La igualtat efectiva de dones i homes és un principi fonamental de la nostra societat i de l’actuació de totes les administracions publiques que cal incorporar a tots els nivells i àmbits, també a tot allò que produeixen comunicativament totes les administracions, interna i externament.
L’article 25 de la Llei 17/2015 d’Igualtat efectiva de dones i homes determina que tots els mitjans de comunicació han de garantir la no difusió de continguts sexistes que justifiquin o banalitza la violència contra les dones o incitin a practicar-la; han de defugir els estereotips sexistes sobre les funcions que exerceixen dones i homes en els diferents àmbits de la vida i, especialment, en els continguts destinats a la població infantil i juvenil; i han de garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.
Fer un ús no sexista ni androcèntric del llenguatge; garantir la difusió de les activitats polítiques, socials i culturals promogudes per dones o destinades a dones en condicions d’igualtat, i també les que n’afavoreixin l’apoderament; promoure l’autoria femenina mitjançant mecanismes d’acció positiva; mostrar la diversitat d’orígens i les realitats culturals que hi ha a Catalunya, les realitats i les expectatives de les dones, i establir mecanismes que garanteixin la visibilitat de les aportacions de les dones al progrés social al llarg de la història, son altres aspectes sobre els quals la norma catalana legisla.
Aquest text legal també estableix que els diferents mitjans de comunicació gestionats o subvencionats per les administracions públiques han de reparar el dèficit de reconeixement que pateixen les dones incorporant-les en qualitat d’expertes, de protagonistes i com a persones de referència; i que cal promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes.
Així doncs les administracions públiques i els mitjans de comunicació que en depenen han de ser un exemple de comunicació per a la igualtat efectiva de dones i homes per a la resta d’agents socials. Les administracions tenen una capacitat comunicativa molt gran i estan molt presents en la vida de les persones i això les situa en la primera fila de la normalització i l’equilibri que cal en la representació comunicativa de dones i homes.
El pes d’una societat patriarcal i una visió androcèntrica que ha estat normalitzada durant molts anys queda reflectit en les tradicions i rutines comunicatives de les organitzacions de tot tipus, privades o públiques, i de les empreses especialitzades en fer informació, les empreses periodístiques, i les empreses especialitzades en fer publicitat. El resultat és que avui dia encara no s’ha incorporat de manera equilibrada i justa la realitat, diversitat i aportacions del més del 50% de la població.
Cal activar la mirada pel que fa al gènere en la planificació i execució de la comunicació de qualsevol organisme, política, servei o actuació. Això inclou els mitjans de comunicació públics de tota mena i tots els suports imaginables de comunicació: televisions, ràdios, revistes, butlletins, planes web, intranets, campanyes, notes de premsa, xarxes socials, infografies, discursos, correus electrònics, formularis, plecs, reglaments, circulars, presència en fires, etc.
El sector públic ha d’anar a l’avançada d’aquestes transformacions. Cada vegada que les administracions comuniquen estan transmetent i reforçant uns valors determinats. Si incorporen el principi d’igualtat efectiva de dones i homes a la comunicació emeten missatges en consonància amb les polítiques públiques que fan, i creen igualtat.
L’any 1995 el document Plataforma d’Acció, sorgit de la IV Conferència Mundial de les Nacions Unides (ONU) sobre les dones de Beijing, va fixar per primer cop l’atenció internacional en la capacitat dels mitjans de comunicació per poder avançar en la igualtat: “Els mitjans de difusió tenen moltes possibilitats de promoure l’avançament de la dona i la igualtat entre dones i homes mostrant-los sense estereotips, de manera diversa i equilibrada, i respectant la dignitat i el valor de la persona humana”. Malgrat que l’any vinent ja fa un quart de segle que va tenir lloc aquesta Conferència i s’ha avançat en molts àmbits, no s’ha avançat prou a nivell comunicatiu.
