L’Englantina roja i les Comunitats de Pràctica – Daniel Giménez

En començar l’estiu vaig patir un petit accident amb la moto el resultat del qual va ser una greu cremada a la cama de la qual ja gairebé estic recuperat.

Durant el procés de curació em van ajudar i aconsellar força professionals de la salut, i també no professionals. Tots van coincidir que em beneficiaria molt aplicar un producte miraculós que jo no coneixia. Era l’oli Rosa de Mosqueta i calia aplicar-lo directament sobre la ferida. No obstant això, vaig detectar molta discrepància entre els meus consellers ja que mentre uns insistien que calia aplicar-lo des del primer moment sobre la zona afectada, altres em deien que m’havia d’esperar a que la ferida estigués tancada per minimitzar un risc d’infecció per l’oli. Per la meva part, vaig investigar per les “xarxes” i vaig descobrir que aquest oli s’extrau de les llavors d’una planta de la família de les rosàcies anomenada Englantina roja (Rosa rubiginosa). Aquesta planta té força propietats: ornamentals per les seves flors, nutricionals pels seus fruits però destaca sobre tot perquè l’oli obtingut de les seves llavors té una poderosa capacitat regenerant i cicatritzant sobre la pell.Read More »

Temps de vacances, temps d’aprendre

Deixar la rutina laboral i els crits imperiosos de l’agenda de tasques de l’endemà no és sinònim de bandejament absolut de la nostra vessant professional. El parèntesi que obren les vacances d’estiu és necessari i forçós per a la consecució de les fites professionals cobejades. Ens vénen al cap tres raons:

  • Ens permet projectar la mirada més enllà de les presses i els neguits de cada dia tot perdent-nos pels viaranys on ens han dut les nostres tries: països i gent ignota que deixen de ser un punt als mapes, intimitats properes per descobrir, complicitats per encetar…
  • Ens atorga la justa perspectiva sobre el camí recorregut i el valor (o desvalor) de la feina feta.
  • Ens dóna nou alè.

I ¿què és l’aprenentatge al llarg de la vida, sinó anar trucant a noves portes per hibridar-nos, per maridar allò que som amb allò que trobem? ¿Fa que badem aquesta bella estona estiuenca davant el llibre de meravellesen permanent procés d’escriptura que és la vida?

Som-hi, doncs! Que tingueu un bon estiu! I no deixeu de comentar-nos les vostres impressions sobre el tema…

Edició en català del Manual de Frascati. Novetats en la mesura i la comunicació de les activitats d’R+D – Alba Puigdomenech

El passat 23 de juny es va presentar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) l’edició en català del nou Manual de Frascati, en una jornada tècnica coorganitzada per la pròpia EAPC i la Direcció General de Recerca (DGR).
El Manual de Frascati, que edita l’OCDE, constitueix un document tècnic de referència internacional que conté els criteris fonamentals per a la mesura de les activitats de recerca i desenvolupament (R+D). Així és la base metodològica de les estadístiques i els indicadors d’R+D que els fa comparables internacionalment. També és una eina útil que permet comparar polítiques científiques.
La Jornada es va concebre amb una doble finalitat: presentar les novetats d’una edició que és el resultat d’una de les revisions de més abast, apropant el Manual als que han de ser els seus usuaris finals, i per altra banda, donar a conèixer la traducció en la que es normalitzen els termes i els conceptes de mesura de l’R+D a la llengua catalana.
Tot i que el Manual de Frascati és d’aplicació tant a unitats relacionades amb l’R+D del sector públic com en les del sector privat, aquesta primera jornada es va centrar en les primeres. Així, el tipus d’assistents convidats van ser gestors, finançadors i executors d’activitats d’R+D, ja sigui personal que gestiona dades d’R+D de les universitats i dels centres de recerca (interlocutors UNEIX), dels departaments de la Generalitat de Catalunya (xarxa d’interlocutors d’R+D+I), d’agències o entitats del sector públic que gestionen aquest tipus d’activitats, i d’instituts d’estadística en què es treballa amb aquest tipus d’informació.Read More »

From the past to the future – Agustí Colomines i Companys

The Public Administration School of Catalonia (EAPC) is one of the oldest of its kind in the continent of Europe. It was founded in 1912, which is significant because Catalonia was merely a province of Spain at the time. The School has therefore enjoyed a long and lasting history, except for the two times it was closed down by military dictatorships, between 1924 and 1931, and from 1939 to 1979.

Its creation was driven by Enric Prat de la Riba, who was the leader of the Catalan autonomist party, the Lliga Regionalista (Regional League). Despite the Catholic and conservative origins of this important figure and his party, founded at the start of the 20th century, both, in fact, acted as driving forces for the democratic renewal of a very centralist Spain dominated by local political bosses, caciques, with the distortion of democratic standards.

Enric Prat de la Riba forged modern Catalan nationalism, popularly known as catalanisme. The supporters of Catalan autonomy, asserting that Catalonia is a nation from a cultural and historical perspective, which brought them close to the theories of the German philosopher Johann Gottfried von Herder, and convinced that a nation only survives by force of will, which brought them close to the French theoretician Ernest Renan, pushed for the creation of the State structures that Catalonia lacked. Before entering politics, Prat de la Riba wrote that “abstract work in the depths of a solitary study is not possible among us. The special situation of our land, its tragic conflict with the State that governs it, turns all of us into politicians, priests and workers, businessmen and artists, farmers, industrialists, thinkers […] Therefore, those who, in a free Catalonia, in the scarcely-known peace of archives and libraries, would calmly embellish new ideals, the ideals of future generations, must, in the Catalonia of today, where all of us double as politicians, apply the ideas we develop immediately, and we develop those ideas while experiencing them, while fighting in feverish combat, always on the streets and public squares, like the men of the Hellenic  democracies”.Read More »

Felicitat ciutadana: la rellevància de la qualitat democràtica i la confiança institucional – Ada Ferrer-i-Carbonell

Al llarg dels últims anys, la importància de la felicitat dels ciutadans com a mesura de progrés social d’un país ha entrat amb força al debat internacional. La felicitat subjectiva o declarada és aquella que els individus mateixos assignen a una pregunta similar a la següent: “Com de satisfet està vostè amb la seva vida, tenint-ho tot en compte? Respongui en una escala de 0 a 10 on 0 vol dir totalment insatisfet i 10 totalment satisfet”. Actualment comptem amb l’evidència suficient per estar segurs que els individus són capaços i estan disposats a donar respostes vàlides i coherents quan se’ls demana valorar en una escala finita la satisfacció amb la pròpia vida.

Mitjançant les preguntes subjectives de satisfacció podem entendre el nivell de benestar dels individus i, sobretot, extreure informació sobre els gustos dels individus respecte a diversos assumptes rellevants, com ara tenir feina, els ingressos, les condicions laborals, el seu estat de salut, o la qualitat democràtica i institucional del seu país. En aquesta entrada m’abstindré de la distinció entre felicitat privada i felicitat pública o del debat sobre el concepte de felicitat al qual Jefferson es referia en la declaració de la independència.Read More »