La Reforma Horària vol incidir en tots els àmbits de la societat. El sector públic català no pot ser diferent al sector privat i a la resta de la societat civil catalana, tot i que cal tenir en compte les seves especificitats.
En qualsevol cas, l’Administració ha de ser exemple i motor de l’acceleració dels horaris que anhelem. Al nostre país comptem amb més de tres-cents mil treballadors públics (66% són dones), molts d’ells concentrats en el sector sanitari i educatiu, que de fet és on tenim les competències transferides. Sembla una xifra prou significativa com per que es tingui en compte per aquesta o per a qualsevol altra iniciativa.
En els darrers anys la crisi financera impedeix establir les condicions econòmiques suficients que garanteixin al personal públic la capacitat retributiva per tal d’assumir les necessitats personals i familiars que ens imposa la societat. A favor les estadístiques diuen que en els darrers dotze anys es passa de treballar totes les tardes a, progressivament, aquells que ho desitgin, a treballar-ne cap.
De fet, l’Administració pública aposta per compensar els desequilibris econòmics existents amb jornades continuades que comencen a les vuit del matí fins les tres de la tarda, amb pauses per esmorzar de mitja hora. A la pràctica, això ens porta a un important desgavell en els horaris de les persones treballadores, de forma que l’hora de dinar es desplaça a les quatre de la tarda. Altres alternatives són pauses d’una a dues hores per dinar, per així iniciar la jornada laboral de la tarda que comporta finalitzar a les sis o les set de la tarda.
En resum, les jornades laborals dels treballadors públics es fan intensives, esdevenint poc saludables en el sentit que no es respecta el temps dels àpats i, per tant, redueix el benestar i qualitat de vida de les persones.
Altres treballadors del sector públic no tenen millors condicions S’evidencia en les organitzacions horàries de 24 hores, de manera especial amb els professionals del sector sanitari, en què les jornades laborals es configuren com autèntics horaris irracionals, poc orientats a les persones. També els professionals dels mitjans públics no semblen tenir millors perspectives, si ens fixem en el prime time que han d’assumir, que sovint s’allarga a les onze i les dotze de la nit, sinó més tard. Però això ja és qüestió d’altres capítols.
Considerant el conjunt en la seva totalitat, es pot afirmar que els treballadors públics no gaudeixen d’unes condicions favorables per a ser exemples d’una humanització dels horaris a la societat. La Reforma Horària ha de vetllar per una reforma integral dels horaris de l’Administració pública, de forma que es busqui la fórmula més adient. Com diem, els horaris dels àpats ara mateix se situen fora d’una dinàmica saludable desitjable.
Els treballadors públics acompanyen els càrrecs de comandament, els càrrecs polítics en molts casos. Són el seu personal de suport i sovint es veuen perjudicats pels ritmes inhumans dels directius i dirigents polítics. A més, els equipaments públics fa que també s’allargui el tancament d’edificis públics o la distribució irracional del personal de neteja i manteniment.
Ens cal molta feina a fer tant en l’organització dels treballadors públics com en l’impuls del govern digital. Cada vegada més la relació entre ciutadà i Administració ha de reduir la presencialitat. Això permetrà reorganitzar els propis treballadors i també la relació entre ciutadà i representant electe.
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya té un paper cabdal en aquesta transformació. Per això la futura Llei de la Reforma Horària, ara mateix en debat parlamentari, reconeix en un dels seus articles el rol d’instruments transformador de realitats.
Una cosa em queda clara i és que els actes públics, les rodes de premsa i altres activitats polítiques canviaran per sempre amb la Reforma Horària. Tenim el convenciment que es veurà com a una barbaritat convocar a ciutadans o periodistes més tard de les 18:30 hores. Ho comprovarem aviat!
Fabian Mohedano
Promotor de la Iniciativa per a la Reforma Horària