Aquest article s’ha escrit en el marc del Seminari sobre nous models d’aprenentatge per a
reponsables i gestors de formació que s’està realitzant a l’EAPC durant el 2016

Fa ben poc vam tenir una decepció. Vam organitzar una sessió formativa basada en la metodologia participativa “search conference” amb l’objectiu que un grup de PAS compartís coneixement i reflexions al voltant del futur de la seva professió, dels seus usuaris/clients i del seu entorn.

La search conference és una metodologia participativa que permet als participants crear un pla per assolir un futur desitjat. A partir de la reflexió individual davant d’una pregunta concreta llençada pel facilitador, el debat es realitza per escrit, posant una idea o concepte clau en cada targeta que es llegeix en veu alta i s’agrupa posteriorment amb altres targetes de contingut similar.

Amb l’organització d’aquesta sessió, volíem generar sinergies entre equips que tenen la mateixa feina però treballen separats. El resultat ens va sorprendre. Tot i que la jornada va anar bé, tothom va participar i va seguir les instruccions del facilitador amb diligència, el rum-rum general que ens va arribar desprès va ser que els havíem estafat “Això no és formació”, ens van dir, i no “permetrem més cursos d’aquesta mena”. Imagineu-vos la nostra sorpresa! En mig d’un curs de gestió del coneixement, i com diu la Magda en el seu post publicat ahir en aquest blog, al ben mig “d’articles, post, comentaris relacionats amb la innovació, amb el talent, amb l’emprenedoria, amb les xarxes de treball col·laboratiu, amb les bones pràctiques en creació i gestió del coneixement” a l’administració pública hem de sentir que compartir reflexions i pensaments amb companys de feina no és formació és a dir, que no val la pena. Què hem de fer amb una resposta així? Com volen que pensem que podem aplicar metodologies de gestió del coneixement a la nostra organització si una jornada així acaba amb aquestes opinions? Com continuem lluitant per canviar el model de la formació?

Ara que ja han passat uns dies i hem pogut pensar-hi una mica puc dir que ens vam equivocar, amb un munt de coses i amb errors de manual. Tenen raó, no els podem organitzar més cursos d’aquesta mena… i recollint els consells del Manel Muntada, un gran expert, comparteixo els nostres errors i aprenentatges:

1. No vam reflexionar sobre les característiques del col·lectiu destinatari. Vam entregar-los una rèplica d’un curs que havia funcionat amb un col·lectiu de la nostra institució que està acostumat a la millora continua, a noves metodologies d’aprenentatge i a compartir coneixement. Vam industrialitzar un curs que havia d’haver estat artesanal. Vam pensar que com que amb un col·lectiu havia funcionat, amb ells també.

Abans d’organitzar una acció innovadora hem de preguntar-nos: Qui són els participants? Quins coneixements previs tenen? Han participat abans en activitats amb metodologies innovadores?

2. No els vam explicar quin era el propòsit de l’activitat. No els vam preguntar res abans de convocar-los. No vam definir plegats quin era el problema que volíem resoldre ni quins resultats esperàvem obtenir. Ens vam reunir amb la direcció i vam treballar amb la definició del problema i amb els resultats esperats però… la direcció no participava al curs. Confiar que les boneses de la gestió del coneixement crearan adeptes per si soles és una mala estratègia. Cal explicar els avantatges, fer-los tangibles, construir evidències i anar-los estenent poc a poc. És millor començar a innovar amb aliats, col·lectius predisposats a noves maneres de fer, així és més fàcil triomfar.
3. No els vam explicar la metodologia. Esperaven assistir a un curs normal i es van trobar que ells mateixos havien de generar el coneixement, escriure en targetes de colors i enganxar-les, arribar a conclusions consensuades i exposar-les. La proactivitat i la participació s’ha de practicar i, si és la primera vegada que et trobes un curs amb aq uestes característiques, és comprensible que pensis que t’estan enganyant. Hauríem d’haver-los avançat que participarien en un curs fora de lo habitual, sense avançar-los tota la metodologia però donant-los unes pinzellades del que anaven a fer. Potser si no haguessin rebut convocatòria típica per e-mail sinó per un altre canal o utilitzant un altre estil comunicatiu haguessin estat preparats per un altre format de curs.
4. Els vam convocar a participar, no van escollir participar-hi. Tot i que no hi havia cap penalització amb la no assistència, els participants es van sentir pressionats a participar perquè varen rebre la convocatòria des de la direcció. Tenint en compte que la nostra organització encara no ha assolit un estadi de maduresa on hi ha incentius per a la col·laboració, es tolera l’error i s’ajuda al creixement professional és normal que davant d’una convocatòria a participar a un curs estrany generi suspicàcies, sospites d’intrigues i dobles jocs.

Ara que ja han passat uns dies puc dir que estem contents amb l’experiència. Hem actuat i hem après. L’aprenentatge es produeix fent. Amb els errors hem après i això ens permetrà prendre millors decisions al futur.

Neus Fitó
Técnica de la Unitat de Formació de l’Àrea de Personal d’Administració i Serveis de la Universitat Autònoma de Barcelona