El proppassat 29 de gener es van iniciar els diàlegs de l’any 2019 que l’Escola d’Administració Pública organitza -conjuntament amb la Universitat de Barcelona- per a directius de l’administració pública. Es tracta d’analitzar temes d’actualitat, generar reflexió i aportar elements que millorin la governança de l’administració pública. En aquesta ocasió la temàtica triada fou el futur dels mitjans de comunicació públics i per abordar-la vàrem comptar amb dos experts ben reconeguts, tant des del punt de vista teòric com pràctic. Es tractava del Dr. Vicent Sanchis, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i actual director de TV3; i del Dr. Albert Sáez, professor titular de Sociologia de la Comunicació a la Facultat de Comunicació Blanquerna, secretari de Mitjans de Comunicació de la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació entre 2006 i 2008, i president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) entre 2008 i 2010. Així doncs, vàrem comptar amb dues persones que han estat i tenen l’experiència de la gestió de mitjans de comunicació públics i privats al mateix temps que un molt bon coneixement de la realitat que els envolta i del món acadèmic vinculat al tema que ens va ocupar. Tots aquests factors van contribuir a generar -amb la col·laboració dels assistents- un diàleg ric i ple d’idees de futur. Parlem-ne a partir d’algunes qüestions concretes.
Per començar, cal parlar de quin ha de ser el model. I el diàleg ho va fer amb una premissa prèvia feta per Vicent Sanchis: “Per parlar del futur i del model dels mitjans de comunicació cal ser honest”. I és que segons el director de TV3 no es pot negar que quan més importants són els mitjans, més grans són els interessos que hi ha al darrera. Per això és important que quan parlem del model dels mitjans de comunicació públics -i privats- ho fem amb un criteri d’honestedat. I a més d’aquesta actitud, i segons Sáez, també cal tenir en compte el canvi d’hàbits en el consum, tant en l’entreteniment com en la informació. No en va, la gran transformació que estem vivint fa que els nous models de mitjans de comunicació s’hagin d’adaptar al nou món, el qual, ara mateix, és el de les plataformes.
Segons els dos ponents és obvi que l’entorn comunicatiu ha canviat molt i és inajornable repensar el model. El consum prové d’altres entorns i mitjans, i la competència ha esdevingut molt més gran que en el passat. Això fa que TV3 hagi de competir amb les televisions privades amb unes eines molt més modestes. Es tracta, per tant, d’informar i d’entretenir i, al mateix temps, aconseguir que el model sigui sostenible i l’audiència (de la qual parlarem més endavant) sigui raonable. Per posar un exemple concret: el Club Super3 no ha fet mai diners, però és una oferta important pel país perquè educa. Tanmateix, la realitat és que a l’actualitat TV3 no pot competir en aquest camp perquè no pot contractar series de dibuixos.
I des de quan ha canviat? Doncs podem afirmar que fins als inicis de la crisi a Europa hi havia un corrent molt fort que deia que el sector públic no havia d’entrar al sector digital. Per què? Doncs perquè els estats consideren que la gestió de l’espai públic ha de ser pública o bé una concessió administrativa. Per posar un exemple, a França, a Alemanya i a Itàlia, va ser públic fins als anys noranta del segle passat. A partir d’aleshores, la UE va canviar de parer i va afirmar que una cosa és que sigui públic i l’altra és que no es pugui “concessionar” l’espectre radioelèctric. És aleshores quan es van començar els processos de la comunicació privada.
