Una finestra al món

Els dies 13 i 14 de març passats, l’EAPC va participar al XIIè congrés internacional  Expoelearning, que també era, a més, fira professional. Va ser una bona oportunitat per sentir i parlar en directe amb persones relacionades amb el món de la formació de l’Administració i l’empresa privada. Van ser moltes les qüestions que van sorgir i que ara ens estan servint de reflexió per enfocar el nou paradigma de la formació que comporta la revolució social que vivim. Com a inici de la reflexió, us apuntem tres idees i us recordem que ens calen les vostres opinions.

  1. La responsabilitat de la formació ja no és tant en les organitzacions com en les persones. És molt difícil que un servei de formació d’una organització, per gran que sigui, pugui competir amb la possibilitat de seguir a través de vídeos, MOOC (Massive Open Online Courses) o blogs els millors entesos del món en totes les matèries. Les persones ja no esperen a veure quina formació els ofereixen; senzillament, la van a buscar quan la necessiten.
  2. Les unitats de formació han de crear ecosistemes per als empleats perquè el coneixement aflori. Dins les nostres organitzacions tenim grans experts en matèries que no són estrictament dins del seu àmbit de competències però que podrien tenir un gran valor per a l’organització. Cal crear espais d’intercanvi d’idees, d’experiències, per tal que la gent tingui l’ocasió d’aportar coneixement i facilitar l’aprenentatge a altres companys.
  3. Cal reinventar el paper dels individus dins les organitzacions. Si hi ha espais de relació, s’ha de crear un ambient propici a l’intercanvi, donar valor a les persones que fan aportacions i aconseguir que en facin més. De fet, no es tracta de motivar les persones, sinó de no desmotivar-les.

Què en penseu? Creieu que les vostres organitzacions estan preparades per obrir finestres internes que permetin obrir-se al món? Esperem les vostres aportacions!

9 thoughts on “Una finestra al món

  1. Jo sempre sóc una mica escèptica i relativitzo tot. Sempre dic que la roda ja la van inventar fa molts segles.
    Les persones inquietes sempre han fet el seu “mix” entre formació informal i formació formal. Fins i tot abans que existís internet, quan ens compràvem llibres, cercàvem articles a les revistes especialitzades o preguntàvem als nostres contactes sobre els temes en què necessitàvem saber-ne més.
    Potser la novetat més important és l’articulació formal de l’intercanvi de coneixement i el treball col.laboratiu, tot i que abans també existien els grups de millora presencials i els cercles de qualitat.

    Dit això, jo veig que realment les persones responsables de la formació han de continuar la seva tasca de formació planificada, fent-la cada vegada més aferrada a les necessitats formatives reals i a l’aplicació dels aprenentatges al lloc de treball -camí en què encara queda molt per fer- i han d’ampliar el seu rol assumint el de ser gestors del coneixement, obrint finestres a l’autoformació i a la facilitació de llistats d’enllaços seleccionats sobre les matèries objecte de la seva organització, així com al foment de l’intercanvi, sigui mitjançant comunitats de treball col.laboratiu virtual o presencial.

    Si alguna cosa bona té la formació, és que està molt poc regulada normativament, i, per tant, si volem, sempre podem créixer i sempre podem trobar nous objectius. Cal, això sí, ganes i proactivitat.

    M'agrada

  2. Les vostres aportacions m’han generat un alt interès per a la reflexió, moltes gràcies.
    Intentaré explicar quin és el escenari que observo amb els nous plantejaments sobre les formes d’aprenentatge.

    Ja tinc una edat i reflexionava amb nostàlgia sobre com em comunicava fa 25 anys amb els companys, amics i xicot al institut.

    Després intentaré lligar aquesta reflexió personal al nou escenari d’aprenentatge que planteja la UE amb l’acord de reconèixer l’aprenentatge “informal” y el “no formal en els àmbits acadèmics i professionals a partir de 2018.

    En els meus anys d’institut, teníem dues opcions per a la comunicació i per arribar a “quedar”. Quedàvem quan ens veiem a classe o al banc del pati o molt sovint al bar o bé, si ja no estàvem junts, fixàvem trobada mitjançant el telèfon fix de casa dels pares. Un telèfon de disc, amb el que cada vegada que marques un número, el disc retorna al seu lloc i has d’esperar aquesta recuperació, per marcar el següent número, i així fins a 9 números (parlo en present, per que el telèfon segueix en actiu a casa dels pares.)

