Al mes de maig vam publicar en aquest mateix blog l’apunt La gestió del coneixement que impulsa l’EAPC: accions per fer-la efectiva sobre quines eren les passes que estàvem fent a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) per traçar el camí de la gestió del coneixement. En l’apunt fèiem referència al paper de l’Escola, concretament al de l’Àrea de Model d’Aprenentatge i Gestió del Coneixement, en l’acompanyament i orientació dels equips de professionals en l’impuls de comunitats d’aprenentatge (CAP) i comunitats de pràctica (CoP). Per mitjà d’aquest apunt volem compartir els avenços que hem fet, amb l’objectiu que les unitats de treball valoreu la necessitat i l’oportunitat d’impulsar comunitats i pugueu disposar d’instruments i criteris per optimitzar la feina feta i orientar-vos, així, en l’eficiència i el resultat.

Noves formes d’aprenentatge

En els darrers anys, les administracions públiques han viscut un procés d’evolució accelerada que ha situat les persones i el seu desenvolupament professional al centre de la transformació organitzativa. La velocitat amb què canvien les demandes socials, la irrupció de nous marcs normatius, l’emergència de reptes complexos i la necessitat de donar respostes coherents, coordinades i fonamentades en evidències han demostrat que els models tradicionals de formació no són suficients.

Les organitzacions necessiten nous espais on compartir coneixement, generar-lo i aplicar-lo d’una manera immediata i útil, fent emergir noves maneres de treballar, de relacionar-nos i, sobretot, de continuar aprenent. L’aprenentatge ha deixat de ser un fet puntual i desconnectat del dia a dia per convertir-se en una part essencial del treball quotidià. I és aquí on el model pedagògic que impulsa l’Escola pren tot el sentit.

Aprendre no és només formar-se, sinó interactuar, contrastar, compartir, experimentar, equivocar-se i tornar-hi. L’aprenentatge és un procés social i continu que es desplega allà on treballem, amb les persones amb qui treballem, i sobre els reptes que realment tenim sobre la taula.

Les tendències internacionals en desenvolupament professional són clares: els professionals no volen sortir de la seva realitat per aprendre, sinó integrar l’aprenentatge en la seva activitat diària. Busquen espais d’intercanvi, de reflexió compartida i d’aplicació immediata. Les CAP i les CoP responen exactament a aquesta expectativa: són espais d’aprenentatge situats en context, acompanyats, significatius i útils.

“Els professionals esperen que l’aprenentatge passi al lloc de treball”.

D’aquesta necessitat sorgeix el creixent interès per les comunitats d’aprenentatge i les comunitats de pràctica, dues eines que, ben dissenyades i amb un bon acompanyament.

· Dinamitzen el coneixement existent i en generen de nou

· Faciliten el treball col·laboratiu entre organitzacions

· Ajuden a abordar problemes complexos des de mirades múltiples

· Reforcen les capacitats individuals i col·lectives

Amb tot, representen una oportunitat perquè l’Administració pública reforci les seves capacitats internes i activi l’aprenentatge a diversos nivells.

Una resposta a les noves competències del World Economic Forum 2030: aquest enfocament no és una moda, sinó una necessitat. El World Economic Forum assenyala que les competències essencials per al 2030 –com el pensament crític, la capacitat de resolució creativa de problemes, el lideratge col·laboratiu o l’aprenentatge actiu– no s’adquireixen només per mitjà de la teoria, sinó sobretot en entorns pràctics, dialogats, col·laboratius. Les CAP i CoP són, exactament, aquests espais.