Ara bé, i malgrat partim de la premissa que la presència del sector públic serveix per garantir la democràcia i els drets dels ciutadans, parlar d’un canvi de model implica parlar de la sostenibilitat d’aquests mitjans, la qual és molt complicada. Això és així perquè un dels puntals que sostenia aquests mitjans -la publicitat- ha patit mutacions molt importants. D’una banda, perquè -tal com recorda Sáez- Zapatero va decidir que el sector públic havia de perdre la publicitat. Durant el seu mandat es van aprovar dues lleis que alguns ja van preveure que tindrien uns efectes devastadors. La primera va deixar a TVE sense publicitat i en mans del govern, i la segona va generar un duopoli entre A3Media i Mediaset. Com a conseqüència d’aquesta legislació, el mercat publicitari s’ha empetitit. Però per altra banda, a més d’empetitir-se, “el mercat s’ha repartit molt”, afirma Sanchis. Per posar un exemple concret, i en relació a com es cobreix el pressupost total de TV3 -que és de tres-cents milions d’euros-, el govern català n’aporta dos-cents cinquanta i els altres cinquanta es cobreixen per la via publicitària. Ara bé, si hi ha menys publicitat, implica que el govern haurà de fer una aportació més gran, malgrat la dificultat que això implica per a les arques públiques i per a la contradicció que s’imposa: suplir l’aportació de la publicitat davant de la necessitat de satisfer els serveis socials.
Aquesta contradicció es resol per la via de la valoració de l’audiència. I és que una major audiència sempre facilita el manteniment del model i a més, dona prestigi i fa marca. Tanmateix, en aquesta valoració, cal tenir en compte que TV3 no és només una televisió pública. És una televisió nacional que explica l’estructura del món des d’un punt de vista català, és a dir, des de la manera que els catalans tenen de veure el món i en català. Ho fa amb una intencionalitat concreta que no té perquè ser compartida per altres mitjans. Ans al contrari.
Però si parlem de sostenibilitat i d’audiència, és possible mantenir aquest model? Segons Sanchis, no. L’actual és un model que cada any dedica més diners a personal, a capítol I. I és que a TV3 hi treballen 2000 persones que tenen un cost del 56% del pressupost total. Si observéssim els models de les empeses privades, veuríem que aquesta partida de capítol I arriba, com a màxim, al 30%. Segon el director de TV3, si no es canvia el model, en el futur ens podem trobar amb una televisió amb una audiència molt baixa i amb encara més despeses dedicades a personal.
I també en relació al model, Sáez va afirmar que si volem un servei públic audiovisual l’haurem de pensar pel segle XXI. I això ha de passar no només pel fet de ser digital i adaptat al nou context, sinó perquè haurà de tenir una estructura de costos diferents. En conseqüència, caldrà canviar-la com també caldrà modificar l’estructura de es persones que hi treballen. I finalment, també caldrà observar i tenir en compte que els alts costos de la producció interna fan que la producció externa pugui ser molt competitiva.
En aquesta línia, Sáez va afirmar que “aquí no tindrem mai la BBC perquè no som la Gran Bretanya!. Aquí passen coses que en països anglosaxons és impossible que passin”. A Catalunya no hi ha un sistema perfecte i és vital pensar que si no s’avança més és perquè el Parlament no es creu les seves paraules i els seus fets. I va reblar: “Falta cultura política i en aquestes matèries ens posem en carrerons sense sortida que no tenen cap sentit”.
Al mateix temps, també cal tenir en compte que el model català de mitjans de comunicació ha tingut un paper important com a motor industrial. Al seu voltant s’han generat negocis i operacions que han generat activitat econòmica. Això, segons Sáez, “no hauria existit sinó existís una corporació pública”. I és que aquest èxit també està en la base del fet que els mitjans de comunicació públics s’han convertit en l’objecte del desig polític i no polític. Tothom vol influir en el que passa a la Corporació, tant en l’àmbit de la influència política com en el d’altres qüestions.
Ara bé, una cosa està clara: “aquest model que influeix s’ha de governar. I aquest és el nus important de la qüestió”. Per això, cal abordar el tema de la seva governança. En aquesta matèria, Sáez fou optimista per bé que la major responsabilitat rau en el Parlament de Catalunya i els acords no sempre són senzills. Els mitjans públics han de ser garants del servei públic i per això han d’estar fiscalitzats al màxim per les lleis i per les comissions del mateix Parlament de Catalunya, el CAC i els òrgans de control interns com ara els consells professionals. I qui l’ha de dirigir? Doncs segons Sanchis, “si és una televisió l’ha de dirigir un periodista però està clar que ha de ser un professional que sàpiga de gestió”, sobretot tenint en compte que és una empresa pública fiscalitzada per llei que competeix amb l’empresa privada.
