Heu sentit a parlar mai del presentisme? És l’absència laboral no física, però sí mental, del lloc de treball. I és segurament una de les principals causes que fan minvar el funcionament de tota mena d’organitzacions avui en dia. I a l’Administració? És una pràctica molt estesa? Identifiqueu el que aquí es comenta amb el vostre entorn més o menys immediat? Com ho veieu?
En un estudi recent de la consultora Adecco d’abril de 2014 sobre absentisme, es van atrevir a tocar un tema interessant però fins ara també absent en aquest tipus de treballs. Parlem del presentisme o absentisme laboral presencial. A grans trets, més del 50 % del miler d’empreses enquestades afirmen haver detectat en un percentatge que en alguns casos és significatiu alguna pràctica de presentisme entre els empleats.
L’estudi apunta dues classes de causes que poden afavorir aquestes praxis. D’una part, augmenta en els professionals amb contracte indefinit (i jornada completa) i disminueix en els contractats a temps parcial o temporal.
D’una altra part, trobem la cultura corporativa i l’estil de direcció. L’empresa ha de tenir un bon pla a mitjà termini i no focalitzar-se exclusivament en la feina del dia a dia. Així mateix, els empleats tindran més implicació i seran més productius si disposen de més autonomia per fer les seves tasques. D’aquesta manera, amb unes directrius clares de cap on cal anar i deixant molt marge per a la iniciativa, s’incrementarà la satisfacció i la productivitat per part de tothom.
En aquestes condicions òptimes, el presentisme hauria de ser bandejat des del primer segon i evitar que la resta de la plantilla se’n contagiï.
Referint-nos a la formació, el presentisme també es produeix en els cursos presencials. Tanmateix, la introducció de la formació virtual i les noves vies d’aprenentatge (xarxes i altres) l’han fet disminuir, ja que s’ha donat més protagonisme a les persones de manera transversal. També, en el cas dels directius públics i les persones, es poden trobar noves formes de motivació participant i fomentant debats i grups de treball transversals a les organitzacions…
Jordi Graells i Costa
Coordinador de Continguts i Innovació de Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió
Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya
Personalment, he constatat que, especialment en l’entorn de les administracions públiques, el personal a) té la sensació que pot aportar més del que se li demana, i b) està disposat a fer-ho (en àmbits privats, la gent pot “guardar-se” més coses: capacitats, contactes, idees… i mirar de comercialitzar-les pel seu compte). Per això, aquesta noció del “presentisme” em sona a estratègia d’adaptació a un entorn de baixa qualitat organitzativa i directiva, i per tant un símptoma d’un problema que es troba en un altre lloc diferent del propi treballador. Alternatives al presentisme poden ser, no ens enganyem, les depressions, les baixes de llarga durada, o altres vies d’escapament front un lloc de treball que ni ens exigeix, ni ens desafia, ni ens motiva. En alguna ocasió m’ha tocat dir-li a algú: “t’hauràs d’esperar per veure com queda la teva funció”, i també m’ha tocat esperar-me a mi, i no pocs mesos. Proactivitat? Podria funcionar, i ho fa a la llarga, però ha de lluitar contra un personal directiu canviant, i sovint desconfiat i poc qualificat.
Jo sòc partidària de que els empleats públics ens hem de guanyar sempre el sou, perquè cobrem amb diners de tots. Dissabte passat el meu marit va xerrar amb un desconegut, treballador de la Nestle, es va quedar víduu, al cap dels pocs dies de reincorporar-se per fi de l’escàs permís per la mort de la seva dona, el van cridar al despatx el cap i el metge de l’empresa, ell hi va anar cohibit, resulta que va ser per dir-li que com estava, que el veien malament, que s’agafés una baixa per tot el temps que li calgués i cobrant el 100 %; durant la baixa el metge el va trucar un parell de cops però no per controlar si no per oferir-li ajuda, per si volia anar a un centre especialitzat … A la Nestle la gent deu estar identificada amb l’empresa, per assolir un objectiu comú, i això seria bo en totes les empreses i administracions. Francament amb els caps de personal que ens posen en molts llocs no hi ha aquesta identificació, cosa que no vol dir que no ens hàgim de guanyar el sou. Al meu Ajuntament a un treballador a punt de jubilar-se i que estava de baixa per operació i fatal la mútua el va encarir a anar a les 3 de la matinada a la capital de la província per avançar-li una prova i així escurçar la baixa, li van prometre que si demanava l’alta no el faríen carregar pesos … cosa que no va ser així.
Impressionen les capacitats ocultes del personal format tot i que obliden que en el fons tots som persones i com a tal hem de viure i ens hem d’ajudar. Hi havia presentisme a la V pro consulta? Presentisme, suposa presència i des d’aquesta perspectiva no sembla un terme negatiu, el problema arriba quan el que en sap li dona un petit gir per facilitar que la guillotina no falli i el cap del treballador, públic o privat, rodoli per haver estat absent mentalment; lo bó és que cobra per aquest tipus de pensaments innovadors i atrapadors d’aquells que hi són en el “corralito social”. Es presenta, el “presentisme”, com una mena de fals alzheimer, provocat, esta però la seva ment no; potser el seu superior, que arribat tard i no marca al rellotge, l’ha fotut una bronca immotivada que l’ha deixat cao “per cinc minuts o per tot el dia”; se l’hi ha anat forçadament la ment i és culpable. Deixem la ment pel principi físico-esportiu de la MENS SANA IN CORPORE SANO pel qual la ment no se’n va perquè aconsegueixen mantenir-la al ciudar-la en benefici del conjunt (MENS SANA IN ORGANIZACIÓN SANA). Que no se’n vagi la ment dels cridats a mimar-nos.
[…] publicat en el blog de l'EAPC, el 23 de setembre de 2014] Rate this:Comparteix-ho / Share this:Google+ Jordi GraellsLike […]
Si em permeteu, relacionat amb aquest “presentisme”, fa uns anys vaig començar a escoltar el concepte d’acomiadament laboral interior, un fenomen definit com “el resultat final d’un llarg i complex procés de vivències negatives a la feina”.
Qui ho explicava era un consultor, Lotfi el Ghandouri que examinava en un llibre el procés de la desmotivació laboral.
En aquest cas, l’absència laboral no física, però sí mental, del lloc de treball, la veig amb un regust de resignació i pèrdua d’identificació amb la missió i visió de l’organització (… si és que en té).
Quants “presentistes” o “acomiadats interiors” tenim a les administracions públiques?
Finalment s’ha posat nom a una pràctica que, malauradament, veiem reproduïda en molts àmbits laborals d’aquest país. Cal, evidentment, una cultura de la participació més estesa, és a dir, fer les persones responsables del seu entorn laboral: si la feina no va bé, si les directrius no es compleixen, tots, cadascun des del seu nivell o àmbit, podem contribuir a fer-ho millor, a crear un millor ambient, a assolir les fites marcades. I per això cal un lideratge segur i relacional que encara hem de treballar.
Pel que fa al presentisme en els cursos presencials que esmenta l’article, val a dir que fa molt de temps que s’ha reduït considerablement gràcies a la introducció de dinàmiques de treball presencials més actives, i també a l’aplicació de sistemes d’avaluació directament relacionats amb l’exportació al lloc de treball dels aprenentatges adquirits. El presentisme, una vegada més, venia produït per la no implicació directa del participant en el resultat final: el professor parlava, l’alumne hi era. Les metodologies actives, el rol dinamitzador del docent i la visió pràctica de l’alumne han transformat l’escenari, de la mateixa manera que cal transformar-lo en l’àmbit laboral.