Relatoria elaborada per Mònica Sabata, Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

 “La Unió Europea s’ha adonat que la política científica d’un país és molt més del que es fa a les universitats. En general, podem dir que és una política de país”. Aquesta fou una de les primeres afirmacions que es van poder sentir durant el primer diàleg dedicat a repensar la governança corporativa. I és que aquest apartat del projecte Diàlegs (impulsat entre l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona) pretén parlar, observar i repensar la governança interna de les empreses públiques o semipúbliques i avaluar els reptes que aquestes hauran d’encarar en el futur. Per fer-ho, vàrem començar amb l’exemple de la Institució CERCA, un model que va permetre parlar de polítiques destinades al foment de la recerca. Un bon exemple per començar i un model d’èxit del nostre país. El diàleg va comptar amb la presència del director de la Institució CERCA i doctor en biologia a la Universitat de Barcelona, el Dr. Lluís Rovira, que va mantenir una conversa rica, clara i constructiva amb la Dra. Laura Díez, catedràtica en dret constitucional a la Universitat de Barcelona.

Comencem fent una descripció de la institució que ens ocupa: la Institució CERCA. És un sistema de quaranta-un centres de recerca, acumulatiu, fet —segons el seu director— a partir de la generositat de les universitats, la Generalitat i els centres que hi participen. Aquesta generositat és la seva màxima generadora de fortalesa i, al mateix temps, pot ser la portadora d’una certa fragilitat que es produiria si la cadena de confiances es trenqués i es retornés a un model atomitzat. La Institució CERCA està liderada per la Generalitat de Catalunya a partir de les competències que li són pròpies. Aquesta organització descentralitzada facilita l’autonomia de cadascun dels centres que en formen part, des de la seva pròpia identitat i organització (hi ha, per exemple, consorcis i fundacions, entre d’altres). Té un pressupost de 400 milions d’euros i uns actius de 1.000 milions d’euros. La xarxa compta amb mecenatges i donacions, per bé que sempre és un tema que cal millorar. I finalment, és una xarxa capaç d’exportar talent a l’exterior, amb noms prou coneguts com el Dr. Baselga i el Dr. Massagué.

Un cop feta la fotografia de la institució que ens permetrà parlar de governança corporativa, parlem del diàleg que van mantenir els dos científics, el qual ens va permetre fer un dibuix ben acurat del que hauria de ser la política de recerca al nostre país durant els propers anys. Vegem-ho.

La Dra. Díez va iniciar la seva exposició partint de les seves investigacions amb relació al desenvolupament de la recerca en tres països diferents: Alemanya, el Regne Unit i Àustria, tots ben situats en els rànquings de recerca, en general amb moltes competències en l’àmbit de la recerca i, en el cas del Regne Unit, amb una capacitat d’inserció molt superior a Catalunya, Alemanya i Àustria. En aquest sentit, va fixar una de les primeres idees de la sessió: els grans reptes per a Catalunya durant els propers anys i en matèria de recerca fan referència a la gestió que se’n fa, a la planificació i a la transferència que es duu a terme cap al món empresarial. I és que per assolir els objectius que fixa la Unió Europea —la qual entén que la recerca és prioritària i que ha d’esdevenir un motor de l’economia— aleshores cal treballar en aquest sentit.

Si comencem parlant de la gestió de la recerca, hi ha quatre condicionants que regeixen la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol:

• Primer: l’Estat espanyol (com també passa a Àustria) té la competència del foment de la ciència, i tant el mateix Estat com Catalunya poden fer el que vulguin en matèria de ciència. Tanmateix, la Constitució afirma que ha d’existir una coordinació. En canvi, a Alemanya és una competència concurrent entre l’Estat i els länders, que van de la mà.
• Segon: altres competències de l’Estat que influeixen en la recerca limiten la gestió que es pot fer de la recerca.
• Tercer: el sistema de descentralització política al país.
• I quart: la voluntat de les regions per fer recerca.

D’ençà de fa molts anys, segons Díez, a Catalunya hi ha hagut una voluntat per fer recerca i, en conseqüència, s’ha creat una bona estructura de governança interna al país. Va afirmar també que “les estructures de recerca tenen una governança molt complexa” i, per bé que s’ha intentat simplificar per facilitar la participació de totes les institucions que en formen part, aquest és un repte complicat. Per això, és important fixar unes pautes que permetin dissenyar una governança per a la ciència.

Per exemple, la decisió sobre a quin departament o ministeri ha de pertànyer la recerca no és banal. És evident que no té res a veure si forma part d’Educació o bé si recau a Economia. I és que també sembla assenyat afirmar que cadascuna de les tries té els seus pros i contres, però sobretot cal pensar quin model permet més estabilitat i facilita una millor governança. En aquest sentit, i discrepant de la Dra. Díez, el Dr. Rovira afirma que més enllà del departament o ministeri també cal tenir molt en compte qui és la persona que lidera el projecte, al mateix temps que en el futur serà vital que cada persona que encapçali una institució de recerca pugui tenir els seus homòlegs al govern.

I un altre exemple important per a la Dra. Díez és el de la generació de les agències, les quals poden aportar estabilitat, flexibilitat i autonomia. En aquest punt, el Dr. Rovira afegia que les agències a Europa estan liderades per experts professionals que en el desenvolupament de les seves funcions no necessàriament coincideixen amb els tempos polítics, fet que fa que les coses en el món de la recerca avancin.

Al mateix temps, si parlem de planificació, segons la Dra. Díez, és vital que els agents científics sàpiguen quines són les perspectives a tres, quatre o cinc anys vista. En aquest sentit, la Unió Europea ha fet que els estats hagin de fer una planificació amb procediments i continguts concrets, bo i fixant les prioritats i també els sectors més importants per a cadascuna de les societats europees concretes.

Des de la perspectiva del Dr. Lluís Rovira, director de la Institució CERCA, Catalunya es caracteritza pel fet que existeix un gran respecte pel model de recerca que s’ha anat construint durant les darreres tres dècades. És a dir, en general, els responsables de les polítiques públiques del nostre país han actuat de manera acumulativa i han seguit i respectat el que havia fet el seu antecessor. Al mateix temps, i tal com succeeix en els territoris on la investigació és important, la recerca es fonamenta en els llocs on hi ha persones amb talent. I és que Catalunya és una terra de talent. Rovira afirmava taxativament que “el català és un sistema creixent i expansiu per bé que encara li manca marge de finançament, una reforma del sistema universitari i el convenciment que no ens podem permetre una recerca a dues velocitats“. Això és així perquè “la recerca ha estat prioritària pel Govern durant els darrers anys”.

Rovira, amb relació als reptes de la recerca, afirmava alguns deures pendents:

– El rol de la dona a la recerca i a la universitat: “Si no es resol aquest entrellat és evident que perdem talent”.

– “Cal tenir clar que per cada euro invertit en recerca es multiplica per xifres que van entre 1,5 i 3”. Per tant, cal sensibilitzar sobre el fet que el sistema és rendible i creixent.

– El sistema està massa burocratitzat: caldria fer discussions multidisciplinàries que facin que es guanyi temps i que faciliti que es destini més temps a la recerca i menys temps a processos administratius.

– Accountability: cal més avaluació de les institucions i la reforma universitària hauria de tenir en compte aquesta avaluació, la qual ha d’implicar processos de millora.

I en el debat? Quins temes es van subratllar com a vitals en el futur?

– La fuita del talent, què fem per fer-lo retornar cap a Catalunya?

Díez afirma que la independència dels centres per reinvertir els diners podria facilitar aquest retorn. No en va, amb l’autonomia econòmica seria molt més senzill. Una altra mesura, segons la professora, seria la desburocratització.

Segons Rovira, la diàspora sempre ha existit i no es pot pensar que sigui totalment negativa. Ans al contrari. En moltes ocasions la diàspora científica catalana ha tingut molt valor a l’exterior. Al mateix temps, el director de la Institució CERCA també va afirmar que “el talent de la banda alta” sempre tindrà oportunitats per retornar i que durant els anys s’han creat institucions que faciliten la tornada: per exemple, els ICREA, els centres de recerca amb capacitat de captació de talent i les universitats, tots ells considerats slots facilitadors. Ara bé, el problema més greu es produeix en el talent de la franja mitjana: per a ells cal replantejar la relació entre la recerca i el món universitari, perquè, segons el professor, si som capaços de retenir-los a la universitat, sempre podran accedir als centres públics de recerca.

