“L’administració pública és el braç executor de la política. Per això cal polititzar-la i democratitzar-la”

Relatoria elaborada per Mònica Sabata, Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona 

“La vinculació de les idees amb el servei públic és molt interessant. I és que sovint el pensament polític s’ha quedat tancat a les aules i el que fa referència a l’administració pública n’ha quedat separat”, afirmava el Dr. Quim Brugué tot just començar la sessió. I continuava fent una sentència que -sens dubte- va ser el context de tota la seva intervenció: “L’administració és el braç executor de la política. Com que enmig de la política i l’administració pública hi trobem la democràcia, hem de dir que si ajuntem les diferents peces aconseguirem una visió molt més integral”.

En aquest sentit, molt sovint, aquest mapa mental entre l’administració pública i la política s’ha traduït en forma de metàfora afirmant que l’administració pública és la màquina o bé que la relació entre totes dues es defineix dient que va “de la barra del bar a la taula del cafè”. I és que el que succeeix és que aquestes metàfores assenyalen la gran paradoxa: a l’acadèmia es pot parlar molt de participació però quan arribes a una administració on has d’executar polítiques públiques cal combinar-les totes dues: promoure la participació i els espais deliberatius i, al mateix temps, aplicar les polítiques públiques.

Segons Brugué és una constant que a l’administració pública es produeixin contradiccions entre el que els tècnics recomanen i els interessos de les persones (que són molt diverses i legítimes). És el cas, per exemple, de les polítiques amb l’aigua o el lloc on cal ubicar les presons, les mesquites o les torres d’alta tensió, casos que poden dur el responsable polític a gestionar l'”aquí no!”. No en va, aquests exemples són alguns dels casos de les complicacions que ha d’entomar l’administració pública. I és la ciutadania és cada cop més sofisticada i és capaç de mesurar la imatge que implica tenir alguna instal·lació “no desitjada” al territori i l’impacte que té, per exemple, sobre el comerç local.

“Però comencem fent una mica d’història”, va afirmar Brugué. Als anys 80 es va establir un diagnòstic que afirmava que el culpable de la fi de l’estat del benestar era el número excessiu de funcionaris. Segons aquest relat, es tractava d’una administració massa gran, excessivament arrelada a pràctiques massa antigues. Com a conseqüència es van generar tòpics al voltant de l’administració pública que  van donar lloc a dues idees fonamentals: la primera, el “rolling back state” – o dit en altres paraules, la tirada enrere de l’estat- i, la segona, la sensació que calia fer-la més competitiva i, per això, es va externalitzar, es van fer programes de qualitat, es van buscar eines per modernitzar. En definitiva, es tractava d’anar cap a una nova gestió pública.

Tanmateix, aquest desig de nova gestió pública no ha acabat d’acomplir-se. S’ha millorat molt l’eficiència amb la que es presten els serveis, és cert! Però també és veraç que encara no som prou eficaços amb les polítiques públiques. És el que s’ha anomenat policy failure. I al mateix temps, i més enllà de millorar l’eficiència des de l’administració també caldria gestionar amb intel·ligència. En definitiva, parlar del fet que una administració hagi de ser intel·ligent vol dir que ha de ser capaç de promoure polítiques públiques que resolguin els problemes.

Per això, afirmava Brugué, “cal polititzar i democratitzar l’administració pública”. 

Cal polititzar l’administració pública? Per respondre a la pregunta, Brugué continua amb una mica més d’història afirmant que Plató és el primer gran crític de la democràcia. Les seves respostes eren sempre de l’estil del rei filòsof. De la mateixa manera actuaria Max Weber. I és que tots dos optaven per preguntar als experts.

En canvi, Aristòtil deia al contrari i, en conseqüència, afirmava que la intel·ligència sempre és en plural. I, en conseqüència, i traslladant-ho a l’aplicació de les polítiques públiques, la solució seria consultar-ho i comptar amb més gent. De la mateixa manera ho afirmava Jürgen Habermas, el pare de a racionalitat comunicativa o relativa envers la racionalitat democràtica. Segons ell, és important que tots els professionals parlin entre ells així com també amb tots els altres actors que puguin estar afectats.

Per posar un exemple concret: davant del dubte de per on fer passar l’AVE, Plató parlaria com a filòsof, Aristòtil consultaria als experts i Habermas parlaria amb els experts i també amb els veïns i els comerciants.

Però, és clar, la qüestió no es queda aquí. I és que la manera de veure com s’han de gestionar aquestes polítiques públiques té impactes en la modernitat i en les ciutats, per exemple. I precisament quan parlem de ciutats és quan podem veure perspectives diferents: Le Corbusier construeix la ciutat amb ell al centre i el ciutadà empetitit; Nee Mayer -el gran deixeble de Le Corbusier que va construir Brasilia- fa una ciutat absolutament planificada i, finalment, l’arquitecta de Nova York, Jane Jacobs, afirmava (durant els anys 60) que si vols construir una ciutat t’hi has de submergir.

