La primera vegada que em van diagnosticar un càncer tenia 34 anys, era el febrer del 2008. Recordo que m’havia notat un nòdul al pit esquerre i, la veritat, no estava gaire preocupada, perquè no em pensava que fos res greu. La cosa va canviar el dia que, d’acord amb el protocol establert, vaig anar a fer-me una eco i una mamografia. Allà mateix, l’equip que em va atendre em va dir que la cosa pintava malament, sense confirmar-me res. Inclús recordo una noia que només em deia que ho sentia molt. Vaig sortir del CAP ben trasbalsada i encara no sé com, en un moment així, vaig decidir tornar cap a la feina. Allà compartia despatx amb un company a qui no va passar desapercebuda la meva cara de preocupació. Tenia molta confiança i bona relació amb aquest company i, per tant, va ser la primera persona a qui li vaig explicar el que em passava. La veritat, parlar amb ell em va anar molt bé, perquè em va tranquil·litzar i animar. En espera de rebre la confirmació del diagnòstic, tenia l’esperança que les imatges captades per l’eco i la mamo fossin un error, però recordo que em van trucar a la feina des del CAP perquè hi anés com més aviat millor. Aleshores ja ho vaig comentar a les persones del meu equip d’arxiu i tothom em va donar suport. Evidentment vaig anar al CAP, i es va confirmar el que ja imaginava: càncer de mama. Recordo que tot l’equip estava pendent d’aquesta visita i al vespre tots els companys em van trucar per saber el què.
L’endemà no em vaig veure amb cor d’anar a treballar, l’impacte emocional davant la paraula “càncer” et deixa estabornida. Tot i així, aquell mateix dia l’Hospital Clínic ja es va posar en contacte amb mi perquè hi anés el més ràpid possible. Vaig posar-me les piles i vaig anar directa a l’hospital. Allà m’esperava un equip de professionals als quals sempre estaré molt agraïda. Vaig sortir-ne amb una agenda atapeïda de proves i visites. Aquell mateix dia vaig parlar amb el meu superior jeràrquic i va entendre perfectament la situació.
Des que em van diagnosticar el càncer fins que vaig agafar la baixa van passar unes tres setmanes. A la feina no ho vaig amagar, vaig dir-ho a les persones del meu entorn. Quan vaig començar el tractament sempre vaig sentir l’escalf i el suport de la gent de la feina. Alguns dies fins i tot em deixava caure pel meu lloc de treball i aprofitava per anar a esmorzar amb les companyes i companys. Passada la quimio, l’operació i la ràdio, em vaig reincorporar després d’estar deu mesos fora de joc i tothom m’ho va posar molt fàcil.
Ara fa 4 anys vaig tenir una recaiguda. Vaig anar a un control rutinari i l’endemà d’haver-me fet una mamo em van trucar perquè hi anés. També era a la feina, ho vaig deixar tot. Com és evident, l’hi vaig comentar al meu cap, i la vam tornar a ballar. Aquest cop, com que era un tumor in situ, només em van operar i em vaig estalviar la quimio. En total vaig estar uns tres mesos de baixa. Davant la malaltia, sempre he sentit el suport del meu entorn, tant el personal com el laboral.
Això no sé si respon a la pregunta, crec que a vegades saber tractar un company que té càncer no és fàcil. Com a malalta agraeixes la naturalitat i espontaneïtat, fuges de la compassió i treus ferro a l’assumpte, però cada persona és un món. Com a companya d’altres persones que han patit càncer miro de tractar-les amb normalitat i també entenc que no estan en el seu millor moment. Són malalties en les quals hi ha un component emocional molt gran; per tant, el cansament, els canvis d’humor i els canvis fisiològics hi són molt presents. I hem de ser comprensius amb les persones que pateixen la malaltia.
Finalment, davant l’impacte que representa el càncer, recomanaria agafar la baixa. L’impacte és tan gran que necessites processar tot el que t’està passant, és una malaltia que et capgira absolutament i et cal endreçar el cervell i fer un pausa en les teves rutines de vida.