 

– Com facilitem la recerca? Amb quines fórmules?

 “A vegades pots tensar el sistema sense poder avançar i, en canvi, a vegades es pot utilitzar la tàctica Ferrater, la que va permetre portar el context al límit per aconseguir crear la UOC”, va afirmar el Dr. Rovira. I al mateix temps, va afegir que és vital desburocratitzar, com també ho és buscar noves fórmules d’entitats jurídiques per a les institucions catalanes.

Amb relació a aquest tema, també és vital parlar del seu finançament. Per això, caldria una bona llei de mecenatge. I és que sense una bona llei de mecenatge, no es pot competir amb altres entorns propers; per exemple, un dels problemes actuals és que les donacions no són fàcilment desgravables.

A més, els ponents van assenyalar que “no pot ser que la legislació bàsica espanyola acabi constrenyent les accions”, perquè “si una institució pot créixer, per què no pot fer-ho a causa de la massa salarial?”

Díez va reblar, amb relació a la qüestió salarial, afirmant que els límits salarials impliquen que no es pugui contractar segons quin tipus de persones i que Catalunya és un país on no hi ha la tradició de donacions que hi ha a altres estats. Tanmateix, i tal com va afirmar Rovira, en els darrers temps han augmentat les donacions i va assenyalar que el rol que fan els alumni en aquest procés de sensibilització és fonamental.

– Transferència

 La transferència ha estat una de les pedres a la sabata per a la recerca catalana. “Fa trenta anys era un desastre i fa deu, també. Cal mirar a fora per saber com ho fan”, afirmava la Dra. Laura Díez.

Tanmateix, segons Rovira, la bona notícia és que en els darrers anys s’han creat vuitanta empreses spin-off que fan rondes de finançament amb quantitats molt importants i, a més, s’ha fet un esforç perquè tots els centres CERCA tinguin un document regulador de la seva propietat intel·lectual.

– Cal crear un ecosistema d’innovació

 Fa uns anys era pobre i ara ha millorat. Les patents i el sistema en general, ho faciliten. Cal promoure i abonar la transferència entre actors molt diversos, segons Rovira, i cal que els governs facin esforços per facilitar-la.

– Quin ha de ser el rol de les humanitats i les ciències socials?

Els dos professors van coincidir a dir que les humanitats i les ciències socials són fonamentals per als propers anys. En aquest sentit, Díez va afirmar que la multidisciplinarietat ha crescut durant els darrers anys i que és evident que aquesta via no s’abandonarà. En conseqüència, considerar la importància de les humanitats i les ciències socials és vital.

 

Al seu torn, Rovira va assentir dient que si la ciència s’orienta cap a la consecució de reptes, és evident que haurà de ser interdisciplinària i tenir en compte les diferents visions. Un bon exemple en són els estudis sobre el canvi climàtic. 

– I si fem una carta als Reis, què hauria de passar amb la recerca a Catalunya durant els propers anys?

La resposta va ser unànime per part dels dos ponents. Tant Rovira com Díez desitjarien que el futur govern català tingués formació científica. I és que pensar que la presidència i les conselleries estiguessin ocupades per persones amb formació científica seria una manera d’afavorir una visió que aposti pel fet que la recerca faci de motor del país. El mateix hauria de passar amb els parlamentaris, fet que afavoriria una major consciència sobre la importància que té. I finalment, caldria afavorir que la política d’universitats i la recerca anessin de la mà.

Algunes idees finals: 

– L’autonomia i la flexibilitat al món de la recerca és fonamental.

– L’enfocament multidisciplinari és vital.

– Cal un sistema d’avaluació i transparència molt més fort.

– Cal un sistema menys burocratitzat.

– La generositat de les universitats cap al món de la recerca és molt gran. La contrapartida no ha de ser només econòmica. Cal lubricar tot el sistema i reforçar-lo: les aportacions de les universitats cap al CERCA reforcen la recerca, però també cal ser conscients que reforcen el sistema universitari.

– És vital que hi hagi noves vies per al finançament: cal parlar de micromecenatge i cal parlar d’un mecenatge a més gran escala que faciliti la recerca.

– Cal un nou relat sobre els centres de recerca i sobre la seva importància que impregni tota l’Administració catalana.