Així ho podem llegir a l’estudi Proyecto de Monitoreo Global de Medios que analitza cada cinc anys la representació de les dones als principals mitjans de comunicació per fer seguiment de l’aplicació dels acords signats pels governs l’any 1995. I els lustres avancen però els resultats no. Els avenços son ínfims i ens els darrers informes inclús es detecta un estancament. Segons aquest estudi, l’any 2015 les dones van ser només el 28% dels subjectes i fonts de les notícies. Aquesta situació asimètrica a nivell quantitatiu no millora massa en les xarxes socials i els nous mitjans electrònics i internet on les dones representen només el 33%. El mateix informe destaca com “especialment preocupant” que les dones només siguin el 9% de les persones expertes i comentaristes.
Les causes de l’asimetria quantitativa i qualitativa de gènere en el tractament comunicatiu son estructurals i profundes: estem en una societat que encara no ha normalitzat la participació de les dones, ni ha valorat les seves aportacions de manera apropiada. Una comunicació sense perspectiva de gènere que no té en compte la diferent socialització i experiència de vida de dones i homes i ens torna una imatge de la societat totalment esbiaixada i allunyada de la realitat.
Cal fer comunicació amb perspectiva de gènere per no reproduir les desigualtats de gènere que hi ha i impulsar la seva superació. Per avançar en aquest objectiu cal integrar el principi de la igualtat efectiva de dones i homes en tots els missatges que creen i emeten les administracions. Ha d’estar incorporat en l’“adn” de totes les comunicacions públiques i en les estructures on es prenen les decisions de comunicació.
Totes les fases d’un pla de comunicació d’un organisme o empresa pública, política, producte o servei públics han de dissenyar-se incorporant com a principi fonamental la igualtat, l’experiència de les dones i la perspectiva del gènere, ja sigui a la investigació i anàlisi del context; en la definició dels objectius; la definició de públics; la construcció dels missatges; les estratègies per fer arribar els missatges, les accions de comunicació i les eines que utilitzem; els llenguatges escrits i visuals, els continguts, informatius, publicitaris etc. i a la definició d’indicadors i l’avaluació.
Les administracions públiques i els mitjans que en depenen han de reflectir la realitat de dones i homes de la manera més acurada possible posant-se al dia amb discursos que acompanyin les grans transformacions que ja s’han fet en el camp de la igualtat i impulsant els dels canvis que encara queden per fer.
Cristina Baulies i Batiller
Periodista i Cap de l’Àrea de Comunicació de l’Institut Català de les Dones
Si bien es cierto, que la igualdad es un principio fundamental de la sociedad y que todas las Administraciones deben incorporar en todos los niveles y ámbitos, incluyendo en sus comunicaciones internas y externas este principio, de acuerdo con la Ley de Igualdad efectiva de mujeres y hombres.
Sin embargo, tal como nos señala Cristina Baulies, la realidad es otra, pese a existir base legal, los resultados son ínfimos, por mencionar alguno de ellos, en el 2015 las mujeres fueron solo el 28% de los sujetos y fuentes de las noticias, similar resultado se encuentra en las redes sociales e Internet.
Frente a ello, deberíamos prestar atención a las causas de esa situación y trabajar por mejorar que la sociedad normalice la participación de las mujeres, ver de qué maneras se puede promover el valor a sus aportaciones, que se debe diseñar las comunicaciones a partir de la perspectiva de género, afianzar y promoverlo. Asimismo, reforzar la importante tarea que les corresponde a las administraciones públicas para que puedan reflejar la realidad de mujeres y hombres impulsando la igualdad.
Lo que menciona este artículo es preocupante porque, en pleno siglo XXI, aun no hemos conseguido la equidad de género. A pesar de los denodados y evidentes esfuerzos de los estados, a través de la dación de leyes, que promueven esta equidad, y de las movilizaciones que realizan agrupaciones de la sociedad civil, para concientizar en este cambio social y eliminar la discriminación por género, todavía nos queda un largo y duro camino por recorrer, porque llevamos muchos años de normalización del machismo.
En efecto, como indica Baulies, este cambio debe iniciarse desde las comunicaciones, con el uso de un lenguaje inclusivo y no androcéntrico y es en el estado en donde recaen la mayor responsabilidad, ya que debe ser un ejemplo de comunicación para la igualdad efectiva de mujeres y hombres para el resto de los agentes sociales.
Este lenguaje comunicacional debe permitir consolidar el tan anhelado cambio social, que puede ser lento, pero una vez puesto en marcha, deba ser difícil detenerlo, para lo cual, no puede ser superficial, si no, como señala Baulies, debe estar metido en el ADN del lenguaje, en el tuétano de las comunicaciones que las administraciones utilicen para conseguir el equilibrio en la representación comunicativa de mujeres y hombres.
Para ello, muchas administraciones públicas ya han elaborado una guía de lenguaje inclusivo de género, como base para que el personal tenga una herramienta que facilite el uso inclusivo del lenguaje en las comunicaciones escritas y verbales, contribuyendo así a la eliminación de estereotipos de género, sesgos sexistas y diversas formas de discriminación que constituyen la base de la desigualdad.
Es importante continuar en la brega, porque mientras no se consiga una sociedad que ofrezca una cancha suficientemente pareja, donde hombres y mujeres tengamos las mismas oportunidades y no necesitemos más que de nuestros méritos para progresar en la vida, en la que no se excluya a las mujeres en posiciones de poder y autoridad, aun teniendo los méritos para ocuparlas, las administraciones públicas deberán seguir implementando mecanismos para buscar corregir esta realidad que es absolutamente injusta para las mujeres.
Un grato ejemplo de ello es la reciente paridad de género en el gabinete del presidente Vizcarra en el Perú, cuyo primer ministro Del Solar dio este potente mensaje al respecto: “Es importante que nuestras niñas crezcan sabiendo que pueden ser autoridad porque llevamos siglos pensando que la autoridad solo corresponde a los hombres, que es un rasgo masculino, por eso nos cuesta respetar como sociedad a las mujeres”.
Imagineu una sala d’espera de la consulta d’un metge plena de gent fumant. Quina sensació us genera? Segurament la sensació és de rebuig, de pensar en la inconsciència i en el poc respecte de les persones que fumen davant les altres persones que estan esperant. Imagineu ara uns amics que fan un passeig pel bosc, i que llencen entre els matolls la llauna del refresc i la bossa buida de cacauets un cop l’han acabada. Segurament pensareu: però què fan aquests? Són imatges d’escenes d’una altra època, escenes que ja no tenen cabuda en el nostre temps. Inclús ara ens és difícil entendre com van poder ser compreses i acceptades en un passat no massa llunyà.
Imagineu ara que de les notícies que llegiu només el 28% han estat escrites per dones, o la presència de les dones als mitjans electrònics són poc més del 30%, o que menys d’un 10% de les persones expertes i comentaristes als mitjans siguin dones. Quina sensació us genera? Aquesta sensació és assimilable a les dues imatges descrites inicialment?
Hi ha fets que haurien de pertànyer a una etapa passada, i els hauríem de veure amb el rebuig de qui veu una realitat caducada i de difícil justificació, però malauradament en les qüestions de gènere això encara no és així. La societat és una massa gegantina que avança amb una inèrcia de moviments imprevisibles. Fa uns anys, veure una persona parlant per un telèfon sense fils pel carrer atreia les mirades d’aquells amb qui es creuava, en canvi avui en dia el 90% de la població d’una ciutat es mou pels carrers amb un telèfon mòbil a sobre, un canvi cultural rapidíssim que ha estat capaç de fer la societat. Perquè som capaços d’avançar vertiginosament en uns aspectes, i quedar-nos estancats en altres?
És aquí on el sector públic té un paper clau per a fer avançar aquesta roda, per obligar a què aquestes escenes que pertanyen al passat no siguin acceptades en aquest present. Per això el que comenta l’autora en el seu article és tan important, les administracions públiques han d’incorporar el principi efectiu d’igualtat entre homes i dones, començant per l’àmbit de la comunicació, ja que, utilitzant paraules de l’autora, és en l’àmbit de la comunicació on es poden transmetre i reforçar uns valors determinats.
De la mateixa manera que el canvi que es va produir en la societat en l’àmbit del tabaquisme va ser induït i acompanyat pel sector públic i pels seus aparells de comunicació amb un èxit sense precedents, la mateixa croada ha de fer-se en l’àmbit de igualtat de gènere, conscients que el repte és major i per tant la dificultat, pel que la responsabilitat del sector públic és molt més gran, i per tant la necessitat d’actuació immediata, actuant com si aquest fet ja pertanyés al passat. I això només s’aconseguirà si, tornant a citar l’autora, està incorporat en l’“adn” de totes les comunicacions públiques i en les estructures on es prenen les decisions de comunicació.
Si bien en la sociedad actual las mujeres tenemos mayor cuota de participación social, económica y cultural que en el siglo pasado y con la emisión de diversas leyes y normas se ha conseguido, a nivel formal, la igualdad entre hombres y mujeres; pues la realidad social aún es diferente, debido a que si bien ha habido avances notables, la mujer aún sigue estando en una situación de desventaja frente al hombre, siendo la discriminación o no visibilidad de la mujer en el lenguaje una de las formas en que más se manifiesta dicha desigualdad, pues sigue presentando una imagen de la mujer altamente estereotipada.
En ese sentido, el objetivo prioritario de las administraciones públicas debe ser el defender y cuidar que los contenidos comunicacionales, tanto suyos como de la sociedad y demás medios o agentes sociales, no maltraten, degraden o presenten como menos a las mujeres sino que proyecten una imagen de mujeres y hombres según la realidad social a la que aspiramos, como dice el artículo “las administraciones públicas y los medios de comunicación que dependen deben ser un ejemplo de comunicación para la igualdad efectiva de mujeres y hombres para el resto de agentes sociales”. En ese sentido, el lenguaje y políticas que se gestan desde las administraciones públicas no solo debe reflejar dicha igualdad sino que también contribuir a ella.
Por ello, considero importante que las administraciones públicas empiecen por incorporar a la mujer en el lenguaje administrativo que emplean en su día a día, para así concienciar a su personal interno a evitar el uso sexista del lenguaje en sus documentos administrativos y comunicaciones internas y externas y por otro lado recibir sus aportes y soluciones no discriminatorias.
Aquí, nuevamente surge la importancia de tener un buen plan de comunicación que desde la planificación de la comunicación incorpore el principio de igualdad de género en sus comunicaciones, para que luego, cuando sea ejecutada, esta sea igualitaria y se convierta en un referente para otras administraciones, organismos y medios o agentes sociales.
Con un adecuado lenguaje podemos construir una sociedad más justa e igualitaria para hombres y mujeres, debido a que el lenguaje interpreta la realidad en la que vivimos según lo que nuestro pensamiento refleja. Sin embargo, el lenguaje que utilizamos en la actualidad aún sigue transmitiendo valores, estereotipos, costumbres e imágenes que no visibilizan y discriminan a las mujeres, como bien indica el artículo aún no se ha avanzado lo suficiente a nivel comunicativo y el reto para que las administraciones públicas sea un referente en este aspecto aún persiste.
A propòsit de l’article, dono una ullada a la Llei 17/2015 de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. Malgrat tenir una legislació que iguala dones i homes davant la Llei en drets i deures, és evident que la realitat social manifesta que queda moltíssim per fer.
Repasso el dossier estadístic “Les dones a Catalunya-2018” amb el recull de dades elaborades per l’Observatori de la Igualtat de Gènere. Les dades són implacables: una taxa d’ocupació 10 punts superior per als homes que per a les dones, existència de la bretxa salarial per fer la mateixa feina, menor representació en posicions de decisió i així un llarg etcètera. Fan esfereir les dades referents a la visibilitat de les dones als mitjans de comunicació catalans l’any 2018: a les televisions el temps de paraula per a les dones va ser d’un 30% en el millor dels casos, mentre que la presència mitjana de dones a la premsa escrita va ser del 23% (del 34% en la digital).
Que les administracions públiques han de ser la punta de llança en la lluita per reduir les desigualtats entre gèneres és obvi i de fet, aquest lideratge és reconegut en el mateix preàmbul de la Llei 17/2015. El paper que juga en tot això l’esfera comunicativa de les administracions públiques és d’importància cabdal.
Cal predicar amb l’exemple i, com molt bé diu Baulies, cal que la perspectiva de gènere sigui incorporada a l‘ADN de totes les comunicacions públiques: el terme ADN és pertinent, no val fer-ne un tractament superficial, cosmètic: cal arribar al moll de l’os, tant pel que fa als continguts (el fons o què es comunica) com a l’ús del llenguatge (la forma o com es comunica).
El tema del llenguatge, però, és controvertit. El català i el castellà són llengües amb gènere gramatical masculí i femení, a diferència d’altres que no tenen marca de gènere gramatical. Crec que el llenguatge en si mateix no és sexista, ho és l’ús que se’n fa. Existeixen moltes recomanacions vàlides per a alliberar l’ús del llenguatge d’estereotips sexistes però no estic segura que portar la llengua al límit, estirant-la com un xiclet sigui la solució. En aquest sentit, penso que accions com la d’utilitzar els termes “portavozas”, “miembras” i “altas cargas” per part d’algunes dones polítiques en els últims anys, tenen un sentit més simbòlic (posant l’accent en la necessitat de reivindicar la visibilització de la dona en tots els àmbits) que pràctic.
Son de aplaudir los avances permanentes que la sociedad hace con respecto al cierre de brecha y la transformación social para mitigar las diferencias abismales que de siempre se han generado por ser negra, lesbiana, indígena, extrajera o simplemente por ser mujer; cada aspecto un poco más alejado del círculo de privilegio de un hombre promedio.
Son de valorar los esfuerzos legales que comunidades políticas como la española y la catalana hacen para garantizar desde la generación misma de las políticas públicas, se promuevan espacios tendientes a la no discriminación y a la igualdad efectiva entre hombres y mujeres, a estos espacios donde sólo importe la humanidad por sí misma y más nada.
Sin embargo, también es de advertir que, pese a los parámetros legales, como lo anota Cristina Baulies en este ´articulo, se siguen vulnerando los espacios igualitarios, aun hoy, cuando ya estamos en la segunda década del siglo XXI, se sigue evidenciando el profundo desequilibrio informativo en cuanto a la participación de la mujer, tanto en ser el centro de la noticia, ser fuente de ella o incluso ser la comunicadora de la misma.
Aun no se cierra la brecha que existe en el lenguaje, por esencia sexista, que se usa en los diferentes canales de comunicación y para esto las administraciones públicas deben ser pioneras en la incorporación del lenguaje equitativo en sus mensajes. Los medios de comunicación pueden ser héroes o villanos a la hora de interactuar con las políticas públicas que desarrollan las diferentes administraciones, toda vez que pueden continuar con la naturalización del machismo o definitivamente romper la herencia discriminatoria que desde siempre se carga a cuestas y entrar en la práctica efectiva del uso de lenguaje igualitario entre hombres y mujeres.
Sens dubte la qüestió de la igualtat efectiva entre les dones i homes és un assumpte d’actualitat a la nostra societat. Durant els darrers anys, han tingut lloc la publicació de diverses lleis que són mostra de la voluntat i alhora de la necessitat de transformació de la nostra societat.
Societat concebuda o presa en consideració com a moderna, però que en canvi manté el seu caràcter tradicional on l’home se situava en una situació de superioritat.
De mica en mica, la societat ha anat avançant i fent canvis, tot i que segurament no en la velocitat i forma que hauríem esperat.
Aquesta transformació i aquests processos de canvi necessiten un abanderat que les lideri i que en sigui l’exemple a seguir; i en aquest cas, les administracions públiques i els mitjans de comunicació d’aquestes estan cridats a ser els protagonistes.
És aquí on entra en joc el paper de l’administració i la seva capacitat comunicativa, la qual, haurà de ser capaç de transmetre i fomentar la igualtat de gènere, la perspectiva de la dona en la nostra societat, de la diversitat i de l’acció positiva, així com de l’educació en valors, que permetin un canvi i transformació profunda i efectiva.
L’Administració ha d’esdevenir com a garant de l’ús no sexista del llenguatge en les comunicacions tant en l’àmbit intern com a extern, essent un model per al sector privat i per a la ciutadania en general.
Si fem la vista enrere, podem recordar algunes campanyes publicitàries en format espot, on una marca de desodorants promocionava el seu producte fent un ús sexista i denigrant del gènere femení, o podrem mencionar l’ús de la imatge de la dona que es feia fa algun temps en esdeveniment dels món del motor, on s’exposaven a un grup de noies vestides amb poca roba i ajustada. Afortunadament aquestes imatges han quedat enrere i sembla que formen part dels canvis que com a societat hem experimentat, alhora però, restem a l’espera d’una transformació efectiva.