Blanca Verdaguer
Responsable de Gestió Documental del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública
[…] L’arxiu electrònic únic. Un repte per a les administracions públiques “Ja soc aquí”. Si parlés, això és el que ens diria l’RGDP – Carles San José Em jubilo! i ja està… : Recollir el Coneixement dels Treballadors Públics Emèrits (aprenentatges) i el Reconeixement (talent) per la feina feta. Som-hi? – Magda Vila Figareda Gestión de lo imperfecto – Javier Fernández Aguado L’experiència de l’EAPC en el pla pilot d’avaluació de l’acompliment de l’empleat Reptes i oportunitats de la RIS3CAT – Albert Castellanos Maduell Com afecta el “dret a l’oblit” a les obligacions en matèria de transparència, accés a la informació pública i bon govern? – Lorena Elvira Ayuso #eapcOpenLab: La protecció de dades personals és un límit a la (bona) Administració? – Carles San José Amat La llengua de signes catalana (LSC) i la construcció del seu propi espai – Xavier Moral #SolidaritatEAPC amb La Marató: Què hem de fer quan el càncer apareix a la feina? – Blanca Verd… […]
Vaig passar per un càncer de mama el 2013. Mai agrairé prou als companys i companyes i a la meva cap del Servei de Règim Interior d’Agricultura tot el recolçament i l’ajuda que em van donar. Em van arropar i entendre i això va ser essencial per mi.
Jo també he passat un càncer de mama, però el meu entorn laboral no era gens favorable, i no va ser gens còmode. De fet, tant bon punt em van diagnosticar, vaig agafar la baixa i vaig desaparèixer, casi sense parlar amb ningú, ni tant sols el meu cap. Això no ha de ser exemple de res, cada cas és un món, y cadascú vivim i patim la malaltia com ens ve. El positivisme és important, però tampoc no cura. Aquí no estem guanyant batalles, ni lluites, ni res. Tenim o hem tingut una malaltia, i la superem o no com podem. I intentem que la càrrega emocional que comporta no acabi amb nosaltres ni amb el nostre entorn.
He tornat a la feina ara fa un any, i he trobat un molt millor ambient de treball, no he necessitat buscar alternatives. He tornat diferent, de caràcter, perquè la meva visió de la vida i de la mort ha canviat molt, però també de capacitat. Tinc molts efectes secundaris de la cirurgia, de la quimio, de la ràdio i de la medicació que encara haig de prendre durant 3 anys més. Fa uns 10 anys que treballo a l’administració pública, abans estava a la privada. I no puc deixar de pensar que si encara estigués a la privada ja no tindria feina, estic segura.
Aquest és ara un tema que em preocupa molt: la precarietat econòmica i laboral que pot comportar passar o haver passat un càncer. I activitats com aquesta jornada organitzada per l’EAPC pot ajudar molt, però queda molt camí.
Jo estic a mig cami, a l’octubre em van extirpar un pit i el 17 de setembre començo quimio.
El 31 d’agost em van diagnosticar i el 3 de setembre començava una feina nova,,, per sort, els companys i els caps m’han recolzat molt.
Espero que la LLUM m’acompanyi!!!
Perdoneu, quin lio de dates
Començo quimio el 17 de desembre
Una abraçada a tots/totes els que esteu lluitant
Aprofito la possibilitat de fer un comentari que m’ofereix el bloc de l’EAPC per deixar constància, per si fos el cas que no hagués quedat prou clar ahir, de l’escalf i suport que vaig rebre de totes les persones que treballàvem a la Secretaria d’Administració i Funció Pública i de les companyes i companys de la Direcció General de Relacions en l’Àmbit de la Funció Pública, quan vaig patir el càncer de pulmó. No tinc cap dubte que la seva actitud va ser un factor clau per mantenir el tremp i un estímul per romandre connectat amb la feina.
Una abraçada a totes i a tots.
Josep Ramon Morera
Estimada amiga i companya, he llegit el teu text i veritablement he reviscut el moment en el que vas parlar amb nosaltres. He de dir que, encara que ja ho sabia, has demostrat ser una dona molt ferma i en algunes ocasions et confesso que t’he posat com exemple de fortalesa i superació. Sempre amb un somriure als llavis, així ho recordo des del primer moment i estic orgullosa d’haver esta companya teva. He de confessar que m’has commogut i emocionat. T’envio un petó molt fort i com sempre, amunt i força Blanca.
Blanca, és molt admirable i encoratjador veure com has superat la malaltia i és molt d’agrair el fet, que tant tu, com totes les altres persones, que ho expliquis. Ens serveix molt per prendre’n consciència i poder empatitzar. També l’emoció m’ha arribat a flor de pell. Moltes gràcies i endavant!
M’has emocionat Blanca. Sé de que parles perquè he passat pel mateix, encara que per sort em vaig estalviat la pitjor part, (la quimio).
El sentiment que descrius m’ha fet reviure molt d’a prop el que vaig sentir i patir fa quasi cinc anys.
No et conec però t’he de dir que tens tot el meu recolçament i admiració per haver superat dos cops aquesta devastadora situació.
Una abraçada!