Posteriorment, durant el debat varen sorgir algunes qüestions complementàries però també claus per al debat que teníem endegat:
Primera, i com a reflexió general. El debat del model no és un debat exclusiu per als mitjans de comunicació públics sinó que ha de ser per a totes les institucions públiques.
Segona. Què necessiten els mitjans públics per al seu bon funcionament? Bàsicament tres qüestions: una expressió clara per part del Parlament de Catalunya sobre què es vol i un canvi de llei; un lideratge fort acompanyat de bones marques, bons continguts i un bon posicionament en diverses plataformes i, un canvi d’estructura que ha de tendir a ser més horitzontal que vertical, cosa que permetrà superar el concepte de graella, cada dia més obsolet.
Tercera. TV3 ha de tenir algun rol per explicar Catalunya a l’exterior? Segons Albert Sáez, “al món hi ha dues o tres operacions de projecció exterior d’èxit: Austràlia (Neighbours) i Brasil. A Catalunya, tal com ja s’ha esmentat en aquesta relatoria no tindrem una BBC però “no és menor que la gent vegi Merlí”. Així, no és cap disbarat que a través de sèries es pugui explicar Catalunya al món (Les tres bessones, per exemple) perquè sempre serà més senzill que fer-ho a través de la informació. Ara bé, segons Vicent Sanchis també cal tenir clar que “Merlí no és Borgen“. Ara per ara, no s’ha aconseguit fer una sèrie que s’identifiqui que es fa des de Catalunya i que, a més, interessi a l’exterior. I en aquest sentit, també coincideix amb Sáez a l’afirmar que “amb els informatius és molt difícil perquè s’haurien de fer en anglès”.
Quarta. Explica Albert Sáez que als EUA s’ha viscut un moment molt intens de tancament de mitjans locals que cal observar. Hi ha moltes ciutats nord-americanes en que quan el mitjà local ha estat a punt de tancar ha aparegut un patronat públic que ha decidit finançar-ho. Això implica que hi ha hagut algunes “forces vives” que han pensat que calia recuperar-ho. I la realitat és que com a rebuf d’aquest fenomen, la PBS ha tingut una revifalla com a productora de contingut. I és que aquesta productora ha creat un format que ha buscat continguts en les plataformes locals i ara es dediquen a intercanviar materials, amb una plataforma de podcast molt consolidada, entre d’altres. Així, la televisió pública dels EUA té un vigor que no tenia fa uns quants anys. Segons Sáez, és un model que cal estudiar. Cal veure si des del sector públic s’ha de continuar amb els canals de distribució o bé si s’han d’estudiar plataformes d’intercanvi. En aquest sentit, segons Vicent Sanchis, “les plataformes no són competència. Són aliats”. I afegeix: “potser ho seran en el futur però ara mateix no ho són, ara són còmplices de tots”. I com afecta aquest fet a TV3? “Doncs li permet fer tres sèries enlloc de dues”.
Cinquena i última. Sobre el futur… Segons Vicent Sanchis, “ara tenim un model de post èxit i s’ha de recuperar el d’èxit”. Els mitjans de comunicació públics haurien de ser molt més àgils i ràpids. I segons Sáez, “el Parlament de Catalunya hauria de fer un debat tranquil i reflexionar sobre com haurà de ser aquest servei públic d’aquí a 10 anys, bo i pensant què li pot costar un servei públic audiovisual, quin ha de ser el model i qui ha d’estar al capdavant per liderar-ho a partir del mandat del mateix Parlament.
Relatoria duta a terme per Mònica Sabata, Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona