Heu sentit mai aquesta frase? Quan l’alumne està preparat, apareix el mestre.
Això indica que quan prenem consciència de les nostres mancances o limitacions, de la necessitat d’incorporar recursos, eines, habilitats i coneixements al nostre bagatge, ens plantegem un canvi actitudinal que ens obre la ment a nous aprenentatges. I en aquell moment és clau l’aparició d’algú que ens guiï en aquest procés.
Ja hem comentat en els posts anteriors que en aquests temps actuals disposem de fonts de informació gairebé il·limitades, de formes d’accedir-hi molt variades, d’una tendència social a compartir els nostres actes, reflexions, opinions i coneixements. Cal afegir el fet que les línies entre el temps de feina, d’aprenentatge, d’oci, de família, cada vegada estan més desdibuixades. I si el paper de l’aprenent està canviant, és lògic pensar que serà necessari també que el paper del docent sigui revisat.
Fins no fa gaire el coneixement era propietat només d’una elit; si volies saber, calia que algú d’aquesta elit t’obrís la porta i et subministrés les dosis de saber que, segons el seu criteri, calien en cada moment. Ara, com que el coneixement és patrimoni de tothom, la dificultat no rau en l’accés als continguts sinó en la selecció adequada de les fonts, en l’ordre dels milions de dades a què podem tenir accés. Per tant, un paper important que pot exercir ara el docent és el d’acompanyador d’aquest procés de tria i ordenació.
A banda d’això, és important comptar amb una figura experta en una matèria concreta i que, a més, tingui habilitats especials per a comunicar, que pugui participar en fòrums proposant temes, resolent dubtes, dinamitzant debats… Una persona entrenada a facilitar l’aprenentatge pot resultar molt més efectiva a l’hora de conduir grups de treball i fer-los més productius. D’aquí també en poden sorgir documents o altres tipus de materials d’aprenentatge que un docent pot redactar o coordinar amb una visió més àmplia del tema.
Algunes propostes de redistribució de funcions entre els dos tipus d’aprenentatge apunten cap a centrar més l’aprenentatge formal en els estadis inicials de formació en un lloc de treball determinat i, a mesura que augmenta el grau de coneixement i domini d’aquest lloc, l’aprenentatge s’hauria d’obtenir preferentment de fonts informals (accés a experts, comunitats de pràctiques, coaching, xarxes…).
Com a docents, com a gestors, com a alumnes, què en penseu? En aquest hipotètic escenari, quin paper han de tenir els docents actuals? S’han de limitar a impartir activitats d’aprenentatge formal? O, en la mesura que són professionals que tenen una doble capacitació, com a experts en una matèria i com a facilitadors de l’aprenentatge, poden aportar valor a l’organització més enllà de la docència en sentit estricte? Esperem les vostres aportacions!!
Moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris! Gracias, Josean, por tus aportaciones y sobre todo por tus preguntas, que son también las nuestras.
Hola:
Mi reflexión en este post va más en la línea de poner sobre la mesa mis propias dudas, que de aportar soluciones.
No cabe discusión respecto al cambio sustancial del rol del profesor que viene colaborando con nosotros (gestores) en los cursos más “formales”, respecto a esa nueva figura que necesitamos en esta formación 2.0, más de facilitador, de moderador, etc.
En el primer cambio de profesor de formación presencial a tutor de formacion on line, pensábamos que la solución buena ( y relativamente rápida) consistía en reconvertirlos; es decir, si es un buen profesor de presencial , será un excelente tutor virtual. Ahora mismo, con la búsqueda de moderadores para CoP´s, estamos teniendo la misma tentación. Pero…¿creéis que esto necesariamente es así?…A medida que pienso más en el tema, veo que las competencias necesarias son totalmente distintas, por lo que -no siempre- esto ha funcionado bien. A algunos profesores de clases presenciales, con muy buenos resultados, es muy difícil hacerles salir de ese lugar en el que se encuentran tan seguros. Al contrario, algunos colaboradores que su timidez, sus dudas, su carácter les “impidió” dar clases, han sido excelentes tutores on line.
