La tecnologia blockchain s’entén bé si es compara amb l’internet i, fent ús d’aquesta comparació, podríem dir que es troba en la maduresa tecnològica de l’internet de l’any 1992 però en el hype de l’internet de l’any 2000. Aquesta discordança al respecte de l’internet és deguda a que l’interès que la tecnologia ha generat al sector privat va acompanyada de por i amenaça. D’aquí que l’adopció de la tecnologia vagi acompanyada de forma simultània de soroll i desinformació, l’anomenat hype. Pel que fa a sector públic, les administracions són encara espectadores de l’evolució del blockchain, però no per massa temps més.

L’any 1992 va arribar el protocol d’internet, conegut com el HTTP. Era un protocol peer-to-peer concebut com descentralitzat. En aquell primer moment d’internet les webs eren estàtiques, era l’anomenat web1 on l’usuari no podia fer res més que llegir informació, no hi podia interactuar ni trobar-hi aplicacions. L’any 1998 va néixer Google i això va revolucionar el web1. Cap al 2000 va sorgir l’anomenat web2 i aquest va coincidir amb la crisi del les empreses .com. El web2 és l’internet que encara tenim avui, amb aplicacions i una alta sofisticació en l’interacció amb l’usuari que permet oferir complexos serveis de banca i administració digitals via aplicacions web. Però el web2 porta associada la dominància d’uns pocs, entre els quals hi ha Google però també Facebook, YouTube, etc., i per tant la pèrdua de la descentralització original concebuda en el web1.

La gran facilitat per oferir serveis i fer negoci a través internet proporcionada pel web2 va fer que entre el 2000 i els 2004 es creessin moltes empreses on-line però que, mancades d’un model de negoci adaptat a internet, fessin fallida. La crisi .com va fer que, en l’espai dels quatre anys, es tanquessin més del 50% de les empreses concebudes originalment. A partir del 2004 comença un període de recuperació de la crisi i de normalització que resulta en l’adopció massiva d’internet. L’any 2008 marca una altra fita important. L’internet és una tecnologia ja madura que ningú qüestiona i que tots utilitzem en el nostre dia a dia. Les aplicacions web són segures, comencen a ser mòbils i hi ha diversificació i competència de mercat. Però al 2008 emergeix una altra crisi econòmica, aquesta vegada causada pels anomenats ‘crèdits porqueria’ del mercat subprime liderat per Lehman Brothers a Wall Street. El 2008 neix també Bitcoin, fet que molts associen a la incipient crisi econòmica, i com a alternativa als models econòmics tradicionals.

Bitcoin va ser originalment definit en el white paper escrit pel seu creador, de pseudònim Satoshi Nakamoto, com a un peer-to-peer economic cash system. Per tant, Bitcoin, al igual que internet (i més concretament el web1), és concebut com un sistema descentralitzat però presenta dues innovacions al respecte d’aquell primer internet: la distribució i la disrupció. Bitcoin és un sistema distribuït en el que tots els nodes de la xarxa tenen una copia exacta de la informació que es comparteix, l’anomenat distributed ledger, que vindria a ser com un llibre de comptabilitat distribuït. Per tant, en el sistema Bitcoin, la informació està replicada a totes els nodes. Que la informació (el distributed ledger) estigui replicat no vol dir que la informació és pugui copiar (com passava al web1 i passa al web2). De fet, la naturalesa distribuïda de Bitcoin garanteix la immutabilitat del la informació i, per tant, en protegeix l’autoria i en salvaguarda la integritat mitjançant mecanismes d’encriptació, així com que en garanteix la immutabilitat gràcies a la rèplica del ledger en tots els nodes de la xarxa. Aquesta immutabilitat queda garantida amb un sistema d’incentius i de recompensa econòmica als nodes que mantenen la xarxa, l’anomenada criptomoneda que, en el cas de la xarxa Bitcoin, són els bitcoins. Aquesta incorporació del model de negoci en la mateixa tecnologia és la gran revolució al respecte d’internet, a la vegada que és el fet disruptiu que tant molesta al sector privat.

La seguretat i el manteniment de la xarxa Bitcoin queden garantides pel model de negoci inherent a la tecnologia. Els nodes que mantenen la xarxa, els anomenats miners, reben una recompensa econòmica en bitcoins per a signar transaccions i empaquetar-les cronològicament en blocs que s’aniran afegint a la cadena de blocs existent. Així mateix, els miners garanteixen la seguretat de la xarxa fent que ser corrupte surti més car que ser honest i, per tant, gens atractiu. A banda d’aquestes característiques d’autosuficiència que fan que no calgui un tercer per fer les transaccions i garantir-ne la seguretat, Bitcoin és també un model innovador de política monetària. L’emissió de bitcoins es genera a cada transacció doncs l’usuari haurà de pagar una petita comissió (molt menys que les comissions de la banca actual) als nodes miners per a que la seva transacció sigui verificada i incorporada a la cadena de blocs. Per tant l’emissió de criptomoneda és proporcional a l’activitat de la xarxa. Com més transaccions es facin més bitcoins es posaran en circulació alhora que això incrementarà la seguretat de la xarxa ja que la major presència de nodes la fa més robusta. D’ençà al 2008 la xarxa Bitcoin no ha sigut mai atacada i actualment ja té un valor de mercat de 151 milions de dòlars.

