El començament de l’any 2020 ha estat dur i ha situat Europa a l’epicentre de la pandèmia de la covid-19. Però, com destacava el president del Parlament Europeu, David Sassoli, «la democràcia no es pot paralitzar davant la covid-19». Així, el passat 26 de març va tenir lloc la primera sessió plenària de la història de l’Eurocambra amb vot telemàtic. Tot i que l’organització i la prestació de l’assistència sanitària són competència dels estats membres, els eurodiputats van donar una resposta ràpida a la proposta de mesures de la Comissió Europea d’aportar 37.000 milions d’euros per mitigar les conseqüències de la crisi, ampliar l’abast del Fons de solidaritat de la Unió Europea (UE) per cobrir emergències sanitàries i posar fi als anomenats «vols fantasma» causats pel brot. En una segona sessió plenària que es va dur a terme el 16 i el 17 d’abril en les mateixes condicions, el Parlament Europeu va aprovar la transferència de 3.080 milions d’euros de fons de la UE per reforçar els sistemes sanitaris dels estats membres, i també va adoptar mesures addicionals perquè les ajudes europees es concedeixin amb immediatesa i flexibilitat. L’Eurocambra també va ratificar una resolució, amb 395 vots a favor, 171 en contra i 128 abstencions, que reclama un paquet a gran escala per impulsar la recuperació econòmica de la UE després de la crisi de la covid-19, incloent-hi bons garantits pel pressupost comunitari. Davant una situació extraordinària i inesperada, el Parlament Europeu s’adapta de la manera que sigui necessària per continuar al servei de la ciutadania europea.
Tenim per endavant una agenda de la UE molt ambiciosa per als cinc anys d’aquesta IX legislatura i caldrà comptar amb la inversió i la legislació apropiades per liderar internacionalment qüestions com la protecció mediambiental i el canvi climàtic —qüestió que els ciutadans consideren que hauria de ser la prioritat del Parlament Europeu segons dades de l’Eurobaròmetre—, una resposta a llarg termini en política migratòria, el creixement, la inclusió, la innovació i digitalització, la protecció de la democràcia, els valors europeus, els drets dels ciutadans i l’estat de dret. Els primers passos del Parlament Europeu no s’han fet esperar: al novembre ja va declarar l’emergència climàtica i va demanar a la UE que es comprometés a neutralitzar la totalitat de les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al 2050.
Es pot afirmar que el 2020, a reserva de les possibles modificacions del calendari amb motiu de la covid-19, serà un any clau per al projecte europeu: d’entrada, per les negociacions de l’acord d’associació amb el Regne Unit i pel calendari ajustadíssim del període de transició —de moment, només fins al 31 de desembre—; però sobretot perquè el Parlament Europeu haurà d’aprovar el nou Marc financer plurianual 2021-2027 (i, per tant, haurà de definir les prioritats polítiques). Algunes capitals aposten per un pressupost minvant que no sobrepassi l’1 % de la renda nacional bruta dels 27, la qual cosa implicaria el pressupost més auster de la UE des de 1988, any en què es va adoptar el model plurianual. Com a autoritat pressupostària que és, el Parlament Europeu té moltes coses a dir-hi, i tant el president Sassoli com els presidents de quatre grups parlamentaris van afirmar que la proposta debatuda al Consell Europeu el 20 de febrer passat sobre l’1,074 % és «insuficient» per respondre a les necessitats i ambicions de la UE i que «el Parlament Europeu no la pot acceptar». La sortida de l’atzucac pot ser la incorporació en aquests pressupostos de nous recursos propis, que no depenen principalment dels pressupostos nacionals.
Finalment, enguany es posarà en marxa de la Conferència sobre el Futur d’Europa, proposada per Von der Leyen en la seva agenda per a Europa i que tindrà una durada de dos anys. Passats deu anys de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, ha de ser una oportunitat per impulsar la reforma de la UE de baix a dalt, de manera transparent, inclusiva, participativa i equilibrada. Encara hi ha moltes coses per definir, però l’essència és clara: la ciutadania ha de ser la pedra angular d’aquesta conferència.
Inici de la IX legislatura: juliol de 2019
Amb la investidura per part del Parlament Europeu de la Comissió Europea liderada per Ursula von der Leyen el 27 de novembre i la posada en marxa de l’executiu comunitari l’1 de desembre, va començar un nou cicle polític a la UE, nascut de les eleccions europees del 26 de maig de 2019. Aquest nou curs també estrena Charles Michel com a president del Consell Europeu i Christine Lagarde al Banc Central Europeu.
Des de finals de setembre i fins a mitjans de novembre de 2019, es van dur a terme les audiències parlamentàries a les candidatures al Col·legi de Comissaris per tal d’avaluar els coneixements i les competències dels representants de l’Executiu i assegurar que estiguin preparats per fer la feina dels pròxims cinc anys, tal com fixa el Reglament del Parlament Europeu. S’imaginen que els parlaments nacionals avaluessin, com es fa a la UE en un procés transparent i democràtic, la idoneïtat dels membres de sengles governs abans de ser nomenats?
