Dijous 17 de novembre es va dur a terme la cinquena i darrera sessió del curs “Obrint finestres: reptes de l’administració pública al segle XXI”. En aquesta ocasió vàrem comptar amb els ponents de les anteriors sessions al voltant d’una taula rodona que havia de permetre respondre a les principals qüestions plantejades durant tot el curs i buscar respostes i solucions que fossin útils per als servidors públics. És a dir, es tractava de passar de la teoria de les primeres sessions a la pràctica del dia a dia i del que implica treballar a l’administració pública.
En aquest sentit, la jornada va ser organitzada de manera diversa a com s’havia fet anteriorment. A l’inici, cadascun dels ponents va dur a terme una petita síntesi a partir del guió preparat pel personal del Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la UB. Es tractava, tal com hem esmentat, de respondre als principals dubtes sorgits de les quatre anteriors sessions. Més tard, els participants van plantejar qüestions que feien referència a la pràctica de les seves funcions i al futur de l’administració.

Si tenim en compte les principals idees de cadascun dels ponents, convé assenyalar que el Dr. Ferran Saéz va destacar algunes idees com el superàvit d’informació que suposa la digitalització com a canvi cultural; la necessitat d’entendre que a l’actualitat les identitats són performatives i que, en conseqüència, són canviants, i la coexistència entre un món homogeneïtzador i un món que individualitza a marxes forçades. I al mateix temps, les implicacions que aquestes noves tendències tindran per als servidors públics: les rutines de la feina acabaran essent substituïdes per una feina mecànica o la robotització amb la inevitable pèrdua de la personalització; la vital revisió de valors com la confiança i la credibilitat, i la transparència ben entesa, assenyalant que és un valor vital per a l’administració però que no pot acabar essent una via per generar zones opaques en el sentit de deixar veure només el que convingui.

Al seu torn, el Dr. Raül Digón va plantejar algunes preguntes bàsiques vinculades a la seva sessió: quin és el paper del servidor públic en funció de les seves responsabilitats?; quin és el rol de les polítiques públiques de memòria?; què succeeix quan el funcionari es troba amb el relleu de càrrecs polítics?; quins són els valors ètics? Les solucions no són senzilles però una de les vies pot ser la de pensar en termes de responsabilitat, transparència i exemplaritat i al mateix temps, optar per grans dosis de tenacitat, motivació, constància, convicció amb la feina i rendició de comptes. En relació a quines seran les grans tendències del s. XXI, Digón va afirmar que caldrà tenir en compte formes de treball molt més flexibles com el teletreball i que alguns dels canvis que provocaran, implicaran que l’administració haurà d’aprendre a escoltar, ser prudent i discreta.

El Dr. Antoni Aira, va iniciar la seva intervenció afirmant que l’administració encara comunica de manera antiga perquè malgrat té les eines necessàries per a la comunicació del s. XXI, encara utilitza un llenguatge, esquemes i codis del passat. En relació a la implicació del servidor públic amb la comunicació institucional és vital que hi sigui així com també és fonamental que existeixi una connexió entre els servidors públics de base i la cúpula política.
Però sobretot, la seva intervenció es va referir a la necessària mutació de l’administració en relació a la comunicació, sobretot tenint en compte que som una societat catòdica que comunica amb multiplataforma. En aquest sentit, com es pot millorar? Cal entendre que l’administració del s. XXI no és la del XX i que, per tant, es pot comunicar seriosament sense que el missatge sigui avorrit. Per tant, cal tendir a pensar que cal comunicar per a les persones i en conseqüència posar les persones al servei de les persones. Tanmateix, el Dr. Aira també va afirmar que convé evitar la infoxicació, sobretot si pensem en els reclams de transparència que existeixen actualment i, per tant, no donar més informació de la que les persones poden assumir.
Finalment, Aira també va recordar que si parlem de comunicació a l’administració també és vital recordar que existeix un públic extern i un d’intern. Per tant, la Generalitat de Catalunya hauria d’arribar, en primera instància, als servidors públics que hi treballen. No en va, la implicació per part dels servidors públics ha de ser al cent per cent i per això, és vital que els funcionaris coneguin la missió, la visió i els valors de la institució així com tot el que fan les altres unitats que formen part de l’administració.

La sessió va continuar amb les preguntes dels participants al curs que resumim a continuació amb les respostes corresponents dels docents del curs:

Pregunta 1: Als informatius, les noticies negatives tenen més impacte que les positives, tenen més audiència. Potser per això, destaquen més les actuacions negatives de l’Administració que les positives. Podem arribar a dir que és millor que els mitjans de comunicació no parlin de l’Administració pública? No news good news?

El Dr. Aira va respondre que a l’actualitat una absència d’informació és realment difícil d’aconseguir i en aquest sentit va posar un exemple sobre les noves generacions, que arriben a la informació a través d’enllaços que han trobat a les xarxes socials. Així, van directament a la notícia i sovint no han ni passat pel portal. En conseqüència, no ens podem aturar al mitjà tradicional.
No news, good news? Avui, la premsa està interessada pel que no són els discursos oficials. És a dir, cada cop més interessen molt poc les rodes de premsa i pren més importància el que succeeix fora dels canals habituals. Per això és necessari trobar els canals i segmentar bé el públic perquè el que triomfa en campanya és la microsegmentació i anar a públics directes.

