Què passaria si una mostra de la ciutadania fos escollida per sorteig per crear una mena de parlament, i pogués dedicar un temps a formar-se, a rebre coneixements diversos, i finalment deliberar per fer recomanacions a una llei o política pública? Podrien adreçar problemes complexos i fer propostes de valor?

Per respondre aquestes preguntes no cal recórrer a la imaginació. Al món i al nostre entorn ja s’està experimentant amb innovacions democràtiques basades en aquesta idea, sota el nom de “minipublics”, a partir d’una consideració contundent: la nostra democràcia representativa basada en sistemes electorals és insuficient per adreçar els reptes socials actuals i el distanciament entre ciutadania i governs.

Són coneguts amb diferents noms com assemblees ciutadanes, jurats ciutadans, conferències de consens o enquestes deliberatives. Més enllà de les especificitats de cada tipus, els seus trets fonamentals són: s’escull una mostra aleatòria de ciutadans i ciutadanes per sorteig, seguint criteris de representativitat i diversitat; reben informació i diferents visions sobre un assumpte concret; i es genera un debat estructurat amb el que faran recomanacions per una política pública o llei, tot recompensant als participants per la seva contribució.

No parlem d’una idea nova, fa ja més de 30 anys, el politòleg Robert Dahl proposava la idea dels “minipopulus”, que alhora beu del model de la democràcia clàssica d’Atenes i les seves assemblees, o les ciutats estat renaixentistes de Florència i Venècia. Tanmateix observem ara un interès creixent per aquestes propostes, així com per altres mecanismes de participació ciutadana. Que és el que motiva l’interès per fórmules d’aprofundiment democràtic en general i dels minipublics en concret?

Respon a una doble crisis de legitimitat de les nostres democràcies i una creixent desconfiança vers les institucions i actors polítics, tant pel que fa al seu funcionament i comportament, com pels resultats i impactes de la seva actuació, arguments que han estat vinculats també amb l’auge d’opcions polítiques populistes. L’any 2017 un estudi de Harvard constatava una creixent indiferència envers els sistemes democràtics entre aquells nascuts després de 1980 a Europa i Estats Units, i una major predisposició cap a opcions autoritàries.

D’altra banda, els governs no poden governar sols societats i problemes complexes en constant canvi, i la societat reclama apoderar-se, incidir, governar als governs. Recentment l’historiador David Van Reybrouck  diagnosticava un “síndrome de fatiga democràtica” en les democràcies basades en eleccions, i proposava recuperar pel present altres fórmules democràtiques basades en el sorteig[1]

Hi ha per tant una necessitat per democratitzar la política i les institucions. Per enfrontar algunes de les limitacions dels sistemes democràtics representatius s’han posat en marxa altres mecanismes participatius de democràcia deliberativa o democràcia directa: iniciatives populars, processos i pressupostos participatius o referèndums en són una mostra. Els minipublics s’emmarquen dins d’aquests esforços d’aprofundiment democràtic.

Que poden aportar els minipublics en aquest escenari?

Segons els seus defensors, els minipublics  tenen característiques úniques que poden contribuir a millorar la insuficiència del model representatiu i a evitar algunes de les febleses o reptes d’altres mecanismes participatius.

La primera fortalesa es basa en com es seleccionen les persones que hi participen. A la democràcia representativa els polítics escollits són els actors centrals, subjectes a interessos partidistes o a pressions de grups d’interès. La participació ciutadana intenta anar més enllà i incorporar les veus d’actors diversos de la ciutadania en la presa de decisions. Tanmateix, tenen dificultats per arribar a una ciutadania heterogènia  que o bé no se sent cridada, o bé no disposa dels recursos per dedicar-s’hi. Sovint és una participació limitada a aquells més motivats, organitzats o amb més recursos, els “sospitosos habituals” de la participació ciutadana.

Els minipublics afirmen millorar els nivells d’inclusió i de diversitat, gràcies al sorteig com a forma de selecció dels participants. Recorren també a un mostreig estratificat, és a dir, aplicant criteris (gènere, origen, nivell d’ingressos, etc.) per a que la mostra escollida per sorteig representi la diversitat existent a la població, una “mini-societat”. La selecció per sorteig permet que la forma d’accés sigui igualitària i tothom tingui les mateixes possibilitats de participar, i el mostreig estratificat ajuda a que hi formin part diferents interessos i perspectives. Cal destacar que els ciutadans participants són compensats econòmicament per la seva dedicació, facilitant que aquells amb menys recursos puguin involucrar-se. Els ciutadans participants podran a més ser referents per diferents perfils de ciutadans amb els que es podran identificar.

La segona fortalesa està en la qualitat del debat. Les lògiques electorals es caracteritzen per la confrontació dialèctica de posicions i interessos enfrontats, una democràcia adversarial, en paraules de Jane Mansbridge[2], que es disputa en parlaments i en mitjans de comunicació com un escenari-espectacle al qual la ciutadania assisteix com espectadors[3] i en el que participa únicament amb el seu vot individual cada 4 anys.