«Ens trobem a l’inici d’una legislatura resultant de les eleccions celebrades a finals de maig, en les quals, per primera vegada des de fa molts anys, es va revertir la tendència a la participació a la baixa dels votants», afirmava davant dels caps d’estat i de govern el president del Parlament Europeu, David Sassoli, en el seu primer discurs al Consell Europeu a mitjans d’octubre. Es tracta, en efecte, de la participació més alta dels últims 25 anys. Més de 200 milions de ciutadans van anar a votar a les darreres eleccions europees. La participació va ser del 50,6 %, vuit punts per sobre de les del 2014 i la més alta des del 1994.
Amb tot, encara són més rellevants els resultats de l’Eurobaròmetre sobre la participació en les eleccions, que revelaven que va ser gràcies als joves i als primers votants que les xifres van incrementar a escala general: el 42 % de les persones de fins a 24 anys enquestades afirmaven que havien votat en aquestes eleccions, fet que suposa un increment de la participació juvenil del 50 % en comparació amb el 2014, any en què van votar el 28 % dels electors d’aquesta franja d’edat. L’increment també va ser notori entre les persones de 25 a 39 anys: del 35 % al 47 %. L’augment del percentatge de participació de joves i primers votants va ser superior als increments registrats en qualsevol altre grup d’edat.
El Parlament Europeu és l’únic òrgan de la UE elegit per sufragi directe. Els seus 705 escons representen els més de 446 milions d’habitants dels 27 membres de la UE. L’Eurocambra té un paper fonamental en l’elecció de la presidència de la Comissió Europea. Comparteix amb el Consell de la Unió Europea els poders legislatius i les competències pressupostàries de la UE. Des de 1979, els eurodiputats han estat elegits per sufragi universal directe per a un període de cinc anys.
Actualment el Parlament Europeu té representants d’uns 190 partits polítics nacionals dels 27 estats membres. Els diputats s’organitzen políticament en grups parlamentaris i són necessaris, com a mínim, 25 membres amb representació d’almenys una quarta part dels estats membres (és a dir, set actualment) per constituir un grup polític al Parlament Europeu. Ara per ara n’hi ha set. Els diputats que no pertanyen a cap grup polític formen part dels no inscrits.
La composició de l’hemicicle canvia sis mesos després de l’inici de la legislatura
L’1 de febrer, el nombre i la distribució d’escons del Parlament Europeu va canviar a conseqüència de la sortida del Regne Unit de la UE. Dels 73 escons britànics, 46 es reservaran per a possibles futures ampliacions de la Unió, mentre que els 27 restants es van repartir entre 14 estats membres que estaven lleugerament infrarepresentats en relació amb la seva població. Així, el nombre d’escons es va reduir de 751 (nombre màxim que preveu el Tractat de la UE) a 705.
L’assignació d’escons per estats membres es regeix pel principi de «proporcionalitat decreixent» i estableix un llindar mínim de 6 diputats per estat —com és el cas de Malta, Luxemburg, Xipre i Estònia— i un màxim de 96, que són els que té Alemanya. A Espanya n’hi corresponen 59.
Com ha afectat la covid-19 la feina del Parlament Europeu?
Les sessions plenàries mensuals a Estrasburg han quedat suspeses des del mes de març i el 90 % del personal de la institució fa teletreball. Si les circumstàncies ho permeten, la sessió prevista del 14 al 17 de setembre —en què tindria lloc el primer debat sobre l’estat de la UE de la presidenta Von der Leyen— suposaria la represa dels plens a Estrasburg. Com s’ha mencionat anteriorment, ja s’han celebrat dos plens extraordinaris a Brussel·les amb vot telemàtic: al març i abril. Les sessions plenàries de Brussel·les del maig, el juny i el juliol també es faran per vot telemàtic.
En aquestes circumstàncies, el Parlament Europeu ha posat parcialment la seu d’Estrasburg a disposició de les autoritats franceses per a ús sanitari.
La Mesa i la Conferència de Presidents del Parlament Europeu es reuneixen amb freqüència per videoconferència multilingüe, i també ho fan els grups parlamentaris i les comissions. Lògicament, els calendaris de treball s’han vist afectats i diversos dossiers tenen algun tipus d’endarreriment.
Oficines d’enllaç al territori europeu
El Parlament Europeu disposa d’oficines d’enllaç a totes les capitals dels estats membres i a Washington DC. A més a més, els sis països amb més població de la UE disposen d’una oficina regional. Barcelona és la primera oficina regional que es va crear, el 1998.
Aquestes oficines som responsables de l’execució a escala local de les activitats de comunicació institucional, amb l’objectiu últim de garantir que els ciutadans comprenguin la importància del Parlament Europeu i participin en el procés democràtic europeu. També ens relacionem amb els ciutadans i la societat civil, establim vies de col·laboració amb els mitjans de comunicació i donem suport als eurodiputats dels estats membres en l’exercici del seu mandat.
Sergi Barrera
Cap de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona
Direcció General de Comunicació del Parlament Europeu
www.europarl.barcelona