Les CAP i CoP a l’Administració pública

Les comunitats d’aprenentatge i les comunitats de pràctica no són un recurs nou en el món de les organitzacions. Fa dècades que se’n descriu el potencial en entorns acadèmics, empresarials i socials. Són unes fórmules que resulten especialment valuoses en l’àmbit públic perquè faciliten la transferència de coneixement tàcit, promouen la cohesió i milloren l’eficiència en la prestació de serveis. Tot i això, en l’àmbit públic català s’ha fet evident, en els darrers anys, que calia disposar d’una conceptualització pròpia, ajustada a la realitat i a la cultura de les administracions públiques, i que permetés identificar amb claredat quan té sentit impulsar una comunitat, amb quins objectius i amb quins requisits mínims. La proliferació d’experiències –algunes d’èxit i d’altres amb dificultats– ha demostrat que, per garantir que una comunitat prosperi i aporti valor, cal un suport institucional clar i un marc metodològic compartit. Calia, doncs, fer una reflexió prèvia i plantejar-se algunes qüestions importants per garantir l’èxit de les comunitats. És en aquest paper de la reflexió prèvia i en l’acompanyament posterior, on l’Escola esdevé una peça important com a nexe que comunica diferents institucions i organismes de l’àmbit públic que probablement tenen les mateixes necessitats i poden trobar solucions de manera col·laborativa.

En l’àmbit de la gestió del coneixement, la trajectòria de les CAP i de les CoP a les administracions públiques catalanes s’ha anat consolidant a partir de l’experiència i del diàleg amb múltiples institucions públiques que, des de fa anys, impulsen comunitats pròpies. Des del programa Compartim del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), fins a les comunitats de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), les de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, les de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, les CoP del Departament d’Empresa i Treball així com, també, les de l’Administració local (diputacions, ajuntaments…) i d’altres institucions del sector públic. Les iniciatives existents evidenciaven la necessitat de comptar amb una mirada global, d’identificar aprenentatges compartits i, sobretot, de garantir un marc comú que donés coherència i reconeixement a aquestes experiències.

Una de les reflexions més rellevants que emergeixen d’aquesta trajectòria és que una comunitat només pot funcionar quan es donen determinades condicions de partida. És essencial, per exemple, que hi hagi una necessitat real i compartida entre els professionals; que hi hagi lideratges que hi donin suport; que el col·lectiu estigui implicat i motivat; que es disposi de temps i d’espais per a la dinamització, i que es tingui clar qui assumirà la moderació o la conducció de la comunitat. També és imprescindible tenir clar què diferencia una comunitat d’aprenentatge d’una comunitat de pràctica i quines són les funcions que es poden esperar de cadascuna. En absència d’aquests elements, les comunitats corren el risc de convertir-se en espais informals poc estructurats, amb poca capacitat d’incidència i difícilment sostenibles en el temps.

La necessitat

En un moment com l’actual, en què la situació de relleu generacional i els canvis en els llocs de treball condicionen les estructures organitzatives, gestionar el coneixement acumulat en aquesta matèria era urgent.

“No podem estar sempre inventant la roda, oi?”

A partir d’aquestes reflexions, i per poder donar resposta a les demandes creixents de les administracions públiques, l’EAPC va anticipar la necessitat estratègica d’analitzar el coneixement expert i acumulat, i valorar-lo de manera integrada i crítica. Així, es va iniciar un procés profund de conceptualització i disseny d’un conjunt d’instruments que permetessin impulsar i acompanyar comunitats d’aprenentatge i de pràctica d’una manera professionalitzada i coherent.

· D’una banda, necessitàvem analitzar i conceptualitzar: per a què crear una comunitat? Quin serà el valor afegit que aportarà? Quines característiques tenen en comú la comunitat d’aprenentatge i la de pràctica i quines són les pròpies? Quins són els ingredients necessaris perquè prosperi una o l’altra? Quan hi ha un terreny fèrtil per activar-les?

· D’altra banda, volíem dotar-les d’eines molt pràctiques per facilitar la implementació i el seguiment que aquestes comunitats requereixen.

Aquest procés ha inclòs la definició d’un marc conceptual clar, l’elaboració d’infografies i el disseny d’un conjunt d’instruments (kit d’instruments) aplicables a les diferents fases de vida d’una comunitat. L’EAPC ha volgut que aquests instruments siguin oberts i accessibles i, per això, ha publicat a la pàgina web un índex complet de tots els materials, amb la possibilitat de sol·licitar-los a través d’un formulari.

La filosofia que guia aquest enfocament és la de compartir coneixement i facilitar que les administracions catalanes es dotin de les eines necessàries per impulsar models col·laboratius d’aprenentatge. A més, el fet que els instruments siguin vius implica que es van actualitzant i enriquint a mesura que es generen noves experiències i nous aprenentatges.

El paper de l’Escola

L’Escola vol ajudar a impulsar i transformar l’àmbit de l’aprenentatge, facilitant instruments útils que siguin directament aplicables i que hagin estat testats. La comunitat d’aprenentatge i pràctica del Protocol d’assetjament psicològic laboral i altres discriminacions a la feina (CAP-CoP APL) va ser l’escenari d’oportunitat per elaborar i provar tots aquests instruments.

Una comunitat que va néixer com un espai de trobada de professionals de l’àmbit de la prevenció de la Generalitat de Catalunya, orientat a generar aprenentatges a les persones que hi participen i que, en paral·lel, ens va permetre prototipar, testar i anar ajustant tots aquests instruments.

El pilot realitzat amb aquesta comunitat ha estat clau i ens ha permès validar el funcionament dels instruments i comprovar com respon el col·lectiu professional davant d’un procés guiat i acompanyat per l’Escola. El pilot ha confirmat que, quan els instruments són clars i hi ha una dinamització professionalitzada, les comunitats provoquen aprenentatges i s’orienten a produir transformacions.

Alguns instruments clau:

· Vam crear un entorn de comunicació i aprenentatge en una plataforma virtual (Moodle) que aplegava les dues capes de la comunitat, la d’aprenentatge i la de pràctica, i que seria fàcilment extrapolable a d’altres futures comunitats.

· Vam establir els criteris per a la certificació de l’assistència i l’aprofitament per oficialitzar aquest format d’aprenentatge que provocarà, sens dubte, un retorn a l’organització.

· Vam definir el rol de les persones moderadores i dinamitzadores, el lideratge de les quals juga un paper clau, i vam explicar els criteris de la seva contractació.

· Vam participar en la governança de la comunitat vetllant en tot moment pel benestar dels seus membres i per l’acompliment de l’objectiu.

En definitiva, la CAP-CoP APL ens va permetre conceptualitzar les comunitats d’aprenentatge i pràctica, dissenyar-les, elaborar instruments per acompanyar-les i establir les bases de la governança, a fi d’impulsar-les amb criteris compartits i definits per l’Escola. Tot de manera contrastada amb l’experiència d’institucions amb un llarg recorregut impulsant comunitats de pràctica, com ara el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) i l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), entre d’altres.

Tot i que aquests instruments, creats i promoguts per l’Escola, són un element clau que contribuirà a l’èxit de les comunitats, hauran d’anar acompanyats d’altres factors relacionats amb el context i l’alineació institucional que poden arribar a ser punts crítics i que caldrà valorar en el moment de prendre la decisió d’impulsar una comunitat.

Per aquest motiu estem treballant, actualment, en l’elaboració d’un document de preguntes clau per valorar, precisament, la viabilitat d’impulsar una comunitat d’aprenentatge i/o de pràctica. Es tracta de tenir clars els punts rellevants que cal atendre en el moment d’apostar per aquestes fórmules d’aprenentatge, com per exemple: els recursos necessaris, el lideratge estratègic, el suport institucional, el tipus de repte, la maduresa organitzativa i la predisposició de les persones participants.

Tots aquests elements havien d’estar preparats perquè la nova detecció de necessitats d’aprenentatge de l’any 2026 inclogués les CAP i CoP com a espais d’aprenentatge plausibles i més fàcils d’implementar. Per aquest motiu, es van presentar a l’Escola d’Estiu de l’EAPC, que va tenir lloc el 17 de setembre.

En un món en transformació constant, les administracions necessiten estructures que els permetin evolucionar amb agilitat, intel·ligència i coherència. Les comunitats són una d’aquestes estructures. Però perquè funcionin i perdurin, cal una mirada institucional que les legitimi i les acompanyi, i cal que se sustentin en criteris clars. La feina feta per l’EAPC en aquest àmbit és, per tant, una contribució essencial a la modernització de l’Administració pública catalana i un exemple de com una institució pot posar el coneixement al centre de la transformació col·lectiva.

“Aprendre junts no és només una bona pràctica, és una manera de transformar l’Administració des de dins.”

Sílvia Martínez Simón i Pilar Simón Molina
Àrea de Model d’Aprenentatge i Gestió del Coneixement, Escola d’Administració Pública de Catalunya