Y de cara a la búsqueda de moderadores de Comunidades, ¿Seguimos intentando una nueva transformación: de profesores a tutores y ahora a moderadores?…¿O buscamos con otros criterios?….Y otra duda: nuestro modelo siempre ha sido el de contar sobre todo con recursos internos para estas tareas. ¿Créeis que en estos nuevos cambios debemos seguir en esta línea?.
Saludos
Bon dia,
Estic d’acord en moltes de les reflexions. Només volia comentar un paràgraf del bloc:
“Fins no fa gaire el coneixement era propietat només d’una elit; si volies saber, calia que algú d’aquesta elit t’obrís la porta i et subministrés les dosis de saber que, segons el seu criteri, calien en cada moment. Ara, com que el coneixement és patrimoni de tothom, la dificultat no rau en l’accés als continguts sinó en la selecció adequada de les fonts, en l’ordre dels milions de dades a què podem tenir accés. Per tant, un paper important que pot exercir ara el docent és el d’acompanyador d’aquest procés de tria i ordenació” sembla que es digui que abans algú seleccionava quina part del saber es podia consultar i quina no i en canvi actualment això no passa. Quan de fet a la part final del paràgraf torna a parlar de selecció adequada de les fonts i de tria i ordenació. Penso que en el moment que algú selecciona i tria segur que ho farà amb un cert component subjectiu i segons els criteris de cadascú segur que la selecció serà molt adequada i imparcial però no per això escaparà als elements subjectius de cadascú. D’acord totalment amb la possibilitat actual d’accedir més o menys lliurement a una gran quantitat de fonts i dades, però també vull comentar i alertar sobre la part subjectiva de la selecció i tria dels continguts que es presenten als alumnes
En el projecte europeu Innoguide (Leonardo) estem parlant del guia de turisme com un facilitador
d’eines per a la interpretació de l’entorn que es visita, en funció de la base cultural (background)
dels visitants a qui s’adrecen. Plantegem la funció del guia com un formador en una situació de lleure
“informal”, i es pretèn crear materials didàctics per ajudar el guia en aquesta nova funció. És a dir,
el formador en un context “informal” ha de ser format i disposar d’ eines per fer bé la seva funció?
Teniu raó, ens cal definir què entenem per educació “informal”: té sentit preparar suports didàctics per a un formador d’educació informal ?
Caram, això ha pres una volada important! Moltes gràcies a tots pels vostres interessantíssims comentaris! La definició d’aprenentatge informal, el docent com a guia, com a “obridor” de camins, com a dinamitzador, com a “director d’orquestra”… Totes aquestes reflexions continuaran a la jornada de divendres vinent, dia 8 de juliol, i esperem que en sortiran d’altres. No us ho perdeu! Podreu seguir també la jornada per videostreaming a través d’aquesta pàgina web, i els comentaris posteriors en un altre post que publicarem la setmana vinent.
Per edat, procedeixo de les tècniques de formació més tradicionals i formals, sense arribar a allò de “la letra, con sangre entra”, que afortunadament jo ja no vaig viure. Com a formador de l’Escola, he viscut també l’evolució en el temps dels conceptes de formació i les diferents tècniques i metodologies que hem anat aplicant i jo mateix he anat evolucionant en la meva concepció de la formació.
Ara mateix, crec que el darrer dia d’un curs, sigui presencial o virtual, no hauria de ser el final, sinó el principi. Haurem de ser capaços de donar-li a les persones que participen als cursos uns quants conceptes bàsics que siguin prou atractius per despertar el seu interés en iniciar una recerca d’informació i recursos, avui dia pràcticament infits, que vaigin completant i actualitzant allò que han après durant el curt temps del curs, haurem de despertar la seva “fam” per posar en pràctica allò que han conegut breument en les hores o dies que ha durat el curs.
Lògicament, per aconseguir això, seran necessàries les habilitats del docent, però també les noves tecnologies, que fanar més atractiu l’aprenentatge, que impactaran més en la persona, despertant el seu interés, i que posaran al seu abast la infinita informació, no tota fiable per cert, existent al mon virtual. Per això creem blocs, fabriquem delicious, obrim fòrums, entrem i participem a les xarxes socials, i això ens hauria de mantenir en contacte amb l’alumne guiant-lo per aquella informació que realment li pot ser útil.
Ja sé que això que dic requereix temps i dedicació, i sovint no en disposem d’aquest temps, però és la meva visió actual, que volia compartir.
Estic d’acord amb en Carles en que cal definir l’aprenentatge informal, ja que bona part de la discussió prové del fet que no coincidim en el concepte clau.
Comparteixo una part de les opinions de l’Aleix, però també em resulten molt interessants els comentaris de la Marta. Està clar que avui en dia, el formador ha de fer propis la gran quantitat de recursos que tenim a l’abast, i ha de canviar el seu rol. Els canvis han d’anar dirigits a identificant els espais d’aprenentatge informal que motiven a un col.lectiu i a potenciant el seu us, actuant com a dinamitzador o simplement com a un agent més. El més important és que es generi aprenentatge per la via més efectiva, no tant quí el lidera, ja que a vegades el liderarà el formador i en altres situacions els participants. El formador i les organitzacions, però, han d’estar atents a aquests processos i decidir quin és el grau d’intervenció idoni en cada moment, per tal de generar el màxim aprenentatge en les persones.
En aquesta nova entrada es planteja si els docents, “com a facilitadors de l’aprenentatge, poden aportar valor a l’organització més enllà de la docència en sentit estricte?…”
Considero que:
a) no només els docents sinó que qualsevol persona, en qualsevol entorn (laboral, familiar, d’oci), pot provocar l’aprenentatge en els que l’envolten i
b) un mateix pot decidir, en un moment donat, formar-se partint d’una necessitat/motivació.
La clau en tot 2 casos: La interacció.
I en tot dos casos s’aportarà valor a l’organització si l’aprenentatge s’aplica de manera eficient i no desviant-se dels objectius.
La pregunta clau, per a mi és, què entenem per “aprenentatge informal”?.
Mentre llegia els vostres comentaris m’ha vingut una imatge a la memòria que us vull compartir. Fa anys vaig aprendre a tocar el piano clàssic amb un procés de formació ben clàssic. Com que llegir les partitures que la meva mestre em proposava era poc atractiu per a un nen i aprofitant que sabia tocar els acords bàsics amb la guitarra, vaig intentar tocar al piano els acords que sabia tocar a la guitarra. Així, poc a poc vaig descobrir que l’acord de La, estava composat per un La, un Do# i un Mi o que el de Mi menor era amb un Mi, un Sol i un Si. Tot això era pur aprenentatge informal. Formalment m’haguessin ensenyat que un acord major es fa amb la tònica, una tercera amb 2 tons i una cinquena amb un i mig (impossible de fer atractiu!!!!). Gràcies a l’esforç de l’aprenentatge informal ara puc seguir tocant el piano.
Què vull expressar? Que l’aprenentatge informal ho és, tant sols, des del punt de vista del formador i no de qui apren. A la meva mestra de piano mai li vaig explicar el que feia, crec no ho hagués entés, però jo hi vaig posar més mètode i constància que en l'”aprenentatge formal” de les escales i les sonates que em feien interpretar.
El risc és que la formalitat o la informalitat de l’aprenentatge ho és en funció de qui ensenya i no de qui aprén.
Si parlem d’aprenentatge informal, és això, informal, sense marcs ni limitacions, no obstant, cal una
base de formació “clàssica” per poder treure profit de fonts menys estructurades. Sempre estem
aprenent de la nostra pròpia experiència, i per això crec que l’apartat “avaluació” de les nostres
actuacions resulta essencial. El contacte amb col·legues és molt important perquè en molts temes
no hi ha una única manera de fer les coses bé, i l’intercanvi d’idees sol ser font d’inspiració per
millorar un mateix. Estic d’acord amb les reflexions de l’Aleix.
Es cert que hi ha moltes vies d’aprendre i en conseqüència moltes vies d’ensenyar. Els formadors tenim la possibilitat dins del marge de flexibilitat que ens dona una acció docent de canalitzar, recollir i a la seva vegada adaptar continguts i activitats a fi que siguin el màxim aplicables i personalitzats pel grup destinatari.
Els entorns virtuals d’aprenentatge, les eines 2.0 aplicades a la formació, l’edició col·laborativa de continguts, la formació centrada en l’alumnat permeten barrejar l’aprenentatge formal i informal i diluir-lo en un únic escenari.
Per exemple, quan finalitza una acció formativa presencial si creem un fòrum de seguiment obert dins d’un entorn virtual estem a la vegada barrejant metodologies de la formació formal amb l’informal doncs segurament apareixeran continguts i dubtes fora de l’àmbit exclusiu del curs però relacionats amb la pràctica de l’alumnat.
O be si durant el curs s’opta per crear una wiki on l’alumnat va deixant i compartint informació important relacionada amb el seu aprenentatge, exemples, resums i com a tancament del curs es fa el lliurement d’aquest treball col·laboratiu fet entre tots els membres del curs, un nou contingut elaborat pels mateixos alumnes…aprenentatge formal o informal??
El docent ha de poder capacitar a l’alumne en competències i habilitats partint de la premissa que serà l’actitud reflexiva i la vinculació amb la pràctica professional d’aquest (si la hi ha) la qui rellançarà i re-valoritzarà qualsevol aptitud prèvia.
Coincideixo amb l’Aleix en alguns punts del seu comentari. Els formadors som, bàsicament, una eina de l’aprenentatge formal i planificat.
Tot i així, penso que podem facilitar als alumnes fonts per aprendre informalment per tal que puguin completar els aprenentatges d’una activitat formativa, o perquè puguin obrir nous fils d’interès.
Podem aportar el nostre filtre mental d’experts a l’hora de recomanar, malgrat que això “formalitzi” una mica l’aprenentatge informal.
També podem produir continguts, píndoles autoformatives, que nodreixin aquestes fonts.
Potser sí tenim un paper a desenvolupar.
Paper del docent?
Dues actituds fonamentals que el/la faran competent o no:
1. Tenir l’orella ben parada
2. No perdre mai el nord per dirigir bé l’orquestra.
Que ja ho deia Mahler: “A la partitura, hi és tot menys l’essencial”.
Estic d’acord amb que el rol del docent en el moment actual ha de ser d’acompanyant i guia de l’aprenentatge de l’alumne, no essent el seu rol el de transferir coneixements, sinó el de guiar cap a les fonts on aquest coneixement es troba enmagatzemat…
Altrament, considero que no podem parlar d’aprenentatge “informal” amb la presència d’un docent. En l’escrit posa que “Algunes propostes de redistribució de funcions entre els dos tipus d’aprenentatge apunten cap a centrar més l’aprenentatge formal en els estadis inicials de formació en un lloc de treball determinat i, a mesura que augmenta el grau de coneixement i domini d’aquest lloc, l’aprenentatge s’hauria d’obtenir preferentment de fonts informals (accés a experts, comunitats de pràctiques, coaching, xarxes…)”. Des del meu punt de vista, l’aprenentatge inicial del que parleu, formació continua, no ha d’anar tant deslligat de l’aprenentatge en una fase d’aprofundiment. Des del meu punt de vista, ambdós aprenentatges es trobaríen dins d’una mateixa claisificació si es planteja com quelcom estructurat, sistematitzat i planificat. El coaching genera un aprenentatge intencional, la comunitat de pràctica, si té finalitats formatives, passa a ser una comunitat d’aprenentatge, l’accès a experts, si és intencional i planificat, passa a ser també un aprenentatge no formal… Crec que l’aprenentatge informal ha de ser quelcom més efímer, ha de nèixer de la persona, davant problemes concrets, i no pot estar estructurat ni regulat per un docent. Si volem regular i gestionar l’aprenentatge informal l’estarem convertint en una modalitat d’aprenentatge no formal, és a dir, no normativitzat, però si estructurat.
Des d’aquest punt de vista, crec que les institucions han de proporcionar les eines i facilitats per a què els seus membres puguin accedir a fonts de coneixement i aprenentatge (accès obert a internet, facilitar punts de trobada per als professionals, ajudar a establir relacions entre els diferentes empleats…) però no hi ha d’haver cap formador ni docent que faci de “mediador” entre aprenent i fonts d’informació… doncs de ser així, es desvirtua el concepte primari d’aprenentatge informal, per passar a ser un aprenentatge dirigit i, per tant, amb cert grau de formalitat.
Són només reflexions… a veure què opina la resta.