Una administració ètica és aquella que fomenta espais de deliberació i de reunió

Relatoria elaborada per Mònica Sabata, Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

La Dra. Begoña Roman va iniciar la sessió afirmant “tinc l’interès de fer-vos pensar”, tota una declaració d’intencions per a una sessió dedicada a l’administració ètica.

I per fer-ho, va començar la intervenció amb uns aclariments conceptuals:

– L’ètica és fonamentalment deliberació, espais per reunir-se, prendre decisions i seguir els impactes.

– Què vol dir administració ètica?

L’ètica és pensada i la moral és viscuda. Ho va expressar Aranguren. Les morals són fruit del context. I el nostre context canvia molt sovint. Per això cal pensar si les morals s’han de mantenir o bé se n’han de crear de noves. L’ètica és una reflexió crítica de les morals i la moral són costums.

– Com ens adaptem a societats vertiginosament canviants? Cal prendre decisions sobre si determinats hàbits s’abandonen perquè han quedat endarrerits? És vital fer una reflexió crítico racional sobre les morals. I és que aquestes queden obsoletes i per tant, cal crear nous hàbits i costums.

A més, aquestes societats són moralment canviants i plurals. Per tant, en el canvi també cal prioritzar com es jerarquitzen els valors.

I aquestes societats són del coneixement i tecnificades. Per això, treballem amb la tècnica, amb els ordinadors, on la principal eina d’intervenció és el coneixement.

– Per què parlem d’una administració ètica i no d’una administració que compleix estrictament la llei? L’ordenament jurídic no sempre estarà a l’alçada dels temps. I és que per molt que ho vulgui fer però tampoc no serà senzill a causa de la seva concepció generalista. No en va, l’ètica és capaç de veure allò que el legislador no pot veure.

Per tant, una primera qüestió important: quan parlem d’administració ètica parlem d’una administració que pensa, que no es limita a seguir la norma.

I si l’ètica és una reflexió crítico racional de la moral, cal que considerem quatre ètiques:

– Ètica personal: és l’ètica que trobem en el context de la privadesa i la intimitat, a casa. És el que es considera qualitat de vida. Es prenen les decisions des de la perspectiva del que és bo per a un mateix. Fan referència a aquest àmbit: quina religió practiques, com vius, què votes…

– Ètica cívica: fa referència a l’espai públic, el que compartim amb les persones amb qui no compartim el criteri de qualitat de vida. És l’ètica del ciutadà.

– Ètica professional: és la persona que s’ocupa d’una feina. El criteri no és la qualitat de vida, el criteri és el de la feina que fas, amb els pressupostos que tens, el lloc on treballes. Per exemple, no és el mateix fer de professora a una universitat pública que en una de privada perquè el que impera en el primer cas és la qualitat del servei, cosa que no és necessàriament obligatori en el segon.

– Ètica organitzativa: l’espai és el sector. Sempre és important saber quina és l’ètica de l’organització.

Si parlem de servidors públics ens referim a l’ètica cívica (dignitat i justícia) i a l’ètica de l’organització (qualitat total del servei que donem).

Una segona qüestió vitaI: quines són les missions i els valors amb que es defineix l’administració pública?  

– Si parlem de missions cal definir: la dignitat, la justícia i el servei.

– I si parlem dels valors a l’alça: la confiança, perquè el servei implica recuperar la necessitat de confiança per part del ciutadà cap a les administracions; i l’eficiència, perquè el ciutadà no s’adreça a l’administració per fer simples tràmits. Ho fa perquè li resolguin els problemes.

I al mateix temps, quan parlem d’ètica parlem d’argumentacions. I és que cal dur a terme les accions per bé que el més important de l’ètica és pensar el perquè ho has de fer. No en va, l’ètica pregunta el perquè ho haig de fer i dona raons.

I aquests arguments es basen en 5 ingredients: els valors, les accions, les conseqüències que tenen, el context i la capacitat de convèncer. En definitiva, parlar d’una administració ètica implica que és una administració pensada, una administració que té proximitat. I això és conseqüència d’un canvi cultural, com ho és, per exemple, la transparència. En definitiva es tracta de donar raons a la ciutadania perquè confiï en l’administració pública.

I tercera qüestió: quines les qualitats d’una administració ètica?

– En primer lloc, ha de tenir molt clar quina és la seva identitat, la qual es defineix per un primer triangle amb els tres eixos següents: els codis de valors; els espais de reflexió  per aturar-se a pensar (quin nivell de risc estem disposats a assumir, per exemple); la definició de qui forma part de l’administració, bo i entenent que l’organització no és el cap que està en una cúspide sinó que les organitzacions han de ser molt més flexibles amb l’objectiu de no deixar el professional sol amb els seus criteris. D’aquesta organització també cal dir que cal revisar la feina, veure errors i aprendre’n per fer-la creïble.

Si parlem d’aquesta identitat cal recordar el concepte de transparència sense, evidentment, confondre’l amb la infoxicació. I és que massa informació esdevé censura.

– En segon lloc, cal tenir clar que l’administració pública ha de ser un model fixat en el ciutadà. Es defineix per tres eixos més: l’autonomia, en la qual s’ha de centrar perquè sense autonomia i llibertat no hi ha ètica; en la participació, perquè és una lògica dels nostres temps i és vital crear els canals per facilitar la participació de la ciutadania; i l’empoderament, per fer que el ciutadà estigui capacitat.

 

– I en tercer lloc, assumir l’existència dels conflictes d’interessos perquè el conflicte és la vida. És inevitable no tenir conflictes d’interessos. Per tant, no s’ha de veure com un fet negatiu. Ans al contrari. I tanmateix, el que és dolent és com es gestionen o com no es gestionen, o fer-ho segons la meva ètica personal i no pas servint a l’interès del ciutadà. Fins i tot, afirmava Roman, podem pensar que els conflictes d’interessos poden ser positius perquè: no sempre són entre el privat i el públic (poden ser entre allò públic i allò públic); poden ser per saber a qui obeeixes (per exemple, algú que depengui de dues regidories diferents d’un ajuntament) i també pot passar que no sigui un conflicte en que hi hagi interessos monetaris pel mig.

A partir de totes aquestes definicions conceptuals i de totes les reflexions dutes a terme per la Dra. Roman, es va sol·licitar als grups de treball reflexionar sobre:

– Què espera de tu l’administració pública però a tu no t’agrada que ho esperi?

– Què no espera de tu l’administració per a la qual treballes i a tu t’agradaria que esperés?

– Apunta algun conflicte d’interès que tinguis en la teva feina.

I finalment, dues conclusions importants per a continuar treballant:

– L’administració ètica no és la que posa protocols d’ètica. Per això cal molta reflexió, pensar al servei de qui estem i anar molt més enllà de l’obeïment i el compliment de les ordres.

– Cal institucionalitzar els espais de reflexió per fer que esdevingui una pràctica habitual dins de l’administració.