Al 2009, un dels col·laboradors de Satoshi Nakamoto, Hal Finney, va ser el primer a rebre una transacció en bitcoin. Finney va ser també el primer a anomenar de forma genèrica el protocol Bitcoin com a protocol blockchain doncs, si bé en el white paper de Nakamoto es parlava de blocs i de cadena i de que es formava una cadena de blocs, les paraules block i chain apareixien de forma independent. Bitcoin va ser doncs la primera blockchain però avui en dia, en un espai de només vuit anys, ja n’hi ha més de sis-centes, totes amb la seva pròpia criptomoneda i xarxa de nodes distribuïts. Aquesta proliferació de blockchains i criptomonedes és un indicador del hype que està experimentant la tecnologia, que al igual que amb l’internet apareix vuit anys després del seu naixement. Seguint la lògica internet, ara tocaria una crisi que, de fet, ja està passant amb les anomenades ICO (initial coin offerings) que, després d’un boom excessiu al 2016, estan entrant ara en una fase de recessió i ajust.

Que una tecnologia porti incorporat un model de negoci que la faci autosuficient fa innecessaris els intermediaris. I d’això no n’hi havia precedents fins que va arribar Bitcoin, d’aquí que tots els sectors que típicament es dediquen a la intermediació estiguin incòmodes amb la tecnologia blockchain. L’estratègia que el sector dedicat a la intermediació està seguint és la d’eliminar les parts de la tecnologia que els fan nosa o que els hi són una amenaça. I a aquestes pseudo-blockchains les continuen anomenant blockchain, amb la finalitat de mostrar-se com a innovadors i precursors de la tecnologia però amb aquesta actitud estan creant desinformació i confusió doncs el que estan utilitzant són només distributed ledgers ‘permissionats’ (que vol dir que són d’ús intern) ja que en les seves mal-anomenades blockchain no hi ha miners, no hi ha blocs, no hi ha cadena i, per tant, no hi pot haver cadena de blocs.

El 2018 és presenta com un any interessant per la tecnologia blockchain doncs ens portarà finalment al web3. El web3 és un internet descentralitzat (tal i com era el web1), genuïnament distribuït (això ja s’ha aconseguit amb la tecnologia blockchain) i amb aplicacions, de missatgeria, emmagatzematge, etc. Aquest darrer element -el de les aplicacions-, és el que pot ser la gran oportunitat pel sector privat (i no pas les falses blockchain). Ja estan sorgint moltes aplicacions, sobretot de la mà de start-ups, que proporcionen interfícies per a que l’usuari pugui interactuar fàcilment amb la tecnologia. Cada vegada són més els ciutadans que fan transaccions i no estem lluny de poder fer compres amb criptomonedes. Per tant, en un espai raonable de temps, utilitzarem la tecnologia blockchain i les criptomonedes amb tota naturalitat en el nostre dia a dia.

I, hauria de ser aquesta adopció, encara incipient però creixent, per part de la ciutadania de la tecnologia blockchain i de les seves criptomonedes el que fes reaccionar al sector públic qui, fins al moment, s’ho ha estat mirant i prou. Per evitar que una gran majoria de ciutadans ens quedem al marge del sistema senzillament perquè estem utilitzant una tecnologia alternativa, caldrà que l’administració pública l’adopti, i que ho faci ara, com tantes administracions fora de Catalunya ja estan fent. I, en l’actual crisi global del estat-nació que porta a la proliferació de sentiments identitaris més locals, l’administració més ben posicionada per liderar la revolució blockchain és la local, per ser també la més propera a les persones. Així, els ajuntaments s’han de posar a treballar per descobrir quins són els serveis en base blockchain que s’han oferir en primera instància per servir de forma més transparent i eficient als seus ciutadans. I, el sector privat caldrà que comenci a reconèixer que la gran oportunitat -a banda de ser ‘el que toca fer’-, és ajudar als ajuntaments a crear aquests nous serveis basats en blockchain, enlloc de perdre el temps amb falses blockchain inútils -que ‘no toquen’-.

Dra. Lluïsa Marsal

Presidenta de l’Associació Blockchain Catalunya

Consultora en Blockchain4Government pel Govern Britànic

Consellera en Blockchain4Cities a la UN