Què significa la gran Barcelona? Com s’arriba a aquest concepte? I com s’explica? Doncs es pot glossar a través d’una metàfora entenedora: la d’uns pares divorciats. Imaginem —inspirats per les paraules del delegat— que Barcelona tenia uns pares (representats per les dues administracions que hi ha a cadascun dels costats de la plaça de Sant Jaume) que es van divorciar ja fa molts anys i que, a més, no s’entenien gens bé. Aquests pares separats van fer algunes excepcions per a l’entesa, com ara la dels Jocs Olímpics. Però les seves desavinences van acabar generant un repartiment del país en dos àmbits reals: el primer, la Catalunya real o allò que s’ha anomenat el rere país; i el segon, Barcelona, que generava una certa por a la resta de la gent que viu fora de la urbs bo i creant un gap emocional entre els uns i els altres. I seguint amb la metàfora de les parelles separades, la realitat és que l’un pagava la pensió però no hi era, i l’altre —que sí que hi era permanentment— feia la política. Per anar avançant, explicarem que aquesta situació va quedar instal·lada de forma crònica i va donar lloc a un desencaixament rellevant entre una part del país i l’altra. Dit amb totes les lletres: es va acabar separant Barcelona i la seva àrea metropolitana —amb una alta capacitat per absorbir totes les identitats— de la resta del país, fins que es va arribar a la cruïlla causada pel procés i la crisi econòmica. Més enllà d’aquest moment, calia un canvi, perquè l’agenda nacional ha obligat a definir una proposta integral on hi càpiguen tots els qui durant quaranta anys han viscut independentment i perquè la crisi econòmica ha castigat especialment les classes populars que es concentren a l’àrea metropolitana.
La solució a aquest entrellat de cruïlla interna i externa que viu la ciutat és la gran Barcelona. La via és entendre que cal parlar de la ciutat i la seva àrea d’influència, que va molt més enllà de l’àrea metropolitana. Segons el delegat, «pot significar la gran promesa i la facilitadora d’un relat inclusiu». I això és així perquè «ha arribat el moment de saber a quin objectiu serveix: ha de ser exclusivament la capital de Catalunya o ha de ser un laboratori ideologitzat que l’encotilla?», qüestionava Escobar. No cal triar, però Barcelona s’ha de redefinir i ha de configurar un nou relat que permeti dues coses: resoldre la crisi econòmica i activar-la com a factor de riquesa i, d’altra banda, generar un relat que estigui relacionat amb el país que representa. Per totes aquestes raons, i segons Escobar, «es tracta de fer caure les muralles que van caure fa cent seixanta anys i s’ha de parlar amb el territori per esdevenir un node que vinculi el món amb la resta del país». I per això és vital que la narració sigui feta des de la identitat i els valors, partint d’un binomi que inclogui la lluita pels drets —tal com ha fet sempre la ciutat— i la innovació i la tecnologia. En fi, «a Catalunya estem innovant, estem vivint la quarta revolució industrial, hi ha revolucions vinculades a les comunicacions i la salut, entre d’altres i, per tant, el nou relat ha de tenir en compte les persones i el territori, o dit en altres paraules, la generació de riquesa i el país que encapçala», reblava Miquel Àngel Escobar.
I com es construeix aquest nou relat? I a qui va destinat? El professor Burguera va defensar que aquest relat ha d’estar destinat al públic intern i també al públic extern, a aquells que venen de fora i que tenen una idea preconfigurada de la ciutat. I per fer-ho és evident que cal situar Barcelona a l’agenda pública del país al mateix temps que cal que Barcelona sigui el referent del sud d’Europa i de la Mediterrània. Tècnicament, es poden distingir diferents maneres de generar relats: o bé utilitzant una part de la ciutat com a descriptora del tot (com Rio de Janeiro fa amb Copacabana), o bé sectorialment (com Londres fa amb la City) o bé per la vinculació a un valor (com Silicon Valley fa amb la innovació). Dit això, és evident que Barcelona és una marca útil per vendre’s a l’exterior per ella mateixa, de manera que no calgui recórrer a una part per poder generar un discurs més ampli. Així s’evita el risc que certs relats poden generar fractura (París i les seves banlieues). Burguera afirmava que cal evitar parlar de Barcelona i la seva àrea metropolitana perquè inevitablement es genera una subordinació de la conurbació de Barcelona a la ciutat en general.
I partint d’aquests supòsits generals dels dos ponents, quines són les seves propostes concretes?
– Cal guanyar el combat del relat: la gran Barcelona significa un abans i un després, entre la Barcelona del passat i una àrea d’influència al voltant de la ciutat de Barcelona que no es tomba d’esquena a la resta del país. La nova relació ha de superar la dialèctica entre dos membres (els pares separats) i oferir una visió molt més holística, trufada de valors i inclusió, vinculada a la innovació, a la concentració de talent, a la formació, al coneixement i al benestar, perquè ara la lluita ja no és exclusivament per al cinturó roig sinó que es tracta d’una batalla per viure en un país millor.
– Cal buscar la col·laboració entre les administracions de Barcelona i del país perquè només així es podrà compartir una mateixa visió amb l’objectiu d’avançar socialment i per a les persones i, al mateix temps, nacionalment. La gran Barcelona és una visió de futur que no es pot fer en detriment de cap identitat.
– És vital el procés d’internacionalització: «Barcelona és la porta d’entrada catalana a les oportunitats», deia Burguera. En aquest sentit, la projecció cap al món ha de ser adequada al moment que viu el país i s’ha de saber explicar. I és que seria desitjable que les persones que passen per Barcelona i la seva àrea d’influència fossin conscients d’aquesta metamorfosi que representa la gran Barcelona. I al mateix temps, i mirant cap endins, aquesta internacionalització ha de ser una ocasió per generar una identitat col·lectiva supralocal.
Acabem amb una reflexió del delegat del Govern a Barcelona, Miquel Àngel Escobar: «Vivim en un moment en que les idees guanyen o perden. Nosaltres estem parlant d’una idea». I, per tant, ara cal veure si els prescriptors públics, els de l’empresa i els socials entenen que la gran Barcelona és un valor de progrés per al conjunt perquè «en definitiva, es tracta de fer-la gran».
Mònica Sabata
Moderadora del debat en nom del Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona