscrits al Cens de familiars de persones desaparegudes (que actualment compta amb més de 5.000 familiars inscrits), obtenir ADN també de les restes humanes exhumades en fosses i fer l’encreuament de les dades per mirar de trobar-hi coincidències. Això, combinat amb un pla d’obertura exhaustiva de les gairebé 400 fosses que hi ha a Catalunya, ha de fer que, finalment, totes les persones que van perdre la vida de manera ignominiosa recuperin el seu nom i trobin repòs en un lloc digne.

La importància d’aquest programa va molt més enllà d’una simple actuació de govern; aquest programa és un projecte de país. I és així perquè implica no solament tres departaments del govern, sinó també els ajuntaments i la societat civil. És un projecte de país perquè és el govern democràticament escollit el que pren la iniciativa i es posa a treballar al costat de les associacions que durant tants anys han estat donant suport dels milers de famílies que havien perdut l’esperança de recuperar el seu passat. I especialment, és un projecte de país perquè no podem construir un futur nou sense fer les paus amb el nostre passat, sense dignificar els nostres morts, complir el dret dels seus familiars vius i prendre consciència del dolor que va representar la guerra, la postguerra, l’exili i la repressió franquista.

Carme Garcia i Suàrez
Directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament

One thought on “La memòria històrica, una assignatura pendent – Carme Garcia i Suàrez

  1. No puc estar més d’acord en què la desmemòria s’ha institucionalitzat. I és una vergonya de dimensions importants.
    Se’ns deia a la transició que no s’havia de fer ni de reivindicar la memòria, per arribar sense soroll a la democràcia. Però un cop la democràcia s’ha assentat -bé, aquesta diguem-li democràcia que vivim- han continuat ignorant tantes persones que hi van perdre la vida per intentar conservar aquella democràcia de la segona república.

    Tots els qui coneixem la nostra història familiar tenim el record d’aquestes persones. Molts hem escoltat a avis i pares com va ser aquesta lluita que va acabar en dictadura. Tenim morts silenciats. Processos no anul.lats. Encara puc veure a internet la sentència del judici del meu avi patern i dos tiets que els condemnà a presó. durant anys per ser “rojos” i defensar la república. Dos altres tiets de la part materna van pertànyer a la lleva del biberó i després van ser empresonats i van haver de tornar a fer el servei militar.

    Vides perdudes, anys de les vides malbaratats. Un president de la Generalitat el judici sumaríssim del qual encara no veiem anul.lat.

    I tant que la Generalitat ha de recuperar aquesta memòria històrica! Pel nostre descans i pel de les persones que s’hi van deixar la pell per la llibertat.

    Sylvia Alonso

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s