El dia 11 de febrer farà 25 anys de la publicació al DOGC dels nomenaments dels primers funcionaris del cos superior d’administració de la Generalitat. Van ser 477 homes i dones que, per les característiques del cos i del moment històric, de ben segur han ocupat o ocupen llocs de responsabilitat dins la nostra organització. La lectura de la llista de persones ho fa palès: comandaments de tot tipus, directors i directores generals, secretaris i secretàries, càrrecs institucionals i, fins i tot, alguns consellers. (consulteu la llista de nomenaments al DOGC).
En el debat sobre direcció pública no hi ha dubte que aquest col•lectiu pot aportar-hi el seu coneixement i la seva experiència, i col•laborar en el debat sobre el paper dels directius, quins són els punts crítics del seu dia a dia, com motivar un equip, o com millorar l’eficiència en la gestió del pressupost, etc. Aquest capital d’expertesa, que fa 25 anys no era present en la nostra organització, pot ser ara un element més de millora.
D’altra banda, les persones que treballen en una institució des del seu inici, configuren d’una forma decisiva la seva forma d’actuar i la seva cultura organitzativa. A la vegada, les tradicions, les fites en el temps, la memòria col•lectiva forma també part de la història interna d’una organització. Els funcionaris del cos superior, al costat de tota la resta de col•lectius d’empleats públics, han estat a primera fila en la construcció de la cultura i els valors de l’actual Administració pública catalana.
Vint-i-cinc anys després d’aquesta primera promoció de tècnics superiors, des del bloc de l’Escola volem que ens expliqueu els canvis que ha sofert l’Administració de la Generalitat de Catalunya des d’una visió entre l’anècdota i el testimoni dels i de les protagonistes. Quins llocs de treball i de responsabilitat heu ocupat? Com ha canviat l’estructura organitzativa? Què ens en podeu dir dels canvis tecnològics?. etc. Participeu-hi!
Us convidem a explicar-nos en quatre ratlles aquests i altres canvis que hagueu viscut i compartit.
Moltes gràcies per la vostra participació !
Moltes Felicitats a tothom!
Moltes gràcies a l’EAPC per aquesta oportunitat de poder recordar una experiència positiva.
Jo porto 31 anys de servei a l’Administració de la Generalitat de Catalunya i encara mantinc l’esperit d’aquells inicis com tots vosaltres.
Hem procurat donar el millor de nosaltres personalment i professionalment, teníem menys de 35 anys.
Vull expressar el meu agraïment i el meu apreci als càrrecs de comandament i a totes les persones col•laboradores que van fer possible portar a terme el projecte d’Administració i de país. No les oblidarem mai!
Només vull afegir unes reflexions davant la situació actual:
-Potser hem de començar per nosaltres mateixos: netejant les nostres creences i emocions i omplint-nos de pau i d’amor per poder-lo expandir amb les nostres decisions i actuacions .
-Potser hem de sembrar molt més per recollir els valors que necessitem ara com són: la generositat, l’empatia, l’esforç, la confiança, el compromís….
-Potser també necessitem reconèixer (no econòmicament) les persones que són portadores d’aquests valors i que són coherents amb les seves actuacions.
Per acabar vull recordar una frase de la Teresa de Calcuta,extreta de la conferència que va pronunciar en la clausura d’un congrés adreçat a directius públics i privats dels Estats Units:
“Estimeu el què feu i a les persones i la resta fluirà sol”
Una abraçada
Doncs sí, 7 anys de col.laborador tècnic més 25 anys de funcionaria del cos superior d’administració de la Genenralitat de Catalunya és igual a 31 anys de servei a la cosa pública.
Agraeixo l’oportunitat que ens dóna l’Escola per reivindicar que aquesta feina que es pot exercir, o no, amb dignitat, esforç i ganes com qualsevol altra feina , i que fer-ho d’una manera o d’altra només depèn de la nostra responsabilitat personal, no de la situació econòmica ni del color del Govern. La singularitat d’aquesta relació laboral és que servim a una Institució, la Genenralitat, que ha de cohesionar, vertebrar i desenvolupar el nostre país. Aquesta ha de ser la nostra missió, i l’èxit dependrà del nostre propi esforç.