I, per avançar una mica més en aquest concepte de si cal polititzar l’administració pública, el ponent va abordar un tema prou delicat: la relació entre el servidor públic i el polític. La relació fluida és complicada i sovint el servidor públic necessita mantenir una certa distància que li permeti treballar amb responsables polítics de totes les ideologies. I tanmateix, aquest no és el principal problema. La clau de tot plegat és que existeix una disrupció entre la legitimitat del polític que ha estat votat pel poble i la pràctica del dia a dia a l’administració pública.

I a més, convé tenir algunes premisses més ben clares:

– La política té un component tràgic perquè compta amb unes forces limitades i no sempre satisfà a tothom.

– I, en conseqüència, la política implica equilibrar interessos.

I sens dubte, un altre dels elements que cal resoldre quan parlem de la coherència entre el pensament polític i l’administració pública fa referència als processos participatius. Com es fan funcionar?, perquè una cosa és la deliberació i la participació, i l’altra és la presa de decisions.

Brugué va il·lustrar-ho amb el següent quadre, el qual pretenia aportar elements per a la resolució del dubte de com combinar la deliberació amb la democratització de les polítiques públiques. I és que no es tracta exactament de fer el que els ciutadans diuen sinó d’escoltar i de donar importància a la deliberació. I per això, afirmava el ponent: “els polítics han d’anar amb la ment oberta però no buida”.

	Democràcia representativa	Democràcia directa
Democràcia agregativa	Democràcia liberal	Referèndum Consultes
Democràcia deliberativa	Democratitzar les polítiques públiques	Assemblea

En definitiva, cal assumir que un dels problemes és que pensem que la política ens ha de resoldre els problemes individuals i en canvi el que hauria de fer és resoldre els problemes col·lectius. I també que les polítiques públiques han de ser el màxim de transversals possible en relació a les necessitats col·lectives.

I paral·lelament, per controlar aquestes polítiques públiques, cal parlar de:

– Indicadors: els indicadors al sector públic no són senzills d’establir perquè, a diferència del sector privat, l’interès no és monetari. És vital que estiguin molt ben pensats perquè si no ho estan, poden ser inútils.

– Avaluació i innovació: avaluar per millorar i reconèixer que es poden cometre errors. El més interessant per a l’administració seria assumir el que s’ha fet malament durant un període per canviar-ho en el període següent.

Ara  bé, com es poden incorporar aquests elements a l’administració?

Brugué ho explica a través d’una metàfora molt aclaridora: si pensem en l’estil de recollida dels nens i nenes a les escoles podem definir dos models ben diferenciats. En primer lloc, el del recollidor que arriba, agafa a la criatura i gasta el menor temps possible. I en segon lloc, la persona que quan recull un nen o nena hi destina més temps, fa xarxa, parla amb la gent i fa que, probablement, els nens es despistin al pati. Si aquesta mateixa metàfora l’apliquem a l’administració pública implica pensar que el primer recollidor es correspon a una administració que dona un bon servei, hi ha uns indicadors basats en el temps acompanyat d’un sistema d’incentius i fins i tot algun basat en la productivitat. Seria una administració amb tendència a la subcontractació. En canvi, a l’altre costat, el recollidor que triga més temps, que assumeix la complexitat, que genera relacions i que, per tant, pot oferir un servei molt més sofisticat.

Cal tendir cap a una administració deliberativa, que pensa i que, seguint la metàfora anterior, utilitza el pati de l’escola i fa com els pares que passen temps recollint les criatures. I malgrat això, no tot ha de ser deliberatiu perquè aleshores deixem de fer allò que hem de fer. L’administració necessita racons de pensar que representin espais d’aprenentatge. I, per tant, aquesta administració ha de trobar moments per aturar-se i pensar.

Vist això, el repte és aconseguir una administració que no es basi en simplismes, que es doti de recursos per donar respostes intel·ligents i que permeti resoldre la complexitat. I quins factors influeixen per garantir-ho? Doncs, segons Brugué, són cinc:

– El temps

– El lideratge

– La democratització de les polítiques públiques (bo i entenent que les coses s’han de parlar)

– Polititzar perquè no hi ha  una única resposta

– Decidir col·lectivament després de procés de deliberació

I davant d’això, tres reptes de futur:

– Transformar l’administració: no només en el sentit de millors gestors, millors tècniques i més ISOS. Es tracta de millorar l’administració per fer que la societat es torni més sofisticada. No es tracta només de donar un servei àgil perquè ara és vital assumir la complexitat.

– Incorporar la democràcia a les polítiques públiques: democratitzar les intervencions polítiques que es fan durant les campanyes i al parlament, perquè l’administració no només és muscle o maquinària. Es tracta de posar l’administració al servei de la ciutadania.

– Aprofundiment democràtic: sovint no recordem que la democràcia és un adjectiu. Cal recuperar el crèdit de la política. Why we hate politics? Si la política és un objecte d’odi i no som capaços de recuperar la confiança en la política la societat no resoldrà els grans reptes que es plantegen.

I per acabar, dues provocacions més, per anar-hi pensant: com recuperem la política? I, també, com democratitzem l’administració?