Al llarg dels últims anys, la importància de la felicitat dels ciutadans com a mesura de progrés social d’un país ha entrat amb força al debat internacional. La felicitat subjectiva o declarada és aquella que els individus mateixos assignen a una pregunta similar a la següent: “Com de satisfet està vostè amb la seva vida, tenint-ho tot en compte? Respongui en una escala de 0 a 10 on 0 vol dir totalment insatisfet i 10 totalment satisfet”. Actualment comptem amb l’evidència suficient per estar segurs que els individus són capaços i estan disposats a donar respostes vàlides i coherents quan se’ls demana valorar en una escala finita la satisfacció amb la pròpia vida.
Mitjançant les preguntes subjectives de satisfacció podem entendre el nivell de benestar dels individus i, sobretot, extreure informació sobre els gustos dels individus respecte a diversos assumptes rellevants, com ara tenir feina, els ingressos, les condicions laborals, el seu estat de salut, o la qualitat democràtica i institucional del seu país. En aquesta entrada m’abstindré de la distinció entre felicitat privada i felicitat pública o del debat sobre el concepte de felicitat al qual Jefferson es referia en la declaració de la independència.
Les dades sobre felicitat a Catalunya són extremadament escasses i de fet només comptem amb dos anys de l’European Social Survey (ESS) (2002 i 2004) i una mostra molt petita del World Value Survey de diversos anys. Segons l’ESS la satisfacció mitjana amb la vida a Espanya en el 2002 i 2004 era 7.14 (sd=1.98; N=13463) i a Catalunya era 7.27 (sd=1.89; N=479). L’ESS també pregunta per la satisfacció amb el govern espanyol (“en quina mesura està satisfet/a amb la manera com està fent la seva feina”) i amb el funcionament de la democràcia a Espanya. Pels anys 2002 i 2004, que és quan tenim dades que ens permeten identificar la regió on l’individu viu, la mitjana de satisfacció amb el govern per tota la mostra era de 3.74 (sd=2.45; N=12965) i per Catalunya, 4.30 (sd=2.25; N=460). Aquestes mitjanes de satisfacció amb la democràcia eren 5.25 (sd=2.35; N= 12978) i 5.35 (sd=2.12; N= 471). En comparació a altres països europeus representats en aquesta base de dades (ESS), la satisfacció amb el govern espanyol i amb el funcionament de la democràcia a Espanya és molt baixa i se situa a la cua. En relació amb la satisfacció amb la vida en general, Espanya està a la meitat de la distribució. En l’últim informe mundial de felicitat (World Happiness Report; Helliwell, Layard, and Sach, 2017) que inclou 155 països, Espanya ocupa el lloc 34, amb una felicitat mitjana de 6.40 (2014-2016). L’últim lloc l’ocupa la República Centreafricana amb una mitjana de 2.69 i el primer Noruega amb 7.54.
Les dades disponibles per entendre la felicitat subjectiva dels catalans i espanyols són molt escasses i és per aquest motiu que l’evidència empírica en la importància de la qualitat democràtica i la confiança institucional per la felicitat ciutadana està basada en altres països. D’acord amb la gran majoria d’estudis, hi ha una correlació positiva entre felicitat i democràcia (Bjornskov, Dreher, and Fischer, 2010; Frey and Stutzer, 2000; Helliwell, 2003; Helliwell and Huang, 2008; Inglehart et al., 2008; Orviska, Caplanova, Hudson. 2011; Ott 2010; Owen, Videras, and Willemsen, 2008), tot i que la causalitat entre aquestes dues variables ha estat menys estudiada. La literatura distingeix diverses dimensions o indicadors de qualitat democràtica i difereix en la manera d’analitzar la relació causal entre aquests indicadors (e.g., participació ciutadana, confiança en les institucions, corrupció, qualitat de la regulació i legislació) i la felicitat declarada dels ciutadans.