En aquell moment, vaig incoprporar-me el juny del 1980, tot era nou, tot estava per fer, tot era per escriure i entre tots vam construir una Adminsitració del ciutadà per a la ciutadania, amb les seves llums i foscors, amb alguns mimetismes d’altres administracions que segurament no calien, però sempre amb ganes i molt d’esforç. Sense dies personlas, amb setmanes laborals que acavaben els dissaptes al migdia, sense productivitats, ni tiquets menjadors ni fons d’acció social, però com dieun al Polònia “amb il·lusió”, amb molta il·lusió.
La prespectiva ens dóna la dimesió real de les coses i dels aconteixements, i 31 anys donen per molt. Crec que molts de nosaltres, tot i les adversitats professionals i personals que segurament s’han donat, seguim tenint il·lusió per fer les coses millor. Aquest és el patrimoni que aportem a l’organització, experiència del passat i passió i esforç per millorar el futur.
Fixeu-vos si han estat importants aquest 25 anys, que des del gener d’aquest any 2012, he posat en funcionament un blog (adlibitum-ignasi.blogspot.com), on entre altres coses recullo el Peternari (Principi de Peter aplicat al funcionari, a base de frases iròniques, pero de les que sempre es pot fer la lectura capgirada en positiu) i Les Memòries d’un funcionari, on poc a poc aniré explicant totes les meves experiències. De moment estic en els antecedents, però sempre amb l’ull possat en el comportament de l’Administració vers al ciutadà i del ciutadà vers l’Administració.
Benvolguts/des,
Avui l,Escola m,ha enviat el mail recordant-me la data , ara ja històrica, de la primera promoció de funcionaris del cos superior de la Generalitat de Catalunya, i ja fa 25 anys!
El primer que he fet es enviar als meus companys i caps del SOC, on treballo ara i on va ser el meu primer destí , per compartir la gran noticia, que tinc 25 anys!
Fent repàs dels molts projectes compartits entre tants companys de la gestió publica , tinc la sensació que encara amb esforç i perseverança es poden assolir reptes de transformació i millora dels serveis públics. Els gestor públics d,aquella generació varem iniciar un camí professional ple d’il•lusió , i amb aquest recordatori de l,Escola a la qual li agraeixo enormement la comunicació, ens ha recordat l,esperit i valors amb els qual varem iniciar la nostre carrera professional, però em quedo sobre tot amb les relacions personals que he anat construint al llarg d,aquests 25 anys i que ja estan a la meva vida .
I especialment li estic agraïda a la Teresita Itoiz,la Pilar Cuchillo, la Matilde Oliveras, la Maria Jesús Cabrero , la Mar Molinas , la Carme Gómez i al Josep Pere camino , els quals em van ajudar a iniciar el meu camí com a funcionaria .
Fixeu-vos si han estat importants aquest 25 anys, que des del gener d’aquest any 2012, he possat en funcionament un blog (adlibitum-ignasi.blogspot.com), on entre altres coses recullo el Peternari (Principi de Peter aplicat al funcionari, a base de frases iròniques, pero de les que sempre es pot fer la lectura capgirada en positiu) i Les Memòries d’un funcionari, on poc a poc aniré explicant totes les meves experiències. De moment estic en els antecedents, però sempre amb l’ull possat en el comportament de l’Administració vers al ciutadà i del ciutadà vers l’Administració.
Que visqueu molts anys. Aquesta era la manera d’acomiadar un escrit administratiu a l’any 1981. La primera vegada que vaig escriure-ho amb una Lexicon 80 i tres fulls de paper carbó, em va sobtar.
Havia entrat a treballar a Cultura. El 24 de desembre de 1980 rebia una carta del Departament que em deia que em cridarien per formalitzar un contracte. El dia que vaig anar a signar-lo, l’Antònia Bonet em presentava una altra noia que treballaria amb mi, l’Enriqueta Fontquerni. No sabia llavors que seria la meva cap. Però en aquella època caps i peus estàvem més a prop, no per jerarquia, sinó per com conceptuàvem les nostres tasques.
El primer dia de feina, vaig ocupar el cantó curt d’una taula que ocupàvem tres persones (els “pools” eren així, en aquell moment) i vaig posar els dos bolis, un llapis i un pot en una capsa de sabates de cartró, que va fer del calaix que no tenia, durant un temps.
Recordo com vam mirar la primera IBM elèctrica, que ens semblava una meravella malgrat el soroll de mil dimonis que feia la seva bola, i més endavant, el luxe asiàtic de la Olivetti ET 121 (encara sense memòria). I progressivament, tots els veterans que avui constem en la llista dels 25 anys, vam anar passant de les màquines elèctriques als Amstrads, que increíblement esborraven els errors sense tipp-ex, ens vam quedar bocabadats amb elprimer fax, que en segons feia arribar un escrit a l’altra punta de Catalunya, ens van instal.lar un PC amb la pantalla en color, vam haver d’aprendre a fer anar programes diferents, a navegar per Internet, abandonar el telèfon per entregar-nos a la llibertat horària del correu electrònic, i aquí seguim, evolucionant, fent-nos presents a les xarxes socials o treballant en comunitats de practiques.
Fent-nos companyia, han anat evolucionant el procediment administratiu, la gestió econòmica i la contractació (buf!). La funció pública…n’hauríem de parlar. En aquests moments, les circumstàncies ens porten més a prop de les condicions dels anys 90 que fa un any.
Miro els companys de la llista. Els he vist evolucionar. Però sobre tot els he vist anar-se fent professionals del servei públic. Quan ens trobem, encara parlem de projectes, encara ens fa il.lusió introduir innovacions profitoses en allò que fem. La majoria, malgrat els canvis i recanvis, i les crisis, encara creiem en el que fem i en què ho podem millorar. 25 anys més tard, i amb més canes, aquell esperit de l’inici encara viu.
Aquest any farà 30 anys que vaig entrar a treballar a la Gene, mai vaig pensar que aquests anys seguessin tan apassionants com ho han estat. A ben segur si me arriben a dir que ho serien tant no ho hagués cregut, però així ha estat, com diu el bon amic pere camino, han estat els millors anys de la vida de molts de nosaltres, i com bé diu, el futur resta per escriure i, encara que l’horitzó no es veu molt clar, quedeu emplaçats a ser una part important d’ell. Nosaltres si podem.
El dia a dia fa que de vegades oblidem les nostres experiències i es que recordo que vaig entrar als 23 anys com col.laborador tècnic amb molta il.lusió; entrar a la Generalitat no era entrar a una altra administració existent, sino a una Administració nova, jove i que servia al pais; a més vaig tenir de cap a una persona fabulosa i que crec qeu va ser el millor cap que podia tenir, l’alfons piferrer; a partir d’aqui se que em tocava treballar alguns caps de setmana, però sense cap problema… amés tal com diu el primer comentari, al no haver tants nivells ni complements ni llocs singulars, la carrra adminsitartiva era més curta, però hi havia més connectivitat potser entre llocs (nomes hi havia quatre complements de comandament, negociat, secció, servei i subdirecció…).
Desprès recordo la convocatòria, haver d’estudiar més, nervis, etc… i la presa de possessió…i anar fent la carrra administrativa més o menys i , de cop i volta han passat 25 anys…i de cop i volta penso que llavors feiem les nòmines manuals, que les ordres que enviavem a publicar al DOGC, de vegades les correccions les feiem amb tippex, je..je…i , en aquest sentit tècnic, hem avançat.
I es que aquestes experiències viscudes potser ara penso que les he anat guardant en un racó; i aquest missatge de l’espai de direcció pública, i una amiga meva de Funció Pública, que em va avisar que aquest 25 aniversari apareixia a funció publicació, me les ha fet evocar una mica.
M’agradaria tenir la sensació o percepció de recuperar o consolidar o reforçar, no se com dir-ho, aquell esperit inicial ; en Carles Duarte, en el seu comentari , quan fa referència a la vocació d’una Administració capdaventera, segurament es situa en els nostres desitjos de fa 25 anys.
Si, tota una vida. Molts esforços, molta il·lusió per començar i consolidar l’autogovern i per servir el país. Però, el balanç és agredolç. Hem implantat i consolidat molts serveis i de molt bons per tothom reconeguts, però encara ens estem plantejant el què i el com de la funció pública. Això, s’ho pot permetre cap empresa? S’ho pot permetre la primera i principal de casa nostra? Sincerament, crec que no.
J.Pere Camino Pons • Buf, TOTA UNA VIDA.! . Sembla que fos ahir, i ja han transcorregut 25 anys. Veien la llista d’amics i companys de promoció no m’estic de dir-vos que per a mi, aquests 25 anys han estat els millors anys de la meva vida; hem fet amics, hem treballat de valent, hem aprés molt, alguns ens hem casat i hem tingut fills que hem vist créixer.Com crec que ha crescut el País ( amb nosaltres i amb els nostres fills. Bé no ha estat res, molts de nosaltres continuem: Ànims 25 anys no ha estat res , els propers anys no pinten massa bé, però mai se sap. El futur s’ha d’escriure i encara depèn de nosaltres
Una abraçada a tots i a totes
Després d’acompanyar al llarg de tres anys (1978-1981) el rector Antoni M. Badia i Margarit en l’aventura de promoure la democratització universitària i, en el meu cas, fins i tot abans de l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979, la normalització del català a la Universitat de Barcelona, em vaig incorporar el mes de novembre de 1981 a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Hi vaig treballar, successivament com a tècnic, com a cap de secció i com a cap de servei, ocupant-m’hi de primer de qüestions lingüístiques i en acabat relacionades amb la formació i la selecció del personal de les corporacions locals. Ho vaig fer al costat de l’aleshores director Josep-Enric Rebés i Solé i dels consellers Vida i Gayolà i Alavedra, si em cenyeixo als primers anys, però també col.laborant estretament amb tot l’equip de Funció Pública. S’hi acumulaven les preocupacions i alhora hi creixien amistats perdurables. Compartíem el repte de bastir una administració que es caracteritzés per l’exigència, per la professionalitat, per la modernitat i pel compromís ferm amb el país. A fi de disposar del personal que permetés garantir l’impuls i el dinamisme que la Generalitat necessitava en el seu període de represa, es va establir la figura del contracte administratiu transitori, que en el nostre cas donava lloc als anomenats col.laboradors tècnics. Després d’un procés difícil i complex, es va emprendre la normalització d’aquest escenari amb la convocatòria de les primeres oposicions. En el meu cas ho vivia com un repte personal però alhora la meva vinculació professional amb l’Escola d’Administració Pública em duia a assumir-hi una obligació addicional de dignitat i de rigor. Afegim-hi que no m’hi ajudava la meva formació universitària filològica i no pas jurídica (tot i que a hores d’ara faci de professor de redacció jurídica a la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra). Va ser una època de neguit, d’esforç, d’estructurar i redactar temes i de dormir molt poc, perquè, com els altres opositors, no podia pas deixar d’anar a treballar per dedicar-me a estudiar. Els darrers dies van ser durs de debò, però també apassionats. A l’hora de fer les proves, però, vaig tenir el goig que em toqués de seure al costat del meu admirat Miquel Esquirol. Va ser tot un luxe compartir-hi aquelles hores de neguit, de concentració i d’entusiasme latent. Va constituir per a mi una fita personal inoblidable, però, a més, va significar una pàgina rellevant en la història d’una administració que aspirava i que ha d’aspirar sempre a relligar el seu present amb les arrels formidables que ens uneixen a la Cancelleria medieval, la Diputació del General i la Generalitat republicana, i que s’ha de sentir empesa a definir el seu horitzó amb l’ambició i la vocació capdavantera que va dur Enric Prat de la Riba a crear ara fa cent anys l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Com que soc la primera en el DOGC vull deixar els meus comentaris per a compartir amb tots.
1. La distància entre els COLTEC i els comandaments i alts càrrecs era menor.
2. Teniem el desig que el contracte COLTEC evolucionés amb un contracte laboral que iniciés un vincle nou, modern i diferent de la FP catalana.
3. L’ edat dels COLTEC era en general inferior a 40 anys.
4. Els COLTEC teníem admiració i respecte pels comandaments i alts càrrecs.
5. Els COLTEC sentíem que contribuïem directament a la recuperació del país.