El passat 28 de novembre de 2019 l’Escola d’Administració Pública de Catalunya va celebrar els seus 40 anys des del seu restabliment en una jornada solemne i emotiva inaugurada pel president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra i Pla, i el director de l’Escola i secretari general Xavier Gatius. El conseller Jordi Puigneró va cloure la jornada i va inaugurar l’exposició dels 40 anys transcorreguts, que serà itinerant pel país al llarg del proper any 2020.

Els tres discursos institucionals, plens de coneixement de la institució i carregats de futur, van definir l’Escola com a autèntica eina estratègica i palanca del canvi que s’albira, centrada en les persones i en les seves potencialitats, més enllà de les innovacions tecnològiques que cada època ens aporti, un canvi cultural que protagonitzaran les persones i per a les persones. El “People first” que va citar el president.

Pel que fa a les dues conferències del matí, —i començo pel final— una visionària, realista i engrescadora científica Carme Torras, col·laboradora del MIT, que ens va suggerir alguns dels escenaris que ens esperen en l’immediat futur, juntament amb la de l’inefable Carles Duarte, van ser, en la seva complementarietat, encertades expressions del que l’Escola significa: tradició, coneixement, creació d’estructures de país i mirada llarga cap a un futur apassionant que ens interpel·la i que som cridats a cocrear. Només —si em permeteu un apunt en un escrit com aquest, que no permet massa espai— voldria citar l’erudició, bonhomia, amabilitat, tendresa, afabilitat, humilitat, franquesa, escalfor, saviesa, amor que destil·la espontàniament el company i amic Carles Duarte, qui va ser una de les figures cabdals per empènyer la consecució de la Creu de Sant Jordi per a l’Escola, amb motiu del seu centenari l’any 2012.

En definitiva, va ser un matí ple d’emocions, festiu i de celebració, marcat certament per aquestes circumstàncies doblement emotives: per un cantó, la celebració d’un aniversari, 40 anys, de plena maduresa, que coincideix amb la nova era que ja s’ha iniciat, de digitalització i eclosió d’unes noves tecnologies de les quals només encertem a intuir-ne totes les potencialitats i els canvis sorprenents que ens aportaran en el món del treball, el lleure, les relacions personals i, també, la salut, l’aprenentatge, la seguretat, el comerç, el turisme i l’esport, per citar-ne alguns. Per l’altre cantó, l’emoció de fer-se conscient de l’Escola, de personalitzar-la, de sentir-la com el que és en el nostre imaginari més o menys conscient, no un mer lloc de treball, sinó un ens individualitzat i particular, intangible però cert i real.

Certament, les organitzacions on hom ha treballat al llarg de molts anys, que han estat part important del temps transcorregut de les nostres vides, acaben esdevenint éssers singulars, reals. En el nostre cas, l’Escola és una senya d’identitat per a centenars de persones que al llarg d’aquests 40 anys hi han treballat o hi treballen. “On treballes?” “A l’Escola, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya”, responem amb orgull. El mateix passa amb totes les persones que hi han passat, algunes malauradament ja desaparegudes. “Sí, jo també vaig treballar a l’Escola, sí, en l’etapa …” (i et citen una directora o un subdirector). Hi ha persones que fa dècades que van passar per aquí i retrobar-les, com en l’acte que ressenyem, és sempre motiu d’alegria i de constatació d’aquest esperit de pertinença i de tornar a un lloc especial.

Jo mateix —que el dia 1 de gener farà oficialment vint-i-cinc anys que en soc treballador, i tot i això, encara em sento “nou” front al nucli dur de persones que vaig conèixer en arribar a Pearson i que ara ja fa trenta-dos o trenta-quatre anys o més que són a l’Escola; i que també he “sortit” cinc o sis vegades per treballar arreu del món, totes per tornar a “casa” sempre— comparteixo amb infinitat de persones d’ara i de temps passats aquesta estima especial, aquest sentir-se a casa, aquest patriotisme militant de l’Escola, una sensació d’orgull especial, de saber que ets a una de les institucions fonamentals per a un país, eina indispensable per a aconseguir unes administracions públiques de la màxima qualitat al servei de la resta de la ciutadania. Venir cada matí a l’Escola i retrobar-te quotidianament amb els amics i amigues de tants anys i amb les cares noves que es van incorporant, és un al·licient per treballar i passar un temps remunerat en un lloc durant bona part del dia, en la seguretat que estem contribuint a fer una societat millor, perdoneu-me la grandiloqüència, però així ho penso.

D’altra banda, i en la línia del que estic dient, l’Escola ha estat pedrera i punt d’inflexió en les carreres professionals de molts companys i companyes que s’han promocionat a altres llocs de treball, de comandament o altes responsabilitats, i que el dia que els ha tocat marxar, marxen emocionats, amb un xic de tristesa pel que deixen aquí. I sempre tornen, poden passar anys, però sempre tornen. A l’Escola, a casa.

Felicitats pels 40 anys, estimada Escola d’Administració Pública de Catalunya!

Joaquim Fernández
Responsable de Cooperació Institucional
Escola d’Administracio Pública de Catalunya