En un intent de buscar la relació causal entre qualitat democràtica i felicitat subjectiva, Helliwel et al. (2014) utilitza els sis indicadors de governança del Banc Mundial[1] en unes dades panell de països que li permet observar l’efecte sobre la felicitat de canvis en els indicadors al llarg del temps. En aquest article fan especial èmfasi al fet que la qualitat democràtica (o la qualitat de les institucions que ens governen) té un efecte sobre els ciutadans tant de manera directa (per se) com indirecta a través de tot allò que una millor qualitat democràtica assoleix (millors sistemes educatius i sanitaris, creixement econòmic, etc.) (vegeu també Ott, 2010). En línia amb aquest argument, aquest estudi troba que hi ha una correlació entre qualitat democràtica i felicitat que només es redueix parcialment quan els autors inclouen el PIB en la regressió. Això suggereix que la qualitat democràtica té un efecte per se sobre la felicitat més gran que aquell que tenen els objectius que la democràcia assoleix, com per exemple el creixement econòmic. Aquesta conclusió està estretament lligada a un creixent interès en l’economia pel que s’anomena la utilitat procedimental, és a dir, el fet que la gent no només té preferències sobre els resultats, sinó també sobre els procediments per assolir-los (Frey and Stutzer, 2005). En resum, no només són importants els objectius sinó també la manera d’assolir-los i la participació ciutadana incrementa la felicitat segurament a través de sentiments de confiança, justícia i transparència. De fet, en la majoria de països s’ha trobat una relació negativa entre corrupció i felicitat subjectiva (Heukamp and Ariño, 2011; (Rodríguez-Pose and Maslauskaite, 2012); una relació positiva entre felicitat declarada i confiança en les institucions publiques o la llei (Hudson, 2006) i entre felicitat i democràcia directa (Frey, Kucher and Stutzer, 2001).
En un article pioner, Frey and Stutzer (2005) construeixen un indicador del nivell de participació democràtica a cada un dels 26 cantons suïssos i comparen la felicitat subjectiva de nadius (que tenen dret a votar) i immigrants (que no poden votar) segons el cantó on viuen. Amb una metodologia de diferències en diferències (DiD) que els permet identificar causalitat, troben que els immigrants es beneficien menys que els nadius de viure en un cantó amb drets de participació més alts. Atès que tots dos es beneficien de la mateixa manera dels resultats de les polítiques votades, els autors conclouen que els individus derivem felicitat (utilitat) de viure en nivells més alts de democràcia directa més enllà dels beneficis que se’n deriven en termes de polítiques aplicades (utilitat procedimental). En un exercici similar, Fleche (2015) analitza unes reformes centralitzadores que van tenir lloc a Suïssa i conclou que aquestes van reduir la felicitat dels ciutadans de manera persistent malgrat que van incrementar l’eficiència de la despesa pública. Aquesta autora argumenta que la gent no només rep utilitat (felicitat) de l’eficiència, qualitat i quantitat dels serveis públics, sinó també de la seva capacitat d’influir sobre les decisions. De fet, hi ha diversos estudis que troben una relació positiva entre descentralització i felicitat (Rodríguez-Pose and Maslauskaite, 2012; Bjørnskov, Dreher, Fischer, 2008), tot i que l’estudi de Fleche (2015) és l’únic que ens permet afirmar que la relació és causal: la centralització redueix la felicitat. L’evidència empírica recent per Espanya corrobora aquest conclusió: Costa-Font i Ferrer-i-Carbonell (2017) mostren que la descentralització sanitària del 2002 implica un l’increment en la satisfacció amb el sistema sanitari.
Un exemple molt important sobre la importància de la confiança en les institucions pel bon funcionament democràtic és la relació positiva entre pagar impostos i felicitat per aquells individus que confien en les institucions. Tot i que l’evidència recent indica que els individus son feliços pagant impostos i fent donacions (Akay et al., 2012; Lubian and Zarri, 2011; Harbaugh, Mayr, and Burghart, 2007), això no és així si no hi ha confiança en les institucions (Gërxhani and Ferrer-i-Carbonell, 2016). De fet la literatura ha trobat una clara relació entre una percepció negativa de les institucions i evasió d’impostos (Friedman et al. 2000, Schneider and Enste 2000, Easter 2002, Gërxhani 2004b, Uslaner 2006, Cummings et al., 2009). Les institucions inefectives i corruptes porten a una reducció de la virtut cívica i la lleialtat envers les institucions públiques.
En resum, la qualitat democràtica és rellevant per a la felicitat declarada dels ciutadans i l’evidència existent mostra que aquesta relació és causal. Els estudis indiquen que la relació entre felicitat i democràcia es deu sobretot a l’efecte de la democràcia per se, més enllà dels objectius que un bon funcionament de les institucions assoleixen (eficiència, creixement econòmic, millors sistemes sanitaris i educatius, etc.). Els aspectes més rellevants semblen ser la justícia, la corrupció, la confiança institucional i la participació ciutadana. Tota aquesta evidència indica que els individus deriven felicitat no només dels resultats sinó sobretot dels procediments.
Ada Ferrer-i-Carbonell
Científica titular de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC.
[1] World Bank Worldwide Governance Indicators (WGI) Project