La convicció que hi ha qüestions que caldria resoldre prèviament a l’eventual proclamació d’un nou Estat per garantir l’inici de la seva singladura amb un disseny institucional més racional, porta a defensar la conveniència de simplificar el model d’ocupació pública, els nivells de decisió política i l’organització territorial de les administracions. És urgent també que avancem en la professionalització del vèrtex directiu de les organitzacions públiques i que les iniciatives de reforma de l’administració se situïn sota la tutela d’aquells que en poden garantir l’èxit. És evident però que l’agenda de la reforma no acaba aquí, sinó que inclou un reguitzell de matèries sobre les quals cal repensar com cal desenvolupar-les si es vol avançar cap a l’assoliment de l’excel·lència en la resposta que reclamen els reptes que ha d’acarar el país.

Més enllà de l’obvietat que la consolidació de l‘estat del benestar obliga a revisar com s’executen polítiques que en són nuclears, com ara les de salut, educació i atenció a les persones, a tall d’exemple i sense voluntat exhaustiva convé assenyalar la necessitat d’abordar reformes estructurals que permetin trobar remeis específics per disposar d’un poder judicial que asseguri una justícia ràpida que minimitzi la iniquitat, d’una política penitenciària que faci efectiu l’objectiu rehabilitador, d’un sistema de seguretat ciutadana configurat sota la certesa de saber que és millor mantenir separades o bé integrades policies locals i mossos d’esquadra, d’uns serveis públics sotmesos a unes TIC que facin àgil i amable la prestació, d’una fiscalitat sostenible que actuï com antídot del dèficit d’ingressos que escapça la despesa pública, d’un sistema de dades obertes que faci transparent l’acció pública i faciliti l’escrutini ciutadà, d’uns mecanismes de democràcia participativa que atorguin a la ciutadania protagonisme decisori en el govern de la cosa pública, d’una pràctica pública que emfasitzi l’exemplaritat per damunt de la sanció en el combat contra la corrupció.

Aquests i molts altres ítems haurien de configurar l’agenda de la reforma que cal diferir al Govern sorgit del procés constituent i que, per aquest motiu, pot adoptar diferents biaixos en funció de quina sigui la sensibilitat política de qui n’obtingui la titularitat. També és cert però, que en el període previ, caldria que tots els actors polítics i socials se sentissin concernits a la realització d’un exercici dirigit a identificar els elements de consens polític en totes aquelles matèries que poden definir les bases de reforma institucionals que s’estimin necessàries per al país que volem.

Siguin quina sigui la durada d’una legislatura dedicada a fixar el marc de desconnexió de l’estat espanyol, és imprescindible que s’obrin espais de reflexió que afavoreixin l’entesa. És ara quan caldria que tothom realitzi un exercici, des de la generositat, que supediti els interessos particulars als col·lectius i fugi d’estratègies dirigides a preservar prerrogatives espúries o beneficis inconfessables, que puguin fer avortar les expectatives de la reforma per acabar-ho deixant tot com està. És en aquest període que el Govern hauria d’exigir a les cuines dels partits amb representació parlamentària, als back offices institucionals, al pensament acadèmic i als agents socials que s’arromanguin i aprofundeixin en el model desitjat, aquell que consideren més pertinent per al país, per negociar i acordar entre tots, els elements reformadors que creguin que s’han de reflectir en la nova Constitució i els continguts de l’agenda reformadora que hauran d’assumir els futurs governs de Catalunya per assolir un sistema institucional perdurable.

Tal vegada ja fem tard i tot plegat pot semblar una quimera, per allò que el comportament i la cultura de l’administració pública es consideren immutables i qualsevol exercici dirigit a capgirar-los, subvertir-los, transformar-los o, simplement, modificar-los sempre s’ha entès com una empresa impossible. No obstant això si s’ha arribat on som en relació amb la independència, i en acabat aquesta s’esdevé real, ningú no entendrà que no s’aprofitin les oportunitats que ofereix aquest mateix trajecte per redreçar patologies de diagnòstic unànime i construir les estructures d’estat que demana el nou Estat.

Josep Ramon Morera i Balada
Cap del Gabinet Tècnic del Departament de Salut