Pregunta 2: Com s’eliminen els prejudicis dels ciutadans davant d’una administració que canvia d’identitat i s’apodera, com guanyar el seu reconeixement? Com comunicar per tornar a tenir la confiança de la ciutadania? Com modular o simplificar el nostre missatge perquè arribi a d’altres Administracions públiques i a la ciutadania, perquè sigui de qualitat i acabi donant una millor imatge i prestigi? Què farà l’administració per comunicar-se realment amb tots els agents socials? Practiquem realment l’escolta activa des de l’administració? I, a qui escoltem activament? Amb quines eines o recursos podem treballar per fer més fiable el model en xarxa en comparació al jeràrquic. Com fer per poder guanyar en prestigi i fiabilitat sense perdre aquesta flexibilitat? I com alinear els alts càrrecs amb la necessitat de comunicar des dels seus llocs de treball?

El Dr. Sáez va explicar que l’administració s’hauria de saber adaptar a les expectatives d’un ciutadà corrent d’avui en dia. Encara que no ens agradi la societat en que vivim és una societat emotiva i per això, cal adaptar-se amb una certa sensibilitat diferent perquè sinó es genera frustració.
Al mateix tema, el Dr. Digón va afegir que cal plantejar a qui escolta l’administració. En aquest sentit, afirmava que en general s’escolta a les persones que tenen més capacitat per cridar l’atenció i que cal anar en compte perquè aquests grups fins i tot poden caure en una certa frivolització dels continguts.

Pregunta 3: De la mateixa manera que els ciutadans coneixen els telèfons d’emergències, perquè des de l’administració en general la utilització del telèfon com a canal de comunicació va a la baixa? Perquè les empreses que es mouen “virtualment” no utilitzen els telèfons? Aquest model de comunicació, en el que el canal és sempre una pantalla-membrana, no ens condemna a estar més sols en tots els àmbits? Com donar prioritat i rellevància a la comunicació però també als canals?

Segons Antoni Aira, avui no es pot descartar cap canal perquè la comunicació ha esdevingut multiplataforma. Per a fer-ho bé, cal saber jerarquitzar. D’aquesta manera, per fer una bona comunicació no cal ser la institució que més diners gasta en comunicació sinó que cal especialitzar-se en seleccionar bé el canal.
Aira també va afegir, en relació a l’ús del telèfon, que és una eina que ha anat a la baixa precisament perquè les noves generacions utilitzen molts altres canals. En aquest sentit, cada cop menys la comunicació serà mitjançant el telèfon.

Per reblar-ho, Ferran Sáez va recordar la por que existeix a la comunicació per la via d’un robot i pel fet que el telèfon no deixa rastre, fet que sí que es resol enviant un correu electrònic perquè la comunicació queda escrita.

Pregunta 4: Què fer quan l’ètica de l’organització i la teva personal entren en contradicció en algun punt o en fricció? Fins a quin punt és possible interposar l’ètica personal per no executar una ordre d’un superior directe o de la mateixa organització? Una administració més ètica, no hauria de premiar les conductes correctes en comptes de sancionar les incorrectes? Com discernir què és ètic que sigui transparent i què és ètic que no ho sigui? Els extrems són clars però i els punts del mig que poden ser susceptibles del sí o del no, com diferenciar-los?

Segons Ferran Sáez, els codis deontològics es poden veure de manera ambivalent. No poden servir per a justificar allò que no hem fet perquè no es poden plantejar com un decàleg que serveixi per amagar les omissions. En aquest sentit, afirmava que no cal que els servidors públics tinguin uns codis propis perquè les persones ens guiem per la legislació vigent i pels valors personals.

En aquest mateix punt del debat, el Dr. Digón va afirmar que tenint en compte que els servidors públics gestionen diners públics cal ser doblement exigent. Fins avui, els intents d’implantació d’aquests codis no han fructificat per bé que la responsabilitat que recau sobre l’esquena del servidor públic és especialment gran. Per això és vital insistir en la necessitat d’assumir la neutralitat i els valors de la institució.

Pregunta 5: En un marc comparatiu podem entendre que conceptes com la transparència o el govern obert han vingut per quedar-se en relació amb la ciutadania…¿La co-responsabilitat i la co-creació dels funcionaris també? Els directius públics encara són i seran els motors de canvi? Quin pes tenen les xarxes? Com afecta/pot afectar l’administració participativa, interactiva i oberta? Com podem fer participar als ciutadans? Quins espais de diàleg caldria institucionalitzar? Quins valors transmetem? Com sintonitzar valors enunciats i valors viscuts?

A aquesta pregunta el Dr. Aira va afirmar que la base de tot és la vocació i el compromís. Avui, hi ha moltes persones que busquen feina dins d’un mercat laboral reduït i, per tant, el factor vocacional ha esdevingut fonamental.

Finalment, el Dr. Digón va recordar que cal que els professors despertin les vocacions. Existeix una certa dualitat entre persones que hi són perquè toca i persones que tenen una vocació molt clara. I és que tal i com succeeix en altres camps, hi ha servidors públics que també s’incorporen als cossos de l’administració com a sortida professional.

Mònica Sabata
Parc de les Humanitats i les Ciències Socials