Entre el 15 i el 17 de novembre de 2016 tindrà lloc a Barcelona la sisena edició de la Smart City Expo World Congress, punt de trobada mundial entre les administracions públiques de tots els àmbits, però especialment el local i les empreses dedicades a l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) als serveis urbans.

Les smart cities estan de moda: governs locals de tot el món s’afanyen a posicionar-se com a “ciutats intel·ligents”, és a dir, fer servir les TIC per convertir les ciutats en més eficients, sostenibles i participatives. La visió organicista de l’smart city considera l’espai urbà com un sistema de sistemes: la ciutat és concebuda com un flux de dades que s’han de monitorar i optimitzar amb les noves eines tecnològiques. Per exemple, mitjançant sensors en els contenidors d’escombraries que indiquin si estan plens o buits es poden planificar millor les rutes de recollida de residus: no cal que el camió pari a cada contenidor sinó que només s’aturarà en aquells que estiguin plens, estalviant energia i costos. Aquesta mateixa idea s’aplica a l’enllumenat públic: mitjançant els sensors s’encén la llum quan passen els vianants i segons la lluminositat del dia, i no de manera automàtica cada dia i a la mateixa hora. O en el flux del transport públic en superfície, mitjançant el control semafòric.

Com apunta Manu Fernández, la construcció del relat al voltant de les smart cities es fa sobre la base d’uns mites tecnològics no innocus. En efecte, la creença en la tecnologia s’associa al risc de despolititzar la gestió local: convertir les smart cities en apolítiques, en un assumpte tecnològic sense implicacions polítiques. En canvi, la mateixa concepció de les smart cities és ideològica, ja que va ser la multinacional IBM la que va patentar el concepte i una de les màximes impulsores del desenvolupament de les plataformes de gestió de serveis urbans. La Unión Europea, tal com mostra Igor Calzada, també ha contribuït a l’auge d’aquest fenomen, especialment a través del programa Horizon 2020, en què destaquen els temes d’innovació urbana i agenda digital, a més a més del desenvolupament sostenible. El boom de les smart cities coincideix en un moment de crisi econòmica: en un context d’austeritat i de necessitat de crear riquesa, la panacea tecnològica encara té més força.

El desenvolupament de les “ciutats intel·ligents” planteja una sèrie de dubtes i reptes, exposats en un article. Un dels temes cabdals és, des del nostre punt de vista, les relacions que s’estableixen entre les administracions locals i el sector privat, especialment l’energètic i el tecnològic. Com es construeix l’smart city i com els diversos grups d’actors hi participen? Fins a quin punt l’smart city transforma el model de governança urbana? En altres paraules, és l’smart city una oportunitat per a la participació ciutadana o, al contrari, l’oportunitat perquè els interessos privats influeixin en les polítiques urbanes?  Com expliquem en aquest article a partir del cas de Barcelona durant el període 2011-2015, el desenvolupament de les smart cities afecta la governança urbana. Així, el govern de Trias va decidir com a objectiu prioritari convertir Barcelona en un punt de referència mundial per a les smart cities. Per fer-ho possible, l’Ajuntament va desenvolupar una sèrie de projectes que tenien com a socis principals les grans empreses tecnològiques (Abertis, CISCO, Microsoft, Schneider Electric, Endesa, etc.). L’aposta d’arribar a acords amb grans socis es defensa en una època de crisi econòmica argumentant que el desenvolupament de l’smart city no només estalviaria costos al contribuent, sinó que obriria nous nínxols de negoci i d’oportunitat. L’aliança entre govern local i empreses és beneficiosa per ambdós: les empreses tecnològiques s’ofereixen per provar les seves aplicacions sense costos per a l’Ajuntament, que pot presumir d’innovació. La ciutat es converteix així en un laboratori, en una plataforma per testar projectes pilots de les empreses lligades als serveis públics (aigua, gas, electricitat, recollida d’escombraries, etc.). Si s’obté un resultat positiu, i en un context econòmic favorable, és d’esperar que l’ajuntament continuï la inversió en aquesta tecnologia. De fet, l’smart city s’ha convertit en un negoci molt lucratiu i les ciutats, en els clients principals. Mentre que s’estableix una relació directa entre el govern local i les empreses, l’smart city no s’ha traduït per una relació similar amb la societat civil; aquesta ha quedat al marge de la definició de la “ciutat intel·ligent”, encara que sigui paradoxalment la receptora dels seus beneficis. En altres paraules, els ciutadans poden provar noves apps i accedir a noves bases de dades de l’Ajuntament, però no tenen els mecanismes per decidir si volen una smart city i com hauria de ser: vulguin o no, s’espera d’ells que siguin smart citizens.

Des de maig de 2015 hi ha un nou govern a la ciutat, encapçalat per la candidatura de Barcelona en Comú liderada per Ada Colau. Tot i que és aviat per extreure’n conclusions, hi ha indicis que ens fan pensar que el nou govern ha fet un canvi d’orientació de l’smart city. Per exemple, s’ha iniciat el projecte “Smart barris” al districte de Nou Barris, una iniciativa que incorpora el teixit associatiu i que apunta cap a un model de governança més participatiu. Recentment, també s’ha presentat el projecte BITS (Barcelona Initiative for Technological Sovereignty) que vol fomentar el debat sobre la sobirania tecnològica en l’àmbit local.

La breu referència a l’exemple barceloní ens serveix per reprendre una idea comentada a l’inici de l’article, en què s’apuntava a una despolitització de l’smart city, a una visió apolítica de la ciutat. Al contrari, com mostra el cas de Barcelona, l’aposta de l’smart city és una aposta política. En altres paraules, la definició d’un model específic d’smart city (amb major o menor lideratge públic, amb una orientació més social o tecnològica) és ideològica i política. Considerar doncs les smart cities com apolítiques significa negar el paper del govern local en la governança urbana.

Mariona Tomàs Fornés
Professora de Ciència Política a la Universitat de Barcelona