Hola, no sabia si comentar, jo estic en procés de recuperació, fa 15 dies que he acabat la ràdio, per sort sense químio, el que em passa és que ho visc amb positivitat, però no sé si és això o no voler reconèixer el que m’està passant, suposo que una mica de tot, és com viure una irrealitat I la veritat és que he fet canvis en la meva vida, sobretot de visió de les coses, i és cert que el suport de la gent que t’envolta és molt important, l’he tingut i ho agraeixo molt, bàsicament agraeixo també la normalitat que tot I saber la preocupació, m’han fet sentir millor. He tingut càncer de mama, i ara no em fa por parlar-ne.
Blanca,
El teu testimoni dóna força i ànim a altres companyes, a més, esperança i vida per lluitar contra aquesta malaltia que també la he viscut molt a prop.
M’encanta el teu comentari.
Estimada Blanca, ets una carícia per l’ànima, un exemple a seguir com la resta que heu viscut situacions semblants. Em trec el barret i aplaudeixo la vostra fortalesa i els vostres triomfs. Som una espècie de família i estic orgullosa de què formis part.
Blanca, m’ha agradat molt el teu article. Moltes gràcies per compartir el teu testimoni.
Gràcies Blanca pel teu testimoni. Les teves paraules donen llum a moments baixos i de força per comprendre als qui la pateixen. Un abraçada.
Encara em cosa parlar del tema, al 2016 em van diagnosticar un cancer de mama, després de passar tot el procés ara les revisions són favorables. En aquest temps m’ha passat de tot i em quedo amb les persones amb els professionals de Sant Pau amb la meva família, amb el meus amics, els d’abans i els nous… només tinc un punt negre que a dia d’avui encara em costa, tot i que estic aprenent a donar-li la importància que té (o la que li vull donar)… va ser la meva feina, la meva tornada, … em van fer sentir molt malament, després de estar 10 anys treballant i pensant que jo era una companya més, em van rebre amb unes condicions de treball i amb un ambient molt desagradable… va ser tot molt difícil, molt dolorós, perquè entre d’altres coses, tens una feblesa emocional molt gran… com que em feia tot molt de mal, vaig decidir que jo podia canviar la meva postura enfront la nova situació, i fent un gran esforç, ara estic millor… també és cert que fora d’aquí tot es meravellós. He aprés a valorar el que és important i el que no, he aprés a no perdre ni un segon de la meva vida amb qui o amb que no val la pena i sobre tot he aprés que hi ha gent especial… em quedo amb la frase que em va dir un amic meu: “Mucha luz … que aparecerá gente maravillosa que te ayudará en este desagradable camino”… i va tenir raó.
Molta força
Blanca, llegir testimonis com tu fa que aquesta endimoniada paraula ens faci fortes. Gràcies.
Blanca,
Al meu lloc de treball tenim una companya que està passant per aquesta situació, i si que és veritat que l’impacte emocional és bestial. És molt important sentir el recolzament dels companys i dels caps en aquest moment.
Una abraçada, i endavant sempre possitiva !!!
M’ha emocionat. Jo hi he passat (gràcies a Déu sense quimio, només operació) i quan t’ho diuen, l’impacte és brutal i si ets sents recolzat, aquesta escalfor et fa be.
Sempre et penses que a tu no et pot passar, que això passa als altres… però pot passar a qualsevol i mai acabem d’estar preparats (si és que hi ha alguna manera d’estar-ho). És important sentir el suport del teu entorn a tots nivells. Gràcies per compartir-ho i sempre endavant !
Endavant blanca estem amb tu i va molt bé que animis a altres persones. Un petó.
Llegint el teu escrit he reviscut la meva pròpia experiència. Recordo voler seguir a la feina com si res pensant que m’omplia les hores evitant donar voltes al meu cap però també els moments en què la gent s’adreçava a mi i no podia evitar deixar caure les llàgrimes. Una experiència terrible, un agraïment pels companys que et recolzen i t’expressen la seva estimació.
Hola Blanca,
M’han agradat molt les teves reflexions. Jo també he passat dos cops per la mateixa malaltia : Anys 2005 i 2015 el càncer de mama està a gust a casa meva……..
Però, igual que tu, vaig tenir tot el suport de la familia, dels amics, dels companys, de tothom.
És la part gratificant de la història.
Sempre endavant !!!!
Una abraçada i un missatge d’esperança a totes aquelles persones que estan passant pel mateix camí !!
Gràcies Blanca, m’has fet plorar. Enhorabona per la teva capacitat de superació! Una abraçada!
Moltes gràcies a la Marta pel seu testimoni i els millors desigs. Una abraçada molt càlida !!!
Als ST a Barcelona del D. de Treball, Afers Socials i Famílies, a nivell col·lectiu, hem fet dos tallers de manualitats amb una assistència de més de 50 persones i ara un mercat solidari per recaptar fons per a la Marató i per sensibilitzar per a que la gent truqui. El lema ha estat #jotambecontraelcancer