En altres mecanismes de democràcia directa com els referèndums, la ciutadania decideix directament amb el seu vot sobre un assumpte, però es sustenten en l’agregació d’interessos individuals més propers a lògiques adversarials. Altres processos participatius, en canvi, posen el focus en la deliberació i la qualitat del debat, basat en l’intercanvi de visions i opinions, per  arribar a propostes orientades a l’interès comú i una perspectiva col·lectiva.

Totes aquestes opcions tenen dificultats per adreçar problemes complexos, amb temps, informació i recursos suficients per a que els participants puguin adquirir opinions i posicions ben informades. La proposta dels minipublics adreça aquestes dificultats incorporant una fase enterament dedicada a l’aprenentatge dels participants.

Els participants tenen la oportunitat i el temps per conèixer en profunditat els elements més rellevants i les diverses posiciones respecte el tema de debat. Un exercici pedagògic que permet fer propostes un cop s’han conegut les dificultats, necessitats, alternatives i impactes. Fomenten doncs un treball col·laboratiu entre experts, professionals i ciutadania en contrast amb el treball a porta tancada entre polítics i assessors o elits. Aquesta col·laboració te a més una altre vessant: els minipublics poden contribuir a democratitzar la feina d’experts i acadèmics, fent-la més oberta al conjunt de la societat i incrementant el seu impacte.

Un cop completada aquesta fase d’aprenentatge, es dona pas a la fase de deliberació dissenyada i facilitada per professionals que han de garantir així mateix la qualitat del debat i la correcta interacció entre els participants.

Com s’estan aplicant?

Una diversitat d’experiències a diferents països,  des de Canadà a Austràlia, Polònia o França,  mostren com els minipublics permeten als participants elaborar propostes i recomanacions valuoses. Molts dels casos remeten a experiències adreçades a qüestions controvertides o bloquejades. Aquest és el cas de l’Assemblea Ciutadana per debatre sobre el Brexit a Regne Unit, o les “Assemblees Ciutadanes” a Irlanda, impulsades pel Parlament Irlandès al 2016. Formades per 99 ciutadans escollits per sorteig, van formar-se i debatre durant mesos, resultant claus per a modificar la constitució i desencallar assumptes sobre els quals el Parlament Irlandès no aconseguia legislar, tals com el matrimoni entre persones del mateix sexe o l’avortament.

Altres països els han fet servir per abordar sectors concrets i fins i tot assumptes d’una complexitat tècnica elevada. A Alemanya, el projecte GAMBA en l’àmbit de la salut per al desenvolupament de tractaments avançats de genètica i nano tecnologia, va fer servir panells ciutadans escollits per sorteig per treballar aspectes ètics i riscos.

Moltes d’aquestes experiències estan sent impulsades des de les institucions però trobem també demandes provinents des de la societat civil. La xarxa internacional Extinction Rebellion que exigeix als governs actuar contra el canvi climàtic, va organitzar aquest any protestes al centre de Londres per demanar la organització d’una assemblea ciutadana al Regne Unit que pugui fer propostes al govern.

Els minipublics s’apliquen a diferents nivells territorials. Escòcia està treballant en profunditat des del seu programa What Works Scotland en minipublics adreçats a diferents serveis per la ciutadania  com els referents a desigualtats en l’àmbit de la salut  o per treballar a nivell local en la relació entre la comunitat i els serveis de policia i bombers. Més a prop, la ciutat de Madrid està sent pionera en la institucionalització i l’ús permanent dels minipublics amb la creació de l’Observatorio de la Ciudad per a que 49 ciutadans escollits per sorteig de forma anual, treballin al voltant d’aspectes clau per a la ciutat. El parlament de la regió germano parlant de Bèlgica també està liderant aquesta manera de treballar establint tres institucions permanents per decidir primer els temes de debat i després organitzar les assemblees ciutadanes que hi treballaran.

Cal considerar però alguns elements rellevants abans de prendre la decisió d’impulsar un minipublic. Els minipublics requereixen disposar de recursos considerables per a que siguin efectius. La seva organització implica costos més elevats que altres mecanismes participatius, començant per la compensació econòmica als participants, però també pels recursos humans i materials necessaris per a la fase d’aprenentatge i de deliberació, que garanteixin la seva qualitat i bon funcionament. Més important encara és l’existència d’un compromís polític que garanteixi que el treball dels minipublics tindrà un impacte en el procés de presa de decisió i que aquest es farà amb transparència i rendint comptes davant la ciutadania. En definitiva, estar disposats a descentralitzar poder i posar els recursos necessaris.

Si bé encara hi ha un llarg camí per aprendre i per poder avaluar els seus resultats, els minipublics aporten alguns elements únics, que en combinació amb altres formes de participació i de representació, obren noves possibilitats per practicar la democràcia i generar canvis en les formes de fer política.

Pablo Garcia Arcos
Tècnic de la Direcció General de Participació Ciutadana

 

[1] “Against election: the case for democracy”. David Van Reybrouck

[2] “Beyond Adversary Democracy”. Jane J. Mansbridge

[3] “The Eyes of the People: Democracy in an Age of Spectatorship”. Jeffrey Edward Green