    Aquest era el nostre punt de partida: Volíem quedar”

    La nostra fita: Trobar-nos per sortir, anar al cinema, a prendre “algu” o per festejar.
    Us puc assegurar que totes les cites es materialitzaven, sempre ens trobàvem. Només teníem dues vies de comunicació, però una meta molt ben definida.

    Es aquí que volia intentar explicar el paral•lelisme entre l’anècdota i les vies d’aprenentatge.

    Els elements que segueixen impertorbables tant en la comunicació com en la formació, són el punt de partida i la fita. En formació, tenim un punt de partida que podem diagnosticar i avaluar i unes fites que podem definir de forma acurada i revisar i ampliar segons les necessitats diagnosticades.

    La revolució actualment, està en les vies de comunicació que tenim: són múltiples, telèfons fixes, mòbils, xarxes socials, aplicacions en xarxa múltiples i gratuïtes, des de múltiples suports, des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

    Aquest “camí per arribar”, es a dir, aquestes vies per a la formació, són les que s’han diversificat de forma exponencial. És aquest camí en el que hem de centrar els nostres esforços, per que ens obren aquest nou escenari d’aprenentatge. Ara ja no només podem “quedar per sortir” a través del telèfon de disc.

    Les noves tecnologies han diversificat les vies per a l’aprenentatge i és per això que els gestors de formació de les organitzacions necessitem treballar sobre aquests nous conceptes de personalització, col•laboració i “informalització” i aprofitar-los per arribar millor a les fites. Se’ns presenta el repte de treballar per fer cohabitar l’estandardització de l’oferta formativa amb la que venim treballant les organitzacions, amb la formació individualitzada i adaptada a les expectatives del propi subjecte, que pren alt protagonisme en el disseny del seu aprenentatge. Aquesta última ha de ser vista com a una oportunitat per dissenyar de forma personalitzada els itineraris formatius dels treballadors al llarg de la vida i reconeguts en l’avaluació de l’assoliment de les seves fites.

    M'agrada

  3. Moltes gràcies per aquestes magnífiques aportacions! Certament cal anar fent camí, i anar centrant el paper que en aquest nou escenari tindrem tots com a aprenents, docents, gestors de formació… La Comissió Europea, en el document The Future of Learning: Preparing for Change, destaca tres àmbits en els quals cal aprofundir des d’ara: la personalització (de continguts i formes, tenint en compte la multiculturalitat, les diferències d’edat…), la col·laboració (el paper del docent com a acompanyant, l’aprenentatge entre iguals o entre sènior i júnior) i la informalització (obrir les escoles a la societat, certificar l’aprenentatge i no la formació).

    Què n’opineu? Anem pel bon camí?

    M'agrada

  4. Debat molt interessant!
    Com sempre quan tractem aquests temes, els dubtes i les preguntes s’amunteguen al meu cap…
    En primer lloc, dir que estic convençuda que aquest és el camí a seguir. Hem d’impulsar aquesta manera de fer i ajudar a les persones a trobar la formació que necessiten allà on estigui. I que estic d’acord amb tot el que heu anant comentant, però quan penso com s’ha d’implementar apareixen les preguntes:

    En moltes ocasions, aquesta formació seguirà sent la formació “tradicional”. I en aquest sentit, la nostra tasca seguirà sent la mateixa ja que la formació presencial sempre hauria d’estar present, en major o menor mesura. I aquesta formació si que la controlem més. No perdem de vista que en moltes vegades és l’organització i els canvis que es produeixien en la mateixa o els canvis normatius els que fan necessaria una formació genèrica per a una unitat o per a tota l’organització, i en aquests moments la creació dactivitats formatives adequades ha de sorgir de la unitat de formació conjuntament amb les unitats afectades.

    Però, en questió de formació de cada persona, concebuda no només com a treballador de l’organització adscrit a una unitat concreta, sinó com a persona amb les seves capacitats i habilitats, amb les seves necessitats i neguits, amb unes o altres competències, es fa palesa la necessitat d’obrir aquesta finestra de la que parlem per tal d’ajudar a crèixer a la persona i a l’organització.

    Pren en aquest debat especial importància la detecció de necessitats: tal vegada no tant sols hauríem de saber quines són les necessitats formatives de la nostra organització, sinó també, i segons el perfil de les persones, quin és el tipus de formació que millor els va (tradicional, formal, informal, virtual…) i adaptar la formació a la persona i a l’organització.
    Però, com ha de ser per tant el paper dels que fins ara som gestors de la formació? com es autoritza tot aquest nou tipus de formació? de quina manera s’articula?.
    Necessitem, evidentment, el compromís de caps, de la direcció i de tota l’organització, per tant, estem parlant d’un canvi de cultura, d’obrir no només una finestra al mon, sinó les portes de bat a bat.

    Com hauria de ser el Pla de Formació? Com fer recerques d’activitats formatives, conferències, recursos…?

    Una nova pregunta: hauríem d’assumir el paper de dinamitzadors d’aquest canvi? Què podem fer des de formació per engegar-ho i per donar-li consistència, valor i continuïtat? Som nosaltres els que hem de crear els portafolis? Com es tutoritza?
    Immediatament m’arriba una nova pregunta: és el meu perfil l’adequat per dur a terme aquesta tasca? Podré fer-ho? Com ho faré? Sóc la primera que necessita formació!

    Hi ha un altre tema que ens preocupa, que ja s’ha tractat en algun foro: I les certificacions? Com es tracta aquest tema?…

    Bé, el més important, crec, és començar, fer el primer pas i en això estem… no?

    M'agrada

  5. Jo sobretot posaria l’èmfasi en aquests membres de l’organització que fan aflorir el seu coneixement, el comparteixen i en creen (o ajuden a crear-ne) de nou. No desmotivar-los és el mínim que ha de fer la seva organització, també ha de donar-los cert reconeixement!
    És una tasca que fan perquè són entusiastes de mena i els motiva el tema en qüestió, però si no veuen alguna recompensa de la manera que sigui, poden no continuar implicant-se.
    Respecte l’oferta de formació que pot fer l’organització per al desenvolupament de la seva plantilla, ara més que mai ha d’adaptar-se a les necessitats d’aquesta i escoltar-la; sinó el personal buscarà fora la formació que necessiti, i la que oferti l’organització no serà aprofitada.

    M'agrada

  6. Penso que és un debat interessant.

    La responsabilitat de la formació, al meu parer, és compartida.

    Les organitzacions han de posar a l’abast dels treballadors/ores els recursos d’utilitat per a la seva feina però, d’altra banda, cada vegada més es veu que les persones poden millorar la seva capacitació personal i professsional accedint a recursos lliures (o no) que té al seu abast.

    Potser el paper de les admnistracions, en un futur, serà només el de certificar que la persona té les competències, però no el disseny del procediment i contingut formatiu.

    D’altra banda, l’administració hauria de formar JA al seu personal en entorns de treball i aprenentatge col·laboratius.

    M'agrada

  7. M’ha agradat la reflexió, aquest debat posa de manifest que encara que difícil de delimitar, és evident que estem en temps de transformació. Debats sobre l’educació, formació, etc… fa temps que són presents i les organitzacions no són alienes a això.

    Jo diria que més que plantejar si les organitzacions estan preparades, és mes aviat com s’adaptaran les organitzacions, als plantejaments relacionals, socials, col•laboratius i tecnològics que avui estan ja presents a la nostra societat, i quan diem organitzacions, evidentment, sortint del terme abstracte, diem els seus membres.

    D’acord amb la Marta que sigui oberta o no la formació, el repte és continuar oferint qualitat i especialització, perquè la quantitat ja la tenim.

    M'agrada

  8. Trobo que encara és molt nou per poder trobar l’equilibri. Una experiència on-line et pot marcar per sempre més, o com a mínim per un bon temps, és a dir, si es fa un curs on presencialment pots esvaïr dubtes i comentar entre companys i en un curs on-line, no et deixen publicar al bloc o preguntar els teus dubtes, perquè ara no toca, és possible que marquis l’experiéncia com a NO positiva. Buscar informació, sempre és interessant, i l’ajuda d’un curs virtual, no te preu, ja que pots buscar-la i no te final. Tu marques els marges.
    Penso que les aportacions, sempre són positives, s’estigui o no d’acord amb elles. Conviden a la reflexió, i en molts casos a la búsqueda d’informació per contrastar o per rebatre. Només falta que ens anem acostumant a consultar i aportar en un temps de dedicació, més o menys préviament marcat, sinò, ens faltaran hores per viure!

    M'agrada

  9. D’acord però respecte a “Les persones ja no esperen a veure quina formació els ofereixen; senzillament, la van a buscar quan la necessiten” en la meva opinió hi ha llocs de referència com és és el cas de l’EAPC que són una garantia de qualitat i bons professionals i si esperes a veure quina formació